26 de març del 2008

Aquest any no hi ha hagut pessebres

En el marc de la societat de la informació en el que estem tot allò que no apareix als mitjans no existeix. Tot i que l’afirmació és taxativa i discutible si que és veritat que acabem atribuint un rang de realitat a allò que veiem als mitjans i allò que no apareix passa absolutament desapercebut. Aquesta nova realitat que constitueixen els mitjans és en la que ens hem de moure. Les entitats de cultura popular han de saber jugar amb les regles dels mitjans si volen fer-se presents en la societat.

Aquesta és la base de les sessions de treball que vaig estar desenvolupant quan a finals de l’any passat vaig participar com a docent en uns cursos de formació per a entitats, promogut per la Diputació. De l’experiència en vaig treure dues conclusions: hi ha entitats molt preocupades per fer bé les seves tasques de comunicació, i les entitats que es despreocupen d’aquest aspecte denoten també altres mancances relacionades amb la seva forma de gestionar l’entitat.

Durant aquest passat Nadal he observat com ha estat la presència del pessebrisme en alguns mitjans de comunicació. Una vegada més hauríem d’afirmar que no hi ha hagut pessebres. Hi ha hagut pessebres vivents i prou. He fet una repassada exhaustiva per les notícies que han aparegut a l’Avui i a La Vanguardia entre els dies 25 de novembre i 15 de gener. El pessebre directament com a notícia apareix en relació al pessebre de la Plaça de Sant Jaume de Barcelona, als nous caganers de l’any i a un pessebre del Prat que ha estat malmès. De resquitllada apareix en relació a una obra d’en Perejaume a la Fundació Miró, quan es parla de les tradicions de Nadal, i en alguns articles d’opinió en el marc del debat sobre la presència de símbols religiosos en una societat laica. La Vanguardia va publicar un interessant article sobre el pessebre a Nàpols el dia 12 de desembre.

La proporció entre notícies directament relacionades amb el pessebrisme i notícies relacionades amb els pessebres vivents és d'1 a 10, és a dir hi ha deu vegades més de presència dels pessebres vivents que de pessebres, en els mitjans observats. Tot i que no he fet una observació rigorosa de El Periódico i de la ràdio i de la televisió, crec que les xifres deuen ser molt semblants. A El Periódico, que vaincloure en el diari durant tres setmanes un quadern central dedicat al Nadal i les seves tradicions, van publicar una breu referència plena de tòpics i llocs comuns a càrrec de Joan Soler Amigó, i poca cosa més.

D’entrada em venen al cap algunes reflexions: d’una banda els professionals del periodisme fa anys que quan es refereixen al pessebre no saben sortir dels tòpics del caganer i de Sant Francesc. Aquest fet el podem atribuir o bé a una pobra autoexigència professional o a una pobra capacitat de difusió per part de qui li convé donar-se a conèixer. Des del món pessebrista no s’està vetllant gairebé gens per fer present el pessebre als mitjans de comunicació. La Federació Catalana, que hauria de liderar aquest propòsit, fa uns anys que descuida sistemàticament aquesta vessant de la seva feina, fins al punt que fins i tot la pròpia pàgina web que gestionen està incompleta, desfasada i no serveix com a punt de referència informativa per als mitjans, ni per al públic.

Estic convençut que el fet pessebrístic és mediàticament interessant. De fet quan s’han promogut accions dedicades a fer-ne difusió els mitjans han respost bé. Però aquesta és una feina que cal fer amb constància, amb planificació, amb ofici i dedicació. És cert que en mitjans d’àmbit local la presència és molt més habitual i més fàcil de promoure, però també és cert que cal poder mostrar el pessebrisme amb tota la seva riquesa en els mitjans de gran abast.

Els valors i les virtuts que té aquest art són innegables i van molt més enllà de les exposicions de pessebres que fem. Si els propis pessebristes no s’esmercen en donar-los a conèixer difícilment tindran un lloc en el farcit món d’oferta cultural i d’oci que tenim al davant. Cada any llegim laments de pessebristes sobre la difícil continuïtat d’algunes associacions de pessebristes. Malgrat això el pessebrisme està vivint potser el moment més daurat de la seva història, amb un bon nombre d’associacions, amb molts pessebristes no associats que mantenen la seva afecció, amb moltes famílies i entitats que continuen fent el pessebre i que hi troben el gust de practicar aquest art.

Ara bé, tot això pot seguir quedant desapercebut si no hi ha una clara voluntat i predisposició de fer-ho saber. Hi ha una important feina per fer en aquest sentit.

22 de març del 2008

Si, temps de calvaris!

Després d'escriure l'anterior post he seguit buscant i finalment he trobat que a Banyoles enguany si que hi ha exposició de Calvaris a l’Església de Santa Maria de Turers del 8 al 31 de març a càrrec de l’Associació de pessebristes.

D’altres exposicions permanents on hi ha diorames de la passió són:

A l’Església parroquial de Sant Martí de Perelada hi ha l’exposició dels diorames que havien estat al castell.

A Rajadell, a l'interior de l'església, a la capella del Santíssim, trobem quatre diorames permanents amb escenes de la Passió de Jesús, obra de l'escultor manresà Ramon Oms.

A Solivella el pessebrista Antoni Sans té una col·lecció de diorames de la Història de la Salvació on hi ha alguns diorames de la Passió.

A Barcelona, al Museu de Pedralbes hi ha una exposició permanent sobre la vida de Jesús.

(Quina llàstima que des de la Federació Catalana no s'hagi fet una mica de difusió d'això)

Temps de calvaris?

No sé si enguany hi ha Calvaris en alguna de les associacions que habitualment en fan. Recordo que alguns anys a Sant Hilari, a Sitges o a Ripollet n'hi havia. Enguany potser per la proximitat de la Setmana santa amb el Nadal no n'hi ha.

Durant els anys 50 van ser força populars a Catalunya. Actualment a Andalusia i a d’altres lloc són una mica més populars que aquí. Ben pensat, el pessebre té tot un simbolisme d’autorepresentació que el fa molt interessant i el calvari sempre acaba sent una representació històrica. El pessebre el pots representar en una masia catalana del XVIII amb els pastors amb barretina però no m’imagino el calvari amb uns soldats vestits de mossos d’escuadra. Aquesta és la raó de que no hagi arrelat tant . I aquesta és la gran raó de la riquesa del pessebre, que més que una representació històrica és una representació de la proòpia societat al voltant d’un misteri.

He buscat debades si trobava informació sobre exposicions de calvaris. El que si he trobat és aquetsa pàgina web dedicada al pintor i pessebrista Maurici Vallsquer en la que s'hi pot llegir això:

"Reivindicar la figura de l’autor de pessebres com a artista sembla estrany, encara avui, per a molts. De fet, molts artistes s’han volgut dedicar als pessebres, han estat pessebristes,i molts han caigut en l’oblit. El cas de Maurici Vallsquer no és un més. És el d’un pintor que va començar a fer pessebres potser més per devoció que per art, però la seva sensibilitat el va dur a fer-los d’alt nivell. Tant és així que en repetides ocasions, al llarg dels anys 50 i 60, va fer nombrosos pessebres Monumentals com ara a la Plaça Catalunya de Barcelona."

És un web dels que a mi m'agrada ja que ens aporta informació molt interessant sobre un pessebrista singular que també va fer calvaris