Figures per al pessebre d'enguany

Reproduïm l'article de Mons. Joan Carrera publicat al número de desembre de la revista Valors.

No arriba als quaranta anys. En fa deu que no té feina. No percep cap subsidi d'enlloc. Va subsistint mitjançant petits treballs de bastaix. Treballs, és clar, ocasionals i cada dia mes difícils d'atrapar: se'l veu flac i, d'altra banda, als mercats més importants hi ha colles organitzades que acaparen aquesta feina. Viu sol, en una pensió ínfima de Ciutat Vella. Acaba de sofrir un contratemps greu: ja no li accepten les donacions de sang que feia cada quinze dies per unes pessetes. el seu ingrés més regular. En endavant li resultarà encara més difícil arreplegar les que li costa, cada setmana, dormir en un llit.

Aquest altre té família, muller i tres fills. A més de parat, pateix una malaltia important, probablement inguarible. L'espurna d'esperança que li donava l'assistent social, amb les seves gestions destinades a obtenir-li alguna paga... s'ha esvaït. La seva dona cus a casa, Amb el que ella guanya i amb el paquet d'aliments que la parròquia els dóna cada setmana, van tirant. Els fills, ja grandets, aconscgueixen, així, treure's la gana de sobre. Però no se'ls en va la tristesa dels ulls...

El José Mari –vint anys, mes o menys– mentre preparàvem en grup la Missa d'un diumenge d'Advent (“Qui tingui dos vestits que en doni un al qui no en té cap...”) dispara sense engaltar, amb la feliç seguretat de les primeres descobertes: “Aquesta no és la solució, el problema rau en les indústries de la guerra, en la compra pel govern de míssils i altres ginys destructors...” I ens explica com els interessos ocults dels mercats de les grans potències ho dominen tot –ell estudia econòmiques– i com aquelles boicotegen la industrialització dels països po­bres que estroncaria les seves expectatives d'exportació...

Un home, que només conec de vista, se m’acosta i m'allarga un sobre tot dient: "És pels pobres... Com que ve Nadal... La meva dona ha volgut posar-li el nom del nostre fill mort. No s'estranyi, el recordem tant..." A dins del sobre, uns diners i la fotocòpia d'una petita esquela que porta, al darrere i escrits a ma, aquests simples mots que m'esborronen: "Nostre fill únic al cel sia!”.

Amb aquestes –i moltes altres, encara– figures vivents, i amb mi mateix, hauré de fer el Pessebre de Nadal. Tota la nostra vida esdevé pessebre de Jesús quan deixem que Ell hi neixi. Aleshores la nostra vulgaritat s'enlluenteix amb una claror d'esperança. Sota aquesta llum, goso esperar que el jove dels míssils ni es desenganyarà ni farà mai de la seva utopia una coartada per a eludir l'acció possible... Que el matrimoni del sobre –que ha intuït el nexe misteriós que vincula la mort i el seu dolor amb l'amor– sentirà la presència del seu fill en els pobres de Jesús que resten amb nosaltres... Que, tot bastint una societat en la qual un home no hagi de vendre's la sang per subsistir, ni un treballador sense feina hagi de viure d'almoina, farem costat als qui pateixen fam avui. Amen.

Mons. Joan Carrera, bisbe auxiliar de Barcelona