29 de novembre del 2012

La gravadora

(Article de Jordi Montlló Bolart publicat al butlletí número 6 d’El Bou i la Mula. Abril de 2001)


Si el pessebrisme s’ha mantingut viu fins els nostres dies és perquè la gent l’ha mantingut, ha continuat construint el pessebre un any rere l’altre, de pares a fills, de generació en generació. Si algú creu que es pot mantenir una tradició sense comptar amb la gent està equivocat.

Aquesta llarga trajectòria no s’ha mantingut estructuralment inalterable, ben al contrari. Com totes les manifestacions de cultura popular ha anat mudant tipus, estructures i simbolismes. Algunes tradicions o costums al voltant del pessebre familiar s’han perdut, d’altres s’hi han incorporat, les tècniques han variat...

Aquesta riquesa d’experiències, ja que són fets vivencials, i la poca documentació que origina, fa que la transmissió oral esdevingui fonamental per l’estudi del pessebrisme en la seva dimensió més popular, més social. Per això us vull oferir un humil, però exquisit, testimoni de la Sra. Rosa que ens explica com feia les muntanyes quan era petita.
També us vull encoratjar a endegar la vostra petita tasca de recerca de testimonis orals, ja que de moment no hi hagut cap iniciativa institucional, associativa o universitària que s’hi hagi dedicat, i estem perdent dia a dia una gran font de documentació del pessebrisme.

Tècniques de construcció pessebrística

Muntanyes de carbó
Informant: Sra. Rosa Sabanza Ochoa
Data de naixement: 24 d’agost de 1932
Data: 19 de desembre de 1999
Informat: Jordi Montlló Bolart

M’explicava quin sistema utilitzava ella per fer les muntanyes del pessebre. El seu pare, el senyor Pedro López, treballava en el ferrocarril (a la RENFE ). Era cap d’estació, i entre d’altres llocs havia estat destinat a Navarra, Sueca (País Valencià) i el Port de Pajares a Astúries.

Llavors les màquines de tren anaven amb carbó mineral. Un cop consumit el carbó en finalitzar el trajecte s’havia de netejar la caldera i les restes de la combustió del carbó utilitzat, l’escòria que quedava es llençava. Llavors aquest material, aquesta escòria, que era rugosa i de color fosc de cremat, l’utilitzava per simular les muntanyes, col·locant un fragment damunt de l’altre moldejant les formes imitant els contorns de les muntanyes.


27 de novembre del 2012

Un Nadal especial

(Article de Quico Mañós de Balanzó publicat al butlletí número 14 d’El Bou i la Mula. Maig de 2004)


Celebrar el Nadal en una residència de Gent Gran pot ser una activitat plena de sentit, plena també de tristesa, plena d’emocions que és el que, al cap i a la fi, ens comporta sentir-nos vius i ben vius.

Dins de la tradició del Nadal, tots hem fet algun cop el Pessebre. Aquelles petites figuretes que ens permeten humanitzar un racó del menjador, fer visible un raconet amb figures que són alhora estàtiques i dinàmiques; figures que caminen cap al portal amb una actitud de senzillesa i humilitat. Aquella humilitat de posar-nos a “adorar” la vida més compromesa.

Imagineu-vos doncs en una residència, on les persones grans, sovint lluny de l’escalf de la família més propera, el fet de fer un pessebre; omplir un racó de la sala amb unes figuretes que els transporten a d’altres moments, potser més feliços, en els que per Nadal feien el pessebre vora la llar, sota la lleixa o sobre el “buffette” del menjador.

Us explicaré doncs una petita historia, construïda a partir de petites històries de vida, sense importància, però plenes de significat personal per a cada una de les àvies que hi van participar.

Amb uns quants suros, un xic de molsa, arbres ressecats, alguna caseta de suro amb el sostre nevat…, la Sra. Maria, na Pepeta, la Sra. Remei, que ve sempre amb la Sra. Paquita, la Pilar, la Carme, l’Araceli i la Sra. Dora, ens trobem davant el repte de fer el pessebre, en un raconet de la sala d’estar del tercer pis de la residència.

Que fàcil hagués estat fer-lo jo, sense consultar, hagués quedat, fins i tot, potser més estètic, però totalment mort, sense vida , sense la il·lusió quasi infantil de provar de posar els suros d’una i altra manera, activant records, fent ús d’unes mans plenes d’arrugues, mans que ja han perdut la confiança de ser destres.

La sentor de l’aroma humit de la molsa, verda i mullada entre les mans, ens va portar a reviure els primers records d’infantesa. Una infantesa més trista o més feliç, que s’obre des d’un anecdotari personal viscut des del pessebre. Comencem a parlar dels nadals, dels reis, de les nines “les pepes de deu” (de deu rals) que els portaven a les cases de gent pobre. Algú comença a cantar alguna nadala coneguda – Què li darem... -. Olorem la molsa i recordem que abans per Santa Llúcia a Mataró es feia una fira com cal, allà a la plaça Gran, darrera l’Ajuntament, al nucli vell. D’altres ens diuen:

- Jo no ho anava pas.
- Jo m’enfilava per Burriach i ben a la vora del Castell, a les roques hi havia raconades on la molsa hi creixia molt maca.
- Qui pogués ara !!!
- Com ens hem de veure.

De la molsa viatgem, tornem als suros.

- Hem de fer la cova.
- Posa–ho així - diu l’una,
- No, No! Poseu a l’altre costat.

Tothom vol manar, com quan fem el pessebre a casa, tothom hi vol ficar cullerada. Fer el pessebre és una activitat que ens desperta la il·lusió més infantil i el respecte més pregon, com si volguéssim preparar també dins nostre un racó preparat per acollir.
Mai no ens acaba d’agradar com ens queda.

- Jo ho faria d’una altra manera!
Però no em feu cas a mi !!! 
 
No ens arribem a barallar, però cadascú té la seva opinió. Al cap i a la fi hem arribat a un acord, cridar a la Pepa (la infermera de la planta) i preguntar-li si li agrada com ha quedat la cova. 
 
Oh, que maco que està quedant, però i les figures? – ens ha respost ben contenta.
Aquesta observació ens porta pensar en les figures. Dins d’unes capses de cartó, descansen unes figures, humils, de plàstic, alguna una mica escantonada, ja envellida d’altres anys d’estar vora a l’establia.

Les caspes es varen anar obrint, amb unes mans ja cansades i plenes de solcs d’experiència. Mans tremoloses o fermes, plenes d’històries, que anaven obrint capses, apartant els embolcalls de protecció, desembolicant papers... amb una inusitada senzillesa i delicadesa.

Aquestes mans que dies enrera eren caigudes, sense res per fer, s’entestaven a tractar les figures del pessebre amb tota la delicadesa que hi pugui haver en el món. I és que les figuretes, encara que de plàstic, desperten la tendresa del Nadal, desperten la vivència del record, la vivència de preparar-se per acollir – no sabem ben bé què –.

Tots estàvem a l’expectativa de les figuretes que anaven sortint. A veure quina figura traurem ara. Al cap d’una estona ja teníem dos pastors, el caganer, la vella que fila, una pastoreta amb un cistell de taronges, una dona rentant la bugada, un pescador, encara més pastors, els tres reis amb els seus patges i els camells, ja cansats de tant trescar pel desert, el bou i la mula, bens, gallines, però...

- Hi falten les més importants – observa la Sra. Maria – La Mare de Déu, Josep i el nen Jesús, després d’obrir totes les capses, veiem que no hi són.
- Ara què farem!!!

De fet, amb l’equip de treball havíem guardat aquelles figures a part per tal de poder fer una activitat d’història de vida tot construint el pessebre. Si aquestes figuretes haguessin estat presents des del primer moment entre les figures, les altres haurien perdut importància, tothom voldria posar-les o tenir-les. El fet d’haver d’anar a cercar-les va suposar que no li haguessin tocat a ningú en obrir les capses i per tant ningú era més important que un altre alhora de posar les figures.

De fet, anar a cercar les figures del naixement, va suposar que convidéssim a la directora a posar-les dins la cova, ja que ella era qui ens les havia de donar, perquè “les tenia guardades en una altra capsa”.

Un cop construït el naixement dins la cova, van començar el que jo en diria “Un pessebre viscut”. Vam posar les figures en una safata i vam convidar les “iaies” a reconèixer cada una de les figures.

Vam posar de fons nadales que ens ajudessin a ambientar el moment. Ens vam aturar especialment amb “la de les figures del pessebre”. Cada persona tenia una o més figures i a mida que anaven sortint a la cançó: la dona que renta, la vella que fila (- Aquesta la tinc jo). Així vam poder treballar aspectes cognitius com l’atenció, la capacitat de reconèixer, alhora que vam veure que moltes de les figures de la cançó no les teníem.
El pas següent va ser demanar que cada una d’elles elegís una de les figures per posar al pessebre i que els hi portés algun record. Després d’explicar-ho i de posar-ne algún exemple vam començar dient:

JO AGAFARIA .......... , perquè em recorda aquell dia que........

La Sra. Dora, que sempre ha viscut a València, va agafar la pastoreta del cistell de taronges. Explicava que a la seva terra, hi ha moltes taronges i que ella volia posar aquella figura perquè en posar-la sobre la molsa li recordava el “trespol” de la barraca dels de casa. No ens va parlar del pessebre sinó d’Algaida, un poble que abans era petit, amb barraquetes blanques que hauria pogut ser un poble de pessebre, però que ara era ja més ciutat que poble. Li vam preguntar si sabia alguna cançó de Nadal que la volgués cantar: “Los peces en el rio” van sortir a escena, potser no amb una harmonia massa afinada, però crec que ben alegres de ser-hi. Vam ajudar a la Sra Dora a posar la pastoreta davant la cova.

Na Pepeta va elegir el bou i la mula - Jo sempre he sigut de camp!!! Ara recordo una vegada que el bou que teníem a casa era malalt... Les històries, la memòria comença a desfermar-se i a córrer, els pensaments comencen a dibuixar-se, segueixen camins d’histories personals, de “batalletes” de persones grans que donen encara sentit a la identitat, que fixen els referents personals, que donen significat a una vida única. “El noi de la mare“ emergeix des d’una veu trencada, esquerdada... què li darem que li sàpiga bo.
La Sra. Maria va agafar “la vella que fila“, ella havia estat ramallera, treballant a la ramallosa de Can Marfà. La ramallosa era una màquina del tèxtil que ens permet fer les puntes dels mitjons i mitges. La vella que fila la transporta a explicar com era Can Marfà i a parlar d’altres senyores grans que ara són també residents. La història personal i el pessebre van prenent cos, es complementen. “El tamborilero” ens porta també a una altra cançó plena de reminiscències del Nadal.

La Sra. Remei agafa els tres reis, amb els seus patges i camells, i ens parla de les “Pepes de deu”, nines de catró i roba que costaven deu rals. Els reis de cada any, quan ella era petita, eren una pepa de deu rals – A casa no n’hi havia per més, però ho recordo amb un carinyo -. Els reis, les joguines, la il·lusió del Nadal, la sorpresa a la cara dels nens, molts records es barregen amb el “chiquirritín”, una altra nadala ben anomenada.
Acords i records fan que una activitat com muntar un pessebre no sigui solament posar unes figuretes adorant, sino tota la història personal dels records concentrats en una figuereta de plàstic que farà bonic aquests dies de Nadal.

La sra. Paquita, riu sorneguera i diu:

- Doncs jo posaré el caganer, perquè sóc ben catalana i el caganer és una figura molt nostra. 
 
Ens explicava riallera que a casa sempre es barallaven per posar el caganer i que en feien molta broma. Na Paquita diu que ella cantaria el Rabadà i ens parlà que a Piera, on va nèixer ella, havia fet teatre i representaven els pastorets. Ella sempre feia de pastoreta, però que li hagués agradat de fer de Mare de Déu.

La Pilar estava molt indecisa, no sabia què agafar, ella hagués agafat també la dona que fila, ja que sempre havia fet camises i les planxava, les deixava estibades i sense cap arruga. Mira quina casualitat, tenim més d’una filadora. El pessebre té un racó de filadores. Na Pilar no comença cap cançó, - tinc molta vergonya – diu.

La Carme i l’Araceli diuen que un pessebre sense pastors no seria cap pessebre. Elles no tenen cap relació amb el món dels pastors, però què seria un pessebre sense pastors? Les dues agafen uns pastors i els posen damunt de la molsa.

Molsa, suro, cançons, records, acords.

A voltes un pessebre és un cúmul d’històries que acompanyen, des de la senzillesa. aquelles figuretes que ens omplen de tendresa cada Nadal.



26 de novembre del 2012

Portal desallotjat

El Pessebre i els seus significats vist des d'una altra visió fora del pessebrisme. Malgrat això, el pessebrisme com a referent social.

Vist a la pàgina del Facebook d'Humor Indignado 99%


23 de novembre del 2012

Hem de canviar de nom?

Davant del nou llibre del Papa, hem de canviar de nom, retocar els nostres pessebres...?

Us recomano un apunt de la ploma afilada i encertada de l'Allau.

22 de novembre del 2012

Un pessebre basc

(Article de Jordi Montlló publicat al butlletí número 15 d’El Bou i la Mula. Novembre de 2004)

Hem trobat una petita referència a un pessebre fet de fusta per un xicot basc a la darrera obra del conegut escriptor Bernardo Atxaga. El grup de protagonistes són un grup d’amics d’un petit poblet basc, Obaba, prop de Donosti. Però l’escena que fa referència al pessebre fet per l’Adrián, s’ubica en un col·legi de La Salle de Donosti, als anys seixanta del passat segle.

Además Adrián, que de morrosko no tenía nada por su problema físico, y que incluso estaba exento de gimnasia, pasó a ser nuestro artista oficial cuando, al llegar las Navidades, obsequió al colegio con unas tallas de madera hechas por él mismo: un pesebre completo para el Nacimiento, con el Niño, los Padres y los animales. El capellán del colegio, don Ramón, anunció que teníamos un nuevo Berruguete entre nosotros, y el fraile que nos enseñaba Historia del Arte escribió una alabanza de las tallas en la revista del colegio.

Potser, de tot plegat, no en farem mai res; però penso que mirant una mica enllà, quan tinguem un corpus prou important de textos que fan referència a pessebres, podríem treure’n algunes conclusions, si sabem aplicar l’anàlisi sociològica i interrogar-nos com reflecteixen les diferents societats literàries que anem trobant.

Potser, nosaltres no ho sabrem fer, però vindrà algú altre que sí. Qui ho sap?

Autor: Bernardo Atxaga
Edita: ALFAGUARA
Lloc i any d’edició: Madrid, 2004.

19 de novembre del 2012

Una entrevista

(Entrevista feta per l'Albert Dresaire i publicada al butlletí número 0 d'El Bou i la Mula. Abril de 1999)


La Noemí és una jove mataronina que treballa d’auxiliar administrativa. Per guanyar uns diners de més va decidir, ara fa uns anys, dedicar-se a fer casetes de suro pels pessebres. Casetes de suro?
N. Sí. Les casetes les fabrica una empresa que té un gran magatzem a un poble del Maresme. Des d’allà distribueixen gairebé tota la feina a fora: et porten el suro, t’ho porten tot, i tu amb allò fas les casetes. El suro, per exemple, et ve a tires; aleshores cal tallar la façana, després fer-li les portes, i també les finestres, amb un retolador dibuixar tots els marcs... Et donen una mostra de la caseta i les plantilles, i a partir d’aquí s’ha d’anar tallant el suro i encolant... Abans ho feien amb cola blanca, però quan m’ho van donar per fer la prova ho vaig fer amb silicona, aquesta de pistola calenta, i va molt bé; és súper-ràpid. Des d’aleshores fem totes les casetes així.
Sempre fas el mateix model de caseta?
N. No, són tres models els que faig normalment. Després, cap a final d’any, faig un altre model que és una casa més grossa, que aleshores va amb serradures. Has d’anar al bosc a buscar molsa (perquè aquest model també porta un tros de molsa natural). És entretingut, eh!
Però tinc entès que vas molt ràpid...
N. Sí, com una màquina! En faig unes 3.600 al mes...
I tardes molt en fer una casa?
N. No gaire. Les casetes les faig per tandes. Primer faig totes les façanes, i així. A part, pot semblar que necessitis molt d’espai, però ho vaig posant tot en caixes i ho apilono; aleshores quasi no necessito espai. Amb el temps he anat millorant el sistema. Al principi no les feia pas ni volent, les 3.600 casetes al mes; en feia la meitat, si la feia!
Coneixeries les teves casetes, en una botiga?
N. No. Són totes fetes iguals i a més a més les posen en caixes. N’hi van 30 per caixa.
I aquesta fàbrica es dedica a fer només casetes de pessebre?
N. No. També fan pous, figures de plàstic,... de tot. I ho comercialitzen tot ells mateixos. Les casetes que jo faig es poden trobar a El Corte Inglés, a moltes paradetes de la fira de Santa Llúcia,... i a les botigues de tot a 100! Pensa que és una empresa familiar i que s’hi dedica tota la família. La nau que tenen és molt gran, impressionant, i donen treball a molta gent. En molts casos, però, són jubilats que per fer quatre calerons fan algunes casetes al mes...
I les figures de plàstic, també les fan ells?
N. No. Les compren. I la majoria són de la Xina. El que es fa aquí són les casetes...
I com és que vas començar a fer aquesta feina?
N. El meu germà coneixia una noia que ho feia. En vaig fer unes de prova i, mira... A part a mi m’agraden les coses manuals i se’m dóna bé. Com que hi guanyo “peles” i m’agrada, doncs... Fixa’t que aquest any vaig retardada, però normalment començo a fer-ne el mes de febrer. Pensa que porto des de Nadal que no en faig ni una i...
Tens el “mono”?
N. Sí, sí, tinc el “mono” de les casetes!

16 de novembre del 2012

El pessebre a l'escola, un munt de possibilitats

Un bloc dedicat als pessebres escolars ens mostra exemples tècniques i recursos per fer del pessebre una activitat educativa 


El Col·lectiu El Bou i la Mula acaba de posar en marxa un bloc destinat a ajudar a mestres i educadors en general que vulguin fer del pessebre una activitat educativa. Aquest col.lectiu que ja fa anys que està treballant en aquesta línia, ha comptat amb la col·laboració del Grup Pessebrista de Castellar del Vallès per a l’elaboració d’algunes de les entrades tècniques. 

El Bloc recull més de cinquanta pessebres escolars de tot Catalunya, suggeriments tècnics de diferents graus de dificultat per fer elements del pessebre, llibres, retallables i diversos recursos educatius. La intenció d’agrupar tot aquest material en un espai d’Internet respon a la realitat de les escoles catalanes, i també d’altres centres educatius, que majoritàriament fan el pessebre com a activitat educativa. 

Segons un estudi promogut l’any passat per aquest Col·lectiu pessebrista tres de cada quatre escoles públiques de Catalunya fan el pessebre ja sigui com a activitat comuna de l’escola o com a activitat d’una aula o d’un cicle educatiu. 

El Bloc titulat “El Pessebre a l’escola” es pot consultar a: http://pessebrealescola.blogspot.com.es/

14 de novembre del 2012

L’exposició Rêver le Nöel. Faire la crèche en Europe de Marsella. Una perspectiva diferent en les relacions entre pessebrisme i cultura?

(Article de Jordi Montlló Bolart publicat al butlletí número 19 d'El Bou i la Mula. Agost de 2007)


La darrera sortida de membres del Col·lectiu El Bou i la Mula tenia l’objectiu de visitar l’exposició Rêver le Nöel. Faire la crèche en Europe. Per a nosaltres existia un doble interès en veure-la: per un costat, la temàtica tractada (el pessebrisme a Europa); i, per l’altra, la col·laboració que alguns dels nostres socis, com la Josefina Roma o l’Albert Dresaire, han aportat a l’esdeveniment.
La iniciativa ha estat apadrinada pel Musée national des Civilisations de l’Europe et de la Méditerranée, que s’està construint a la multicolor ciutat francesa. L’exposició, que és temporal, forma part d’un programa més ampli en vistes a la reorganització d’aquest nou equipament museístic; alhora que s’aprofitava per adquirir nous fons etnològics a l’estil de les antigues missions científiques.

L’espai escollit per acollir-la ha estat la Torre du Roy René del fort Saint-Jean. Una preciosa torre arquitectònicament parlant, amb una magnífica vista a la ciutat i al seu port antic. Però, alhora, molt desafortunada per a qualsevol activitat destinada a un públic. Té tots els inconvenients que qualsevol edifici històric pot presentar davant d’una proposta museològica, als que cal afegir unes immenses escales de cargol i uns àmbits extremadament reduïts. Desconeixem la reglamentació de la República francesa pel que fa a equipaments públics i la seva accessibilitat. Però és evident que el revolucionari lema “fraternité, egalité et liberté” no és res més que això: un lema. La igualtat no deu fer referència a la gent gran, a les persones amb discapacitats motrius, o a pares i mares amb cotxes per la canalla. La igualtat només és fa present per l’absència de toilettes, i ni així, perquè pel personal laboral sí que n’hi havia, però no pel públic que no estava convidat per Marie Pascal (comissària de l’exposició). En aquests casos podem optar per utilitzar el comodí de la “liberté”; la llibertat de no assistir a aquest tipus d’espectacles.
Tot i els inconvenients, encara que siguem àgils, atlètics, esportistes, joves, blancs o francesos de pura raça, ens podem estalviar la visita d’aquesta exposició si no és que vivim al costat o ens guia la Marie Pascal.
És veritat que la nostra visita fou molt profitosa: portàvem la millor guia possible, i ens en va fer un tour personalitzat molt minuciós. Aquesta és la única manera d’esbrinar que pretenen explicar l’exposició. Si es fes una enquesta als visitants se’n traurien conclusions molt interessants a considerar en un segon projecte similar.
L’exposició es divideix en quatre nivells: La crèche, un symbole d’actualité; La crèche et les rituels de l’hiver; Reconstruire un univers i J’avais envie de faire ma petite crèche à moi. Però el guió és desigual, inconnex amb els objectes que es mostren i poc treballat. Plantegen hipòtesis d’entrada elevades a categoria indiscutible com apriorismes inamovibles que no serveixen per iniciar un debat sinó per justificar discursos poc fonamentats. No sabem mai si es parla a nivell d’Europa, com indicaria el títol, o es parteix de l’experiència francesa. De vegades sembla una cosa i altres vegades l’altra. En el primer nivell, ocupa més espai la recepció que la museografia i d’enlloc es pot entendre que realment el pessebre sigui un símbol d’actualitat. Els rituals de l’hivern relacionats amb el pessebre és un tema molt interessant, tractat molt per sobre, poc sintetitzat i exposat bàsicament amb episodis anecdòtics, on s’entreveu una mica d’etnografia, però molt poca etnologia. Algunes bones idees estan molt lleugerament presentades i pobrament executades. 
 
L’àmbit del pessebre com el reflex d’un univers propi és un dels temes més globals, amb exemples a tot el territori pessebrístic i on una bona teoria es podria haver defensat amb molts bons exemples i on la museologia s’hauria pogut lluir més. Per contra ens trobem un altre cop amb l’anècdota, que no aconsegueix mai traspassar el llindar del particular al general. Els exemples de Cracòvia i Bohèmia poden ser interessants, però resulten insuficients i no passen del detall.
El darrer nivell és el non plus ultra de l’exposició. Es tracta d’un àmbit reservat a pessebres frikys, intranscendent des d’una òptica pessebrista i menys encara des d’una òptica etnològica. Un seguit d’exemples típics que sortirien en els mitjans de comunicació de casa nostra. En Salvador Alsius podria fer un programa anomenat “mousse de pessebres”.
La museologia està gairebé absent o, si més no, no està gens encertada. Els dubtes programàtics, les rebaixes pressupostàries i la precipitació final de l’execució no són excuses vàlides per a justificar aquesta migradesa d’imaginació. Sobretot si considerem que es tracta d’un museu francès d’àmbit nacional i no de l’exposició d’una associació local. En el primer nivell es confon l’espai de recepció amb l’espai musealitzat. No sabem si els primers pessebres que trobem estan a la venda o formen part de l’exposició. El text introductori està després i tapat per la única vitrina present.
Sovint, la museologia francòfona sap tancar un discurs expositiu amb una finestra oberta, una finestra de reflexió i debat, de síntesi i de prospectiva. És una de les característiques que més he admirat de la museologia moderna i que costa trobar a casa nostra. Quan vaig projectar el que hauria d’haver estat el Museu del Pessebre de Catalunya, així ho vaig dissenyar; amb un darrer àmbit anomenat “Calidoscopi”, que pretenia precisament tancar l’exposició obrint-la a la societat real, a la multiplicitat de formes que pren el pessebre en el carrer, pensant en clau de futur i obrint més que no tancant nous interrogants. Però en visionar el darrer nivell de Faire le crèche, la decepció és brutal, no només perquè no existeix aquest plantejament, sinó perquè tanca l’exposició molt grollerament, amb anècdotes extravagants, amb una sèrie de vídeos aprofitats, llargs i repetitius. Amb un final així, el que no sigui coneixedor del món dels pessebristes i hagi visitat l’exposició per voluntat de conèixer, sortirà amb l’idea que tots plegats som una colla d’inadaptats.
Tot i el que acabem de dir, una exposició d’aquest tipus a casa nostra és impensable. Faire la crèche en Europe és una exposició que es planteja des de l’etnologia i no des del folklorisme. Els seus plantejaments inicials són genèrics, globals i no locals. Hi ha un guió de treball, encara que després la realització no sigui la desitjada. Predominen els criteris científics per damunt dels pietosos. El llenguatge utilitzat és sobri, suggestiu, ponderat i no quico i carrincló. 
 
Per poder plantejar una exposició des d’aquestes premisses a Catalunya han de passar moltes coses abans i , també, uns quants anys. Si no ens miréssim tant el melic ...


9 de novembre del 2012

Un pessebre a la presó

(Escrit de Josep M. Diamant publicat al butlletí número 14 d'El Bou i la Mula. Maig de 2004)

Josep Diamant Llovet (Mataró, 1887 – 1956) fou el primer president de l’Associació de Pessebristes de Mataró, fundada el 1935. Home vinculat al Foment Mataroní, entitat de signe catòlic, fou empresonat l’any 1938 sota falses acusacions i no va ser alliberat fins a la fi de la Guerra Civil. El seu fill Josep M. Diamant Montañés ens ha facilitat un testimoni del pessebre que Diamant va fer a la presó el Nadal de 1938. 



Tras el alzamiento militar del 18 de julio de 1936, convertido en guerra civil, detuvieron a mi padre, siendo encarcelado en la celda nº 226 de la 3ª galería de la carcel Modelo de Barcelona, no sin antes haber recorrido varias dependencias judiciales. Bajo acusación de “Alta Traición y Espionaje”, naturalmente falsa, ya que sólo se le podía acusar de bondadoso y honrado, además de Presidente de la Asociación de Pesebristas, y dirigir los “Pastorets del Centre Parroquial Foment Mataroní”. En la Navidad de 1938, y durante su cautiverio, construyó un Belén de cartón tipo diorama y plegable, visitaban en su celda los presos en horas de paseo; el citado Belén fue bendecido por el Obispo de Teruel, uno de tantos “Ilustres” cautivos, y colocado en el altar (mesa de madera con dos velas) que presidía la Misa del Gallo en el fondo de la galería, en donde hubo Comunión y canto de villancicos y como colofón el militar de más rango con gran esperanza, y profunda emoción, pronunció un discurso. (…).  Pasaron 33 días, y el 26 de enero de 1939 el ejército (…) les trajo la “Liberación” y continuaron los Belenes en mi casa…

7 de novembre del 2012

Pessebres socials

Un grup de col·legues americans, professors de Treball social a diverses universitats americanes es van interessar per la meva dèria de construir pessebres socials. Els vaig prometre que els enviaria unes fotos del que havia fet els darrers anys. Aquí ho teniu!

6 de novembre del 2012

Una religiosa creadora de figures de pessebre

(Article de Margarida Guixà, carmelita descalça de Mataró, publicat al butlletí número 13 d'El Bou i la Mula. Febrer de 2004).
 
La germana Maria del Carmel Montcerdà i Bas, carmelita descalça de Mataró, neix a Palma de Mallorca, fa 50 anys. El dia 8 de setembre de 1974 ingressa al monestir de monges carmelites de Binissalem (Mallorca) i fa la seva professió solemne a Binissalem, el dilluns de Pasqua de 1979, el 16 d'abril. El dia 1 de març de 1993 ve a formar part de la comunitat de Mataró. Pel juliol de l'any 1995, la comunitat de Binissalem se suprimeix i les germanes van a les comunitats de Palma de Mallorca, Tarragona i Mataró.
Al voltant de l'any 1988, la germana Maria del Carmel (juntament amb una altra germana de comunitat que ara és a Tarragona) s'inicia en la modelació de figures de terracota. És un amic de la comunitat, Antoni Fontanet, fill de La Real (Mallorca) qui les ensenya a modelar amb les seves mans un tros de fang i les orienta una curta temporada; perquè molt aviat elles soles es llancen a plasmar en el fang allò que viuen interiorment. La germana Maria del Carmel sempre s'ha sentit inspirada a fer figures per bastir el pessebre, figures petites, fer el "misteri", diu ella, amb el seu parlar mallorquí. I d'uns anys ençà, els versos del Poema del pessebre de Joan Alavedra, i musicat per Pau Casals, l'acompanyen en el seu afer artesà de modeladora de fang, les figures li surten espontànies i recobren vida la vella que fila, el pescador, l'home que llaura, l'home del pou, uns pastorets amb instruments musicals, els tres Reis, els àngels, ... la Mare de Déu i sant Josep i el Nen, ... i el bou i la mula, el ramat d'ovelles, ...
En moltes d'aquestes figures, l'he sentit dir alguna vegada, hi reconeix trets concrets de la seva vida. Apunto alguna reflexió que li he sentit comentar quan pasta el fang i li surt la figura que la mou des de dins:
- Porto en mi la certesa d'haver sortit de les mans creadores de Déu que va modelar l'home del fang. Sento un desig d'emulació amb el Creador i voldria ser una artesana per a prolongar en el temps la seva obra. Déu crea en llibertat i per amor.
- Hi ha tradicions que son constitutives de la meva persona, perquè les he viscut intensament en el si de la meva família cristiana i el seu influx segueix viu en mi, és el pessebre i el seu entorn, viscut des de petita com una gràcia. La vivència del pessebre no s'ha truncat, ha estat com un corrent que s'ha anat encaminant cap a una experiència més profunda.
- La meva història, les persones que han il·luminat el meu camí i la Litúrgia están presents en mi quan modelo figures, quan tinc un tros de fang en les meves mans. El camí cap el Nadal inclou tot l'any; sé que a la fi hi ha la trobada amb un Nen que és Déu.
- El fang és fràgil, necessita coure's a 1000 graus per tenir consistència; així, també, el viure en comunitat dóna consistència, depura, transforma.
- M'agrada fixar-me en els rostres concrets de cada una de les germanes de la comunitat. Els seus rostres aquests dies de festa estan més il·luminats. Hi ha un missatge recíproc per intercanviar, per donar, per rebre. Cadascuna viu el misteri de Nadal des del seu nivell però hi ha la trobada fraterna que ens uneix i ens renova.
- L'Oratori de Pau Casals m'ha donat raó i explicació a allò que jo no sabia donar-hi nom però que ja estava imprès en mi. He après que cada figura que compon el pessebre té una missió. Ara fàcilment, d'una manera nova, entro en diàleg amb cada una de les figures i es renova la conciencia de la meva pròpia identitat en contemplar-les.


2 de novembre del 2012

Pessebres de tot el món

(Article d'Enric Benavent publicat al butlletí número 16 d'El Bou i la Mula. Febrer de 2005)
  
Quan fa tres anys intentàvem tirar endavant el projecte del llibre de Solius, vam argumentar en diverses ocasions la manca de bibliografia pessebrística en català, i ens proposàvem, modestament, que la nostra llengua tingués representació en el món de les edicions pessebrístiques Així vam publicar Diorames del Monestir de Solius al 2001 i al 2003 Fem el Pessebre.
Enguany han sortit tres llibres més de pessebres en català: l’excel·lent treball del nostre vicepresident Albert Dresaire El pessebre a Mataró. Història d’una tradició viva, la publicació de l’associació de Palau Solità i Plegamans Construcció d’un pessebre, obra de Jordi Mañosa i el llibre que voldria comentar Pessebres de tot el món de Janine Couget.
Aquesta professora de matemàtiques jubilada ens vol mostrar la seva important col·lecció de pessebres del món amb un treball ple de fotografies –algunes de les quals l’editorial ha volgut ampliar massa en detriment de la qualitat final– i textos on s’explica les particularitats de les figures en els diferents països.
D’entrada diria que és una bona notícia que una editorial hagi publicat un llibre com aquest en català, a més s’ha vist molt ben distribuït durant les festes de Nadal. Però si filem més prim diria que amb la riquesa pessebrística que tenim a Catalunya, llàstima que Pagès editors no hagués apostat per fer un llibre de pessebres en català i fet a Catalunya.
L’obra de Couget, molt ambiciosa, no respon a les expectatives que m’havia desvetllat. La pobresa de rigor en l’explicació del capítol dedicat al pessebre a Espanya i en concret quan es refereix a Catalunya em fa pensar que la font d’informació que ha fet servir no només no era adequada sinó que no va estar contrastada en cap moment. He trobat alguna omissió inexcusable com la de Lluís Carratalà i alguna repetició excessiva com la de Montserrat Ribes. He vist poc criteri a l’hora de seleccionar les imatges, posant a doble pàgina uns reis de José Luís Mayo de la col·lecció que es donava per fascicles, quan sabem que hi ha molta obra de Mayo molt més interessant que aquesta. Un excessiu protagonisme de l’associació de Barcelona en detriment de la plural realitat pessebrística de Catalunya em referma la idea d’una mala selecció de les fonts d’informació.
Després de llegir aquest capítol no m’he pogut llegir amb gaire confiança la resta del llibre perquè probablement les informacions que s’hi donen deuen estar tan esbiaixades i deuen ser tan poc documentades com la de Catalunya.
Si fa temps que denunciem que en premsa escrita no hi ha voluntat de fer articles ben documentats sobre el pessebre, el mateix passa quan les editorials intenten posar-se en aquest tema.
Amb tot, el llibre convida a fer un passeig per les figures i pessebres del món.