El bisbe Godayol reflexiona sobre el Nadal i el pessebre

El bon amic Jaume Gabarró, monjo de Solius, ens fa arribar un retall de la revista de la diòcesi de Girona El Senyal (número 84, any IX, desembre 2007 – gener 2008). Hi ha el fragment d'una entrevista que J. Víctor Gay va fer a Joan Godayol, bisbe emèrit d'Ayaviri (Perú). El bisbe mataroní hi parla del sentit del pessebre, tal com reproduïm a continuació:

Aquesta realitat incideix en un altre aspecte de la nostra societat: els immigrants. ¿Com es viu allà i com ho ha vist des d'aquí?

Una primera actitud aquí seria no servir-nos dels immigrants, acollir-los. Ens caldria saber que molts d'ells, que solen ser els més trempats, han hagut de fer un gran esforç, moltes vegades malvendre el poc que tenien, per arribar a casa nostra. I aquí, es troben marginats o fins rebutjats i no poden protestar; els que no tenen "papers" s'han trobat fins estafats, han fet feina i no han cobrat. Els dies de Nadal són especialment punyents.

L'any passat vaig participar en unes jornades de pessebrisme al Maresme. Ensenyaven als infants a fer-ne i els vaig demanar que en fessin de molt senzills, amb materials elementals i els regalessin als seus companys immigrants. Va ser sorprenent l'acollida d'aquell regal que rebien de mans d'uns companys que no tenien molt més, no tant pel que fa a l'objecte material del pessebre, sinó pel fet que uns companys s'interessaven per ells. La resposta va ser que aquells infants immigrants també van fer el seu modest pessebre per als companys d'aquí.

Només ficant-nos en el pessebre, essent els seus personatges, entendrem el misteri del Nadal. Si no podem ser Josep i Maria, siguem el burro. Tant que es parla del burro català, fem de burros catalans en el pessebre. El burro, com el bou, van fer el seu paper, van escalfar l’infant i els seus pares. Aquest serà el nostre millor Nadal.

M’agradaria que després d’aquest Nadal en sortíssim enriquits, refermats en la nostra fe i només ho aconseguirem si som capaços d’oblidar-nos de la nostra autoestima i demostrar que, senzillament, som cristians, que som fidels a l’Evangeli. El compromís amb els pobres que va proclamar el Concili Vaticà II, que certs sectors de l’Església voldrien que no hagués tingut lloc, no era cap novetat, només és el que proclama l’Evangeli.

En resum, que si som capaços de ser aquest burro del pessebre, d’acostar-nos a Jesús, el marginat, que també com diu l’Evangeli, s’identifica amb els que estan malalts, sense feina, empresonats... haurem celebrat un Nadal cristià. No oblidem que, finalment, ens demanaran comptes de tot plegat.