L’exposició Rêver le Nöel. Faire la crèche en Europe de Marsella. Una perspectiva diferent en les relacions entre pessebrisme i cultura?

(Article de Jordi Montlló Bolart publicat al butlletí número 19 d'El Bou i la Mula. Agost de 2007)

La darrera sortida de membres del Col·lectiu El Bou i la Mula tenia l’objectiu de visitar l’exposició Rêver le Nöel. Faire la crèche en Europe. Per a nosaltres existia un doble interès en veure-la: per un costat, la temàtica tractada (el pessebrisme a Europa); i, per l’altra, la col·laboració que alguns dels nostres socis, com la Josefina Roma o l’Albert Dresaire, han aportat a l’esdeveniment.

La iniciativa ha estat apadrinada pel Musée national des Civilisations de l’Europe et de la Méditerranée, que s’està construint a la multicolor ciutat francesa. L’exposició, que és temporal, forma part d’un programa més ampli en vistes a la reorganització d’aquest nou equipament museístic; alhora que s’aprofitava per adquirir nous fons etnològics a l’estil de les antigues missions científiques.

L’espai escollit per acollir-la ha estat la Torre du Roy René del fort Saint-Jean. Una preciosa torre arquitectònicament parlant, amb una magnífica vista a la ciutat i al seu port antic. Però, alhora, molt desafortunada per a qualsevol activitat destinada a un públic. Té tots els inconvenients que qualsevol edifici històric pot presentar davant d’una proposta museològica, als que cal afegir unes immenses escales de cargol i uns àmbits extremadament reduïts. Desconeixem la reglamentació de la República francesa pel que fa a equipaments públics i la seva accessibilitat. Però és evident que el revolucionari lema “fraternité, egalité et liberté” no és res més que això: un lema. La igualtat no deu fer referència a la gent gran, a les persones amb discapacitats motrius, o a pares i mares amb cotxes per la canalla. La igualtat només és fa present per l’absència de toilettes, i ni així, perquè pel personal laboral sí que n’hi havia, però no pel públic que no estava convidat per Marie Pascal (comissària de l’exposició). En aquests casos podem optar per utilitzar el comodí de la “liberté”; la llibertat de no assistir a aquest tipus d’espectacles.

Tot i els inconvenients, encara que siguem àgils, atlètics, esportistes, joves, blancs o francesos de pura raça, ens podem estalviar la visita d’aquesta exposició si no és que vivim al costat o ens guia la Marie Pascal.

És veritat que la nostra visita fou molt profitosa: portàvem la millor guia possible, i ens en va fer un tour personalitzat molt minuciós. Aquesta és la única manera d’esbrinar que pretenen explicar l’exposició. Si es fes una enquesta als visitants se’n traurien conclusions molt interessants a considerar en un segon projecte similar.

L’exposició es divideix en quatre nivells: La crèche, un symbole d’actualité; La crèche et les rituels de l’hiver; Reconstruire un univers i J’avais envie de faire ma petite crèche à moi. Però el guió és desigual, inconnex amb els objectes que es mostren i poc treballat. Plantegen hipòtesis d’entrada elevades a categoria indiscutible com apriorismes inamovibles que no serveixen per iniciar un debat sinó per justificar discursos poc fonamentats. No sabem mai si es parla a nivell d’Europa, com indicaria el títol, o es parteix de l’experiència francesa. De vegades sembla una cosa i altres vegades l’altra. En el primer nivell, ocupa més espai la recepció que la museografia i d’enlloc es pot entendre que realment el pessebre sigui un símbol d’actualitat. Els rituals de l’hivern relacionats amb el pessebre és un tema molt interessant, tractat molt per sobre, poc sintetitzat i exposat bàsicament amb episodis anecdòtics, on s’entreveu una mica d’etnografia, però molt poca etnologia. Algunes bones idees estan molt lleugerament presentades i pobrament executades. 
 

L’àmbit del pessebre com el reflex d’un univers propi és un dels temes més globals, amb exemples a tot el territori pessebrístic i on una bona teoria es podria haver defensat amb molts bons exemples i on la museologia s’hauria pogut lluir més. Per contra ens trobem un altre cop amb l’anècdota, que no aconsegueix mai traspassar el llindar del particular al general. Els exemples de Cracòvia i Bohèmia poden ser interessants, però resulten insuficients i no passen del detall.

El darrer nivell és el non plus ultra de l’exposició. Es tracta d’un àmbit reservat a pessebres frikys, intranscendent des d’una òptica pessebrista i menys encara des d’una òptica etnològica. Un seguit d’exemples típics que sortirien en els mitjans de comunicació de casa nostra. En Salvador Alsius podria fer un programa anomenat “mousse de pessebres”.

La museologia està gairebé absent o, si més no, no està gens encertada. Els dubtes programàtics, les rebaixes pressupostàries i la precipitació final de l’execució no són excuses vàlides per a justificar aquesta migradesa d’imaginació. Sobretot si considerem que es tracta d’un museu francès d’àmbit nacional i no de l’exposició d’una associació local. En el primer nivell es confon l’espai de recepció amb l’espai musealitzat. No sabem si els primers pessebres que trobem estan a la venda o formen part de l’exposició. El text introductori està després i tapat per la única vitrina present.

Sovint, la museologia francòfona sap tancar un discurs expositiu amb una finestra oberta, una finestra de reflexió i debat, de síntesi i de prospectiva. És una de les característiques que més he admirat de la museologia moderna i que costa trobar a casa nostra. Quan vaig projectar el que hauria d’haver estat el Museu del Pessebre de Catalunya, així ho vaig dissenyar; amb un darrer àmbit anomenat “Calidoscopi”, que pretenia precisament tancar l’exposició obrint-la a la societat real, a la multiplicitat de formes que pren el pessebre en el carrer, pensant en clau de futur i obrint més que no tancant nous interrogants. Però en visionar el darrer nivell de Faire le crèche, la decepció és brutal, no només perquè no existeix aquest plantejament, sinó perquè tanca l’exposició molt grollerament, amb anècdotes extravagants, amb una sèrie de vídeos aprofitats, llargs i repetitius. Amb un final així, el que no sigui coneixedor del món dels pessebristes i hagi visitat l’exposició per voluntat de conèixer, sortirà amb l’idea que tots plegats som una colla d’inadaptats.

Tot i el que acabem de dir, una exposició d’aquest tipus a casa nostra és impensable. Faire la crèche en Europe és una exposició que es planteja des de l’etnologia i no des del folklorisme. Els seus plantejaments inicials són genèrics, globals i no locals. Hi ha un guió de treball, encara que després la realització no sigui la desitjada. Predominen els criteris científics per damunt dels pietosos. El llenguatge utilitzat és sobri, suggestiu, ponderat i no quico i carrincló. 
 

Per poder plantejar una exposició des d’aquestes premisses a Catalunya han de passar moltes coses abans i , també, uns quants anys. Si no ens miréssim tant el melic ...