15 d’abril de 2019

Pessebres a Notre Dame

Nadal 2016
Les darreres visites que vaig fer a Notre Dame estaven dedicades al pessebre. Quan era pels volts de Nadal gaudint de la proposta de pessebre contemporani que durant alguns anys es va instal·lar a sota del fris medieval que representa les escenes del naixement. Quan era fora de la temporada de Nadal, directament gaudint d'aquest fris tan detallat i complet.


L'altar de la catedral parisina està envoltada de dos frisos que relaten d'una banda els evangelis de la infància, amb totes les escenes des de l'anunciació a Maria fins a la Fugida a Egipte, i de l'altra les diverses aparicions del Crist Ressuscitat. És a dir, la celebració de l'Eucaristia estava embolcallada dels relats gràfics de l'inici i del final de la vida de Jesús.


L'any 2009 hi vaig contemplar un fantàstic pessebre a sota del fris de la infància. Un pessebre que tenia com a centre d'interès el concepte de la llum. Amb una tecnologia molt acurada s'anaven il·luminant i acolorint amb llum les figures dels relleus del fris. Mica en mica, fent aparèixer els diversos personatges del relat. La riquesa dels relleus medievals il.luminats amb tecnologia del s. XXI. Una simbiosi perfecte que em va emocionar.

Nadal 2009

Escric aquestes ratlles corprès per l'incendi, i amb l'esperança que en ser relleus de pedra, aquests dos frisos se salvin de la destrucció.



El pessebre de Neus Català


Foto: Cesc Benavent
Fa tot just tres anys que vaig tenir la sort de poder visitar la Sra. Neus Català als Guiamets per portar-li una foto del pessebre que li vaig dedicar el Nadal del 2015. La idea de fer aquest pessebre em va venir sobtadament escoltant un fragment de l'obra "Un cel de plom" escrita per Carme Martí, a partir del testimoni de Neus Català. 


Representar un pessebre dintre d'un camp de concentració era una experiència contradictòria. L'escenari que estava construint era lleig, perquè èticament era deplorable. Nulla aesthetica sine ethica, com va dir el meu professor José M. Valverde. Malgrat això l'escena que s'hi representava tenia una càrrega d'esperança fortíssima: unes dones presoneres en un camp de concentració superaven les seves diferències culturals i ideològiques per construir un pessebre la nit de Nadal. Construint el pessebre hi havia moments que em venien les llàgrimes als ulls. El mateix em va explicar la meva companya Carme Altayó, que va modelar les figures principals.


El resultat va ser sorprenent, les reaccions del la gent que el va veure no es van aturar en aquells dies. Hi havia persones que s'emocionaven, d'altres aprofitaven l'escena per explicar als seus fills o filles el que estaven veient.... Un pessebre paradoxal, enmig del mal el bé, enmig de la desesperació l'esperança. L'ésser humà en totes les seves dimensions.


Vam poder visitar la Neus Català i fer-li a mans una fotografia del pessebre. No sé si va acabar d'entendre el que li explicarem, però nosaltres si que vam sentir de la seva veu el que recordava del camp. Estava velleta però se l'entenia prou bé quan ens deia lo dolents que eren aquells homes.



Finalment, transcric els paràgrafs finals de la meva tesi doctoral on parlo de les possibilitats expressives del pessebre, i faig referència a la Neus Català:


"Per acabar, un exemple emocionant ens l’aporta Neus Català, supervivent republicana del camp de Ravensbrück, quan dóna testimoni de com, enmig de la immundícia dels camps de concentració, ella amb les seves companyes van voler construir un pessebre com a símbol d’unió i d’esperança. 


Tot i no ser creient, el dia de Nadal a casa era un dia especial i, com totes, em sento molt més trista del que em sento els altres dies: volem pensar que avui ens deixaran tranquil·les. Passem tot el matí preparant la celebració. Durant uns quants dies hem robat del taller tot el cartró que hem pogut. Hem fet un altar i un pessebre. La Tití ha dibuixat escenes bíbliques, les holandeses han fet les figures, jo he col·laborat fent la vara de sant Josep. (Martí, 2012, p. 185).


La imatge del naixement de Jesús continua sent una icona principal d’aquest període festiu. El pessebre com a representació plàstica popular d’aquest esdeveniment és una de les activitats de la cultura popular més practicades i apreciades tant en entorns creients com no creients. És una tradició instal·lada en el més profund de la nostra cultura. Potser, com que és la representació d’un naixement arquetípic, ha pogut formar part sense massa discussions de l’entramat cultural de totes les èpoques. Com a símbol, cal deixar que s’encarni, que s’impregni d’allò que preocupa les persones que el viuen. Perquè el pessebre continuï sent alguna cosa que ajudi a expressar el­­ sentit o que permeti aplegar persones diverses al seu voltant i les faci vibrar d’emoció, com va pretendre Francesc d’Assís, és imprescindible deixar-lo créixer. Els símbols són mecanismes privilegiats per expressar allò més important de les persones. Voler encasellar els símbols no fa més que generar confusió."

12 de març de 2019

Les figures orfes



Molt sovint, potser massa, observem tant a Museus, com a exposicions i col·leccions privades, l’atribució de figures a autors dels que precisament no en coneixem res de res, o com a molt, el que Joan Amades ens va deixar escrit a la seva obra El Pessebre i, sovint, aquesta és una informació poc o gens contrastada.
Un exemple clar és el de Pere Teixidor. D’ell no tenim cap informació o dada, cap ni una apart del nom i any defunció, però de les seves figures de colors terrossos i amb turbant se’n coneixen milers, tantes i amb tanta variació d’estil, que fan impossible que es tracti d’un sol autor.
Quantes vegades sentim a boca de col·leccionistes entesos aquella frase: això és un Amadeu, això és un Lino, un Marcé o un Pep del Nas, i et preguntes: i quin criteri han seguit per atribuir-les-hi? i qui eren aquests autors?
De Marcé gràcies al treball de Jordi Montlló, se’n pot deduir l’autoria i, a més a més, disposem de recursos biogràfics, i com d’ell, de tants altres, però, i de Josep Prats? I de Lino Fèlix? Del gran Salvador Masdeu sort que es conserven els motllos que ens permeten identificar llur obra amb certesa, però d’ell què en sabem? Res, i el més trist de tot, i aquesta és la meva opinió, és que no importa gaire. La qüestió és tenir figures, acumular-les i sentir-nos com a col·leccionistes orgullosos de la nostres vitrines. Sí, de les nostres vitrines plenes, massa sovint, de figures orfes.
Un cas excepcionalment sagnant, tot i que en aquest cas sí que en coneixem autor i obra, és el de Daniel José Pons, fill de Daniel José Ursueguía i autor de la majoria de motllos de l’obra que s’atribueix injustament al seu pare. Un bon amic meu va batejar-lo com a Miquel Àngel dels figuraires, i crec que té raó. Quantes obres extraordinàries ha fet per a associacions, col·leccionistes i museus, i quants de nosaltres sabem realment qui és ell, com a persona i com a figuraire? I parlo en present, doncs és el darrer gran figuraire català del segle XX, viu. Quanta informació de la nissaga José i del món del pessebrisme guarda dins la seva memòria? La mateixa que es perdrà si no ens hi posem a tot córrer.

Catalunya ha estat bressol de grandíssims autors de figures, excel·lents artistes dels que se’n conserven vertaderes meravelles, però per part dels col·leccionistes no ens ha importat gaire, quasi gens, l’estudi, el record, el manteniment d’aquesta riquesa posant nom i cognoms a llurs autors.

Toni Dorda (Mataró, 12 de març de 2019)


19 de febrer de 2019

L'ermità de Samalús. Ramon Garriga i Boixader





Fa uns dies, vaig topar-me dins d’una web de compravenda d’Internet amb unes meravelloses figures d’autor desconegut pels meus ulls, i vaig enamorar-me’n.

Repassant les fotos, s’hi llegia una signatura i a partir d’ella vaig cercar-ne l’autoria. Va ser-me fàcil:  Ramon Garriga i Boixader, poeta, artista i  capellà i un detall que avenço ara: germà de dos capellans més.

Ramon Garriga (Vic, Osona 1876 - Samalús, Vallès Oriental 1968) va ser ordenat sacerdot el 1901, va ser vicari del seu germà, i després d’una llarga vida es retirà a Samalús, per aquesta raó se’l coneix amb el sobrenom de l’ Ermità de Samalús.

No entraré a valorar la seva obra com a escriptor, ja ho han fet d'altres abans, i amb molt més coneixement que el que podria jo; us parlaré breument de la seva obra com a figuraire.

El seu treball és senzillament exquisit. Treballa el fang de forma basta, i sovint pinta les figures definint poc els traços i amb una paleta de colors pobre. L’expressió de les cares denota la mà d’un gran artista. La seva obra, amb molts  matisos, em recorda la d’un figuraire posterior, Josep Traité i Compte.

Mn Garriga i els seus germans compartien creences religioses, i a més, tots tres, eren notables artistes.  Mn Ramon va modelar tres figures pel seu pessebre, la d’ell, i la d’en Josep i l’Àngel. Les tres, adorant al nen Jesús.  Mossèn Àngel abillat amb hàbit coral, els altres, amb una modesta sotana. Tots tres al pessebre permanent de la capella de Samalús, on es celebrava la missa, tenint com a altar el banc de Fuster del seu pare.

Ara aquestes figures es malvenen en una web de compravenda. Com m’entristeix veure l’obra d’aquest magnífic personatge, perduda, malvenuda i oblidada. Com m’indigna que aquestes figures no estiguin a les vitrines d’un museu, o per què no d’un col·leccionista que les valori. Com m’emprenya veure els tres germans amb un preu cada un,  esperant a esborrar definitivament aquesta bella historia de l’ermità. Si, de l’ermità de Samalús, i d’en Josep i de l’Àngel.  

Toni Dorda (19 de Febrer 2019)

22 de gener de 2019

Nova edició del llibre "El caganer"


Aquest Nadal ha sortit l'edició actualitzada del llibre El Caganer, la figura més popular del pessebre català. Els autors, Jordi Arruga i Josep Mañà, ampliant i aprofundint en l'estudi de la figura, han actualitzat amb noves dades i aportacions l'edició de l'any 1992. L’obra està dividida en quatre capítols: en el primer es descriu la tipologia de la figura, així com els artesans fabricants i les seva àrea geogràfica i de difusió; el segon capítol analitza la presència del caganer en les arts plàstiques, la imatgeria popular i la literatura; en el tercer, es fa referència a la història, les interpretacions i els comentaris sobre la figura; i en el quart capítol es descriu la seva utilització per part d’artistes contemporanis i de reivindicacions ciutadanes.
Podeu adquirir el llibre per 20€, trucant a 600208534 (Jordi Arruga) o 677668319 (Josep Mañà).

19 de gener de 2019

Josefina Roma, membre fundadora del Col·lectiu, premi Joan Amades 2018


Foto: Laura Bosch
Avui, 19 de gener de 2019, el Palau de la Virreina de Barcelona ha acollit el lliurament del premi Joan Amades, de Cultura Popular i Tradicional 2018 atorgat a la nostra amiga, sòcia i col·laboradora, la Doctora Josefina Roma i Riu, " en reconeixement a la seva tasca acadèmica, investigadora i divulgadora en l'àmbit de l'Antropologia i la Cultura Popular tradicional i la seva bona sintonia amb el món de l'associacionisme cultural català". 

La taula estava formada pel Director de Cultura de Proximitat de l'ICUB de l'Ajuntament de Barcelona; el Doctor Xavier Roger, Vicerector de doctorat de la UB i Gustau Molas de l'Associació Cultural Joan Amades, que la presidia. Així com de la pròpia guardonada.

L'acte ha començat amb una benvinguda a distància de l'Hble. Sr. Lluís Puig,  Conseller de Cultura del Govern Català a l'exil·li. Després de les intervencions dels membres de la taula, que podeu seguir al Facebook de l'Associació Cultural Joan Amades, s'ha procedit a llegir l'acta. 

Missatge en directe del Hble. Sr. Lluís Puig. Foto: L. Bosch
La Josefina Roma, visiblement emocionada ha adreçat als assistents unes paraules d'agraïment i com ja és costum ha conclòs cantant, cosa que també ha fet després amb la coral universitària de la qual és membre des de fa ja molts anys.

Com a President del Col·lectiu, i en nom de tots els socis, volem expressar el nostre orgull per aital merescut premi i felicitar-la de tot cor. Els premis, quan són tant merescuts com aquest, ens omplen de joia i felicitat. Una forta abraçada Josefina.

Per més informació:

Facebook:  /joanamades
Twitter: @amades_acsa
http://elpessebredelamula.blogspot.com/

Foto: L. Bosch


Video: L. Bosch


10 de gener de 2019

In memoriam de na Maria Rosa Colomer Varela





Jordi Montlló amb els germans Colomer. D'esquerra a dreta, en Jaume, la Carme i la Maria Rosa. Foto: Laura Bosch


Dimarts dia 1 de gener del 2019 ens va deixar una virtuosa del suro, la Maria Rosa Colomer Varela. Va nèixer un vint d'agost de l'any 1938. Era la segona de tres germans que hauran dedicat la seva vida a la creació de pessebres de suro i poblets de muntanya, veritables obres d'art.

L'any 2015, una gran part de la seva obra va ser exposada al Cloître de Saint Trophime, dins del marc del 58è Salon International des Santonniers d'Arles - podeu trobar informació i reportatge fotogràfic entrant al bloc :


Un cop molt fort per aquesta família i per la seva inseparable germana Carme. El seu germà, en Jaume, ens va deixar un dos de novembre de l'any 2017. Desolades, el mateix any, després de la campanya de Nadal, les dues germanes deixen la parada que tenien des dels anys vint del segle passat a la Fira de Santa Llúcia.

En nom del Col·lectiu de Recerca El Bou i la Mula, i en nom del món del pessebrisme, compartim el vostre dolor i estem de tot cor amb tots vosaltres. Esperem que la Maria Rosa s'hagi retrobat amb son germà Jaume en un d'aquests pessebres representant paisatges pirinencs que tant els havien inspirat.

Pessebres, la perspectiva immaterial, única forma de salvaguarda

Dijous dia 20 de desembre de 2018, a les 7 del vespre Jordi Montlló va impartir la conferència: PESSEBRES, LA PERSPECTIVA IMMATERIAL. ÚNICA FORMA DE SALVAGUARDA. L'acte va tenir lloc a l'Institut d'Estudis Penedesencs (carrer dels Banys, núm. 11 - Vilafranca del Penedès), dins del marc de l'Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial del Penedès en el qual el Dr. Montlló hi està treballant.


L'acte va ser presidit per la senyora Maria Àngels Travé, coordinadora de l'inventari del Patrimoni Cultural i Immaterial del Penedès; el president de la Federació Catalana de Pessebristes, senyor Albert Català; el president de l'Associació de Pessebristes de Vilafranca del Penedès i secretari de la Federació Catalana de Pessebristes, a més de coautor del llibre: Germans Castells: art i figures per al pessebre , Albert Dressaire, secretari del col·lectiu de recerca El Bou i la Mula.

Una vetllada molt interessant i enriquidora. En acabar la conferència el president de la Federació Catalana de Pessebristes, l'Albert Català, va presentar l'estat de la qüestió sobre la el treball de preparació que s'està realitzat des de la Federació amb l'objectiu de presentar el pessebrisme com a candidatura per  entrar a la llista representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de la UNESCO.



Per veure el reportatge realitzat per RTV Vilafranca a Àngels Travé, Jordi Montlló i Albert Català, entreu a:







4 de gener de 2019

Pessebrisme en evolució?

Comparteixo l'escrit que he fet per al Catàleg de la Biennal del Pessebre Català 2018 celebrada a Vilanova i la Geltrú.

L’ambient pessebrístic de 1943, any de fundació de l’Associació pessebrista de Vilanova, estava molt marcat per la utilització ja força consolidada de la tècnica del diorama com a gran novetat en front al pessebre obert. Aquesta novetat expressiva, va ajudar a fer evolucionar el pessebrisme almenys en dos sentits: d’una banda es va parcialitzar el relat, ja que mentre en els pessebres oberts hi ha un únic relat amb diferents escenes simultànies, en els diorames es pot fragmentar la història del Naixement tant com es vulgui. D’altra banda, es van començar a representar escenes costumistes relacionades amb el Nadal. Llegim en la crònica d’una exposició de pessebres al Centre Excursionsita de Gràcia de l’any 1942, com en aquella exposició s’hi combinaven diorames de temàtica bíblica amb d’altres de temàtica no bíblica com “Per Nadal cada ovella al seu corral”, “La tradició de visitar pessebres”, “La missa del gall”, “Els pastorets”, “La fira de santa Llúcia”o el “Caga tió”. En aquest nou escenari pessebrístic els creadors de figures van haver d’adpatar-se a les demandes cada cop més específiques i creatives dels pessebristes.


Aquell mateix any 1943 Josep Maria Garrut afirmava que el que ens atrau de forma irresistible del pessebre és el seu bucolisme, és a dir l’expressió de nostàlgia del paisatge perdut, de la natura que ha quedat lluny de les ciutats, de les tradicions dels avantpassats. La vida urbana i impersonal enyorava la natura i la vida del camp. Per això el pessebre és una tradició més de ciutat que de camp. Diu també Garrut que davant del quadre d’un idil·li campestre ingenu, fem els bons propòsits de bondat, emulant els pastors que adoren en Nen.

El P. Basili de Rubí publicava un llibre l’any 1946 on deia que els pessebres s’havien d’allunyar de conceptes historicistes o arqueològics i ambientar-se en els paisatges quotidians de les nostres comarques. Construïts amb suro, boix grèvol, molsa, galzeran i elements característics de la natura propera, ambientats amb les figures populars. El naixement de Jesús, segons el caputxí, s'ha d'inserir en la nostra història, situar-lo en la terra catalana seguint la inspiració del que, podríem anomenar una teologia de l'encarnació continuada, que tants figuraries i pessebristes han adoptat com a corrent propi.

Altres escrits d’aquella època també posen de manifest la dialèctica entre pessebres fets amb rigor històric i d’altres que incorporen anacronismes bucòlics com una manera d’incorporar les noves generacions a l’adoració del nen Jesús. El pretés rigorisme històric, però, es va anar apoderant del pessebrisme provocant el que el P. Basili va anomenar una campanya veritablement iconoclasta de la figura popular”.

A finals dels anys 50 Garrut ja parlava de endarreriment del pessebrisme barceloní que considerava estancat. Ara, més de mig segle després, veiem com el pessebrisme encara està força estancat, conceptualment ha evolucionat poc. Continuem fent servir la tècnica del diorama, en molts llocs encara hi ha la pretensió de que el pessebre ha de perseguir un rigor o una estètica historicista, i quan fem pessebre bucòlics seguim encallats en les escenes vuitcentistes. Serà precís obrir la mentalitat cap a propostes expressives i artístiques que ajudin a que el pessebre continuï sent una tradició viva, que pugui dialogar amb una societat que ha canviat molt. El pessebre és la representació més popular d’un dels relats fundacionals de la nostra cultura. Per això és tan important preservar i fer evolucionar el pessebrisme.