22 d’abril del 2013

El primer pessebre (i VII) - El principi d'una tradició

El principi d'una tradició


En diferents posts he intentat compartir alguna idea al voltant del que, tradicionalment, s'ha considerat com el primer pessebre de la història: el que va fer Sant Francesc d'Assís la Nit de Nadal de 1223 en una cova del bosc de Greccio.


Penso que, més enllà de citar-lo cada vegada que volem parlar de la història del pessebre, el que cal fer amb el pessebre de Sant Francesc és reivindicar-lo, i intentar treure'n les lliçons que el sant d'Assís ens hi transmet.


Acabo aquesta sèrie de posts reivindicant l'adjectiu “primer” per al pessebre de Sant Francesc. Fou el “primer” perquè després n'hi va haver d'altres.


M'explico. Una de les gràcies del pessebre del sant d'Assís és que va ser el “primer”, i no l'”últim”. Malament rai si després de la nit de Nadal de 1223 a Greccio mai més s'hagués fet un pessebre ni res de semblant. Sant Francesc va promoure la devoció al Naixement de Jesús i va iniciar, d'aquesta manera, una tradició.


Sovint parlem de les tradicions com d'una cosa l'origen de la qual es perd en el temps. Parlem de tradició com a sinònim d'antic. I no ens adonem que tota tradició en algun moment va néixer, va ser “inventada”. Qualsevol tradició va ser una novetat. I les tradicions que segueixen vives en els nostres dies (i el pessebre n'és una!) és perquè s'han anat renovant, i han anat canviant tal com canviava la societat de la que naixien.


L'orde franciscà, els framenors caputxins, han estat, i són, fidels seguidors dels ensenyaments de Sant Francesc d'Assís. També ho són, és clar, pel que fa a la gran lliçó de la nit de Greccio. A ells es deu, en bona part, la difusió del pessebre per molts llocs d'Europa. A ells es deu la pervivència de la tradició del pessebre. Perquè ells van escampar el pessebre arreu. Modernament, moltes entitats pessebristes i molts concursos de pessebre tenen el seu origen en l'empenta de frares caputxins o d'agrupacions locals del VOT (Venerable Orde Tercer).


Certament: els caputxins van crear associacions que abans no existien o van convocar concursos de pessebres que mai s'havien fet abans. D'aquesta manera, innovant la tradició, van ajudar a mantenir-la viva.


I el pessebre seguirà viu si seguim les lliçons del primer pessebre de Sant Francesc d'Assís, si som capaços de fer pessebres pobres i nous que interpel·lin als homes i dones d'avui i en els que, sobretot, no importi tant com o amb què estan fets com la vivència que transmeten.


21 d’abril del 2013

El primer pessebre (VI) - Viure el pessebre

Viure el pessebre

Sant Bonaventura va escriure el relat de la Nit de Nadal de 1223 a Greccio. Una de les coses que m'agrada més del que explica Sant Bonaventura és quan diu: “...la cova va ressonar de crits i es féu esplèndida i solemne aquella nit amb la claror de llums abundants i pels cants sonors de lloança. El baró de Déu estava davant de la menjadora, ple de pietat, abundós de llàgrimes i radiant de goig”. Crits, cants, lloança, goig, plors...: emoció autèntica!

De pessebres n'he fet i n'he vist molts. Moltíssims. Però he de reconèixer que massa sovint tinc una sensació de “dejà vu”. Davant de molts pessebres he quedat admirat per la destresa dels seus autors, o m'ha impressionat la quantitat d'hores invertides en la seva construcció, o m'he delectat amb les figures “de palillo” que hi havia...

Però són poques les vegades que, davant d'un pessebre, m'he emocionat. Són pocs els pessebres que m'han arribat al cor. Segurament és perquè dec ser poc sensible. O potser no: tampoc recordo haver coincidit, en una exposició, amb gent cridant o plorant per l'emoció de veure un pessebre.
 
En canvi, el primer pessebre va provocar cants de joia i plors d'emoció. Una cosa que rarament haurem vist en una exposició de pessebres però que sí que hem viscut: fent el pessebre amb la família o cantant nadales davant el pessebre de la parròquia. I ja que esmentem els cants, posats a buscar comparacions amb el pessebre de Sant Francesc, el tema de la música no és menor: quina és la música amb la que acompanyem els nostres pessebres? Perquè en el primer pessebre hi havia cants... és impossible imaginar-lo en silenci o amb una musiqueta enllaunada de fons.

En definitiva, el primer pessebre és, abans que res, una vivència. Retornant a Josep M. Garrut, podríem repetir que el pessebre és una presència. Sí, però no una presència qualsevol. És una presència que interpel·la, que ens toca el cor. Una presència que ens demana una participació activa a tots aquells que la percebin.

El pessebre no és una simple representació artística. El pessebre no és només un objecte votiu. El pessebre no és només una tradició.

No: el pessebre és una vivència. Vet aquí el gran ensenyament del primer pessebre que va fer Sant Francesc d'Assís.

20 d’abril del 2013

El primer pessebre (V) - Un pessebre pobre

Un pessebre pobre

Aquests dies, amb l'elecció del nou Papa, s'ha parlat molt de la tria del nom. El cardenal Bergoglio ha escollit Francesc en homenatge a Sant Francesc d'Assís, per remarcar l'opció preferencial que l'Església ha de fer pels pobres.

L'Església de Jesús, que va néixer pobre, amb el temps s'ha anat enriquint, en diversos moments s'ha anat allunyant d'aquella pobresa inicial. I sants com Francesc han maldat per retornar l'Església al camí de senzillesa que no hauria d'haver abandonat mai. Sant Francesc és el sant dels pobres, tot i que són molts els sants i santes que han treballat per l'opció evangèlica d'estar al costat dels més desafavorits.

Amb tots els matisos que hi vulgueu posar, amb la història del pessebre passa una mica el mateix que amb la trajectòria de l'Església. El pessebre va néixer pobre. ¿Voleu més pobresa que uns quants frares i gent del poble aplegats, la Nit de Nadal de 1223, per celebrar la missa en una cova del bosc de Greccio? Fixeu-vos en tota la “inversió” que Sant Francesc va fer aquella nit: “féu preparar una menjadora d’animals, hi portà fenc i menà al lloc escollit un bou i un ase”...

Però després d'aquella nit, el pessebre té una llarga història durant la qual va entrar als palaus dels nobles i va passar per les mans dels millors artistes. I no és que em sàpiga greu: gràcies a això podem admirar el Belén de Salzillo o les figures de Domènec Talarn, per posar només dos exemples.

Avui gaudim de pessebres rics, molt rics. Rics no només pels materials i figures emprats en la seva construcció. Són rics per la gran quantitat d'hores dedicades a bastir-los. Són rics per la gran qualitat artística dels seus autors. Són rics per la sofisticació de les tècniques utilitzades en la seva construcció.

I és bo que tots plegats gaudim d'aquesta riquesa. Però també seria bo que això no ens allunyés de la pobresa original del pessebre. Que fer el pessebre estigui a l'abast de tothom. Dels qui no tenen traça per l'art, dels qui no tenen massa hores lliures, dels que no disposen de diners per comprar figures de qualitat...

Perquè el primer pessebre, el pessebre de Sant Francesc era pobre, però tenia la gran riquesa d'aplegar, al seu voltant, a tot el poble. Els nostres pessebres són pobres com el primer pessebre?

19 d’abril del 2013

El primer pessebre (IV) - Un pessebre trencador

Un pessebre trencador

Un temps abans del primer pessebre, a les esglésies s’havien popularitzat les representacions dels misteris de Nadal. Unes celebracions que tenien molt d’èxit entre el poble i que s’havien convertit en uns actes tan massius que semblaven revetlles. Sembla que en alguns casos l'enrenou era considerable i això va portar el papa Honori III a prohibir les representacions teatrals a les esglésies; ho va fer l'any 1207, és a dir, només 16 anys abans del pessebre de Sant Francesc.

Quan el sant d'Assís es va proposar celebrar la nit de Nadal a Greccio estava trencant la prohibició papal. És cert que, prèviament, havia demanat autorització al Papa (com diu Sant Bonaventura, per tal que no se’l pogués titllar de lleuger, consultà el seu pla al Papa, el qual li donà llicència”). Però no és menys cert que Sant Francesc es va rebel·lar contra el que hi havia establert.

I és que massa sovint parlem de Sant Francesc com l'”inventor” del pessebre i no ens fixem el que hi ha darrera d'aquesta paraula. Per “inventar” cal imaginació, creativitat, genialitat, contemplació... “Inventar” és fer alguna cosa nova. El pessebre més franciscà serà aquell que mantingui aquest esperit fundacional del pessebre: quan fem el pessebre estem “inventant” una cosa nova. Malament rai si fer el pessebre es limita a reproduir una mecànica similar a la de l'any anterior...

Per això penso que cada Nadal hem d'acollir qualsevol pessebre, tant se val quin sigui el seu estil o tècnica, tant se val si és més o menys tradicional. El millor homenatge que podem fer a Sant Francesc és “inventar” un nou pessebre cada Nadal.

Que els nostres pessebres siguin, també, un “primer pessebre”.

18 d’abril del 2013

El primer pessebre (III) - Un pessebre actual

Un pessebre actual

L’any 1219 Sant Francesc d’Assís es va unir a les Croades. Va viatjar a Acre i Adieta i es va entrevistar amb el soldà d’Egipte. Va retornar a Itàlia el 1220 i, tres anys més tard, va celebrar la Nit de Nadal en el bosc de Greccio.

Eren temps en què la fe cristiana es volia imposar amb la violència. El “no mataràs” havia quedat arraconat. El sant d’Assís maldà per convèncer els croats de la necessitat d’obeir aquest manament. Desatès i sense poder complir el seu objectiu, es va desplaçar a terra enemiga (Egipte) per predicar l’Evangeli.

Francesc va visitar, doncs, la terra que havia trepitjat Jesús. I no és difícil imaginar que la visió d’aquell indret convertit en un escenari de guerra i mort va impactar-lo.

I tampoc deu seu cap disbarat imaginar que Sant Francesc tenia aquella visió molt present quan va proposar fer la Missa de Nadal en una cova de Greccio. Fent allò, feia el mateix que els croats: recuperar els llocs sants. Però no els recuperava físicament, per la força, sinó amb l’esperit, amb la força de la fe. Els croats es volien apoderar dels llocs sants però no s’adonaven que la santedat ha de néixer de cadascú, no pot dependre en cap cas de la possessió o no dels llocs que va trepitjar Jesús.

Veiem, doncs, com el pessebre de Sant Francesc és un pessebre contemporani. No buscava recrear una escena de feia més de 1200 anys, sinó que volia transportar al seu temps l’experiència de la nit del Naixement.

De vegades ens escandalitzem quan veiem pessebres que representen escenes de l’actualitat, i no ens adonem que aquests són pessebres profundament franciscans.
Recordo el pessebre de la plaça de Sant Jaume de Barcelona del Nadal de 2004, en el que els barcelonins i barcelonines (representats en fotografies de mida real) passaven a formar part del pessebre i, en conseqüència, es convertien en adoradors del Nen Jesús: un pessebre 100% franciscà!

I recordo també haver vist en una exposició de pessebres un diorama que ens mostrava una escena de la Palestina actual després d’un recent bombardeig... Vet-ho aquí una visió franciscana de Terra Santa: una visió que ens mostra el sofriment que encara pateix la terra que veure néixer Jesús. Sant Francesc també va patir veient que Terra Santa era un lloc de guerra...

Sant Francesc no va pretendre reproduir històricament la cova de Betlem. No. La lliçó de Sant Francesc és una altra: quan fem el pessebre no estem representant una escena del passat sinó que hauríem de ser capaços de reflectir-hi la fe i l’esperança del nostre món d’avui.

Els nostres pessebres són actuals com aquell primer pessebre?




(Algunes idees d'aquest post estan extretes de l'article d'Aldo Angioletti "Francesco e l'ideazione del Presepio: consistente verità o semplice attendibilità spirituale?", publicat al número 231 d'Il Presepio (setembre de 2012)

17 d’abril del 2013

El primer pessebre (II) - Les parts del pessebre

Les parts del pessebre

El que s'ha anomenat “primer pessebre de la història”, el que va fer Sant Francesc d’Assís, només tindria dos elements que ara reconeixeríem com a parts essencials d'un pessebre: una cova, d'una banda, i el bou i l'ase, d'una altra. Ni Sant Josep, ni Mare de Déu... ni Nen Jesús! Bé, el Nen Jesús sí que hi era: segons el relat de Sant Bonaventura el Nen va aparèixer als braços de Sant Francesc. El pessebre com una experiència mística.

En alguna ocasió he escrit que el pessebre és la materialització d'una devoció. El misteri del Naixement posat en escena. Aquest és un dels ensenyaments de Sant Francesc: no és gaire important com fem el pessebre, ni quines figures hi posem o hi deixem de posar, el que és fonamental és que el pessebre sigui una representació del misteri, una presència, com tan encertadament deia Josep M. Garrut.

M’és difícil imaginar Sant Francesc polemitzant sobre si la perspectiva d’un diorama és correcta, o si, abans de construir un pessebre, cal fer-ne un projecte previ. I, en canvi, qüestions com aquestes semblen preocupar molt en certs ambients pessebristes.

A mi cada vegada em fa més mandra respondre a la pregunta “Com ha de ser un pessebre?” “Quines figures s’hi ha de posar (i quines no)?” En els que d'una manera o altra estem en aquest món del pessebrisme, aquestes preguntes, i altres de similars, ens les fan sovint. I més d’una vegada em vénen ganes de contestar: “L’has de fer com et doni la gana”. Que no deixa de ser una resposta barroera però, en el fons, ben franciscana. Perquè m’atreveixo a imaginar Sant Francesc responent aquestes preguntes: “El pessebre fes-lo com vulguis... sempre i quan et serveixi per viure, i fer viure, el misteri de Nadal”.

Són d’aquesta “forma”, els nostres pessebres?

16 d’abril del 2013

El primer pessebre (I) - El pessebre de Sant Francesc era un pessebre?

El pessebre de Sant Francesc era un pessebre?

Té bona part de raó l’Enric Benavent quan explica que l’afirmació que Sant Francesc d'Assís va fer el primer pessebre és un mite, una mena de llegenda fundacional del pessebrisme. Té raó si ens fixem en la part formal del que va fer Sant Francesc al bosc de Greccio la nit de Nadal de 1223. Efectivament, si ara poguéssim viatjar en el temps, i ens plantéssim al bell mig d'aquella missa, ens costaria molt reconèixer-hi un pessebre. Si més no un pessebre tal com l'entenem avui dia...

Només cal que llegim el relat que en fa Sant Bonaventura: En l’any tercer abans de sa mort, a l’objecte d’excitar la devoció a la memòria de la nativitat de l’infant Jesús, es disposà a celebrar-la amb tota la solemnitat possible a Castro Greccio. Per tal que no se’l pogués titllar de lleuger, consultà el seu pla al Papa, el qual li donà llicència, féu preparar una menjadora d’animals, hi portà fenc i menà al lloc escollit un bou i un ase. Foren cridats els frares, hi acudí el poble, la cova va ressonar de crits i es féu esplèndida i solemne aquella nit amb la claror de llums abundants i pels cants sonors de lloança. El baró de Déu estava davant de la menjadora, ple de pietat, abundós de llàgrimes i radiant de goig: quan acabà la missa solemne damunt la menjadora, Francesc cantà l’Evangeli. Després predicà al poble circumstant la naixença del Rei pobre, sense saber anomenar d’altra manera l’Infantó de Betlem, ple de tendresa, d’amor. Un cavaller virtuós i verídic, que per amor de Crist, deixada la milícia secular, estigué unit amb el baró de Déu, per gran familiaritat, el senyor Joan de Greccio, assegurà que ell veié un formós nin adormit dintre de la menjadora, que el pare Francesc prengué en els seus braços i el va fer adormir”.

Aquesta “missa curiosa” (així l'anomena Joan Amades a “El Pessebre”) no és un pessebre. O, millor dit, no s'assembla gaire a un pessebre popular com els que fem a casa o a un diorama dels que veiem a les exposicions. No s'hi assembla gens, si més no en la forma.

Però... el pessebre és només “forma”? ¿No hem afirmat en més d'una ocasió que el pessebre és molt més que una simple reproducció plàstica del Naixement de Jesús? No hem dit sempre que el pessebre és un món? Doncs si això és cert haurem de reconsiderar el plantejament inicial que fèiem sobre el “pessebre” de Sant Francesc.

Perquè potser sí que el pobrissó d'Assís no ens va ensenyar a fer bé la perspectiva o a posar la Sagrada Família al pessebre (en el pessebre de Sant Francesc no hi ha ni Sant Josep ni la Mare de Déu!!!), però, en canvi, ens va mostrar algunes coses molt més importants del que és, o hauria de ser, un pessebre.

I potser aquesta podria ser la primera lliçó que hauríem de treure del patró dels pessebristes: deixar de banda certes preocupacions que tenim a l'hora de parlar de pessebres i fixar-nos en l'essencial. Potser parlem del primer pessebre, del pessebre de Sant Francesc, amb molta lleugeresa. I penso que ens deixem perdre moltes coses. Intentaré parlar-ne més endavant.

4 d’abril del 2013

Pessebres artístics

PessebreBCN, dissenyat per estudiants d'art de l'Escola Massana. 2004
En el món del pessebrisme ha fet fortuna la divisió que classifica els pessebres en “populars” quan estan fets de suro i molsa o “artístics” quan estan fets de guix. Pensant-hi bé, si la qualificació d’artístic està referida només al tipus de material que s’utilitza o a la tipologia de pessebre que es fa, de seguida veiem que alguna cosa d’aquesta classificació no acaba de funcionar.

M’agradaria aportar una reflexió sobre aquest tema en base als conceptes d’art i d’artesania. La majoria de pessebres que podem contemplar per Nadal són obres d’artesania, no pas obres d’art. Els artesans es preocupen per fer reproduccions d’un model inqüestionat, incorporant lògicament millores tècniques, però sense més pretensió que fer de transmissors d’aquell model. L’artista té una intencionalitat que va més enllà del model, tal com afirma Panofsky. En l’obra d’art hi ha la voluntat d’entrar en diàleg amb el públic a partir d’un llenguatge simbòlic. L’artista es preocupa per transmetre, per donar un missatge, per interpretar una realitat. Per això Panofsky afirma que la comprensió d’una obra d’art no es pot quedar en la iconografia (reconeixement d’uns elements representats) sinó que ha d’arribar a la iconologia (interpretació d’un sentit profund).

L'art, aporta una intencionalitat narrativa. L'artista interpreta la realitat i l'expressa de forma simbòlica amb la intenció de que l'espectador participi d'aquest diàleg. Quan Josep M. Garrut,
a finals dels anys 50, deia que al pessebrisme li manca encara el seu Joan Miró o el seu Picasso, volia dir això: el pessebrisme està encara en la categoria d'artesania i no en la de l'art.

La riquesa el pessebrisme no s’esgota en els pessebres populars o en els de guix. El Misteri de Nadal, és sens dubte un dels temes més representats al llarg de la història a partir de totes les modalitats artístiques possibles. Certament que hi ha també artistes que fan del pessebre una obra d’art més enllà de les valuoses representacions que fan els artesans pessebristes. Els pessebres que correspondrien a la categoria d’obres d’art no sempre són ni ben compresos ni ben acceptats, ja que per a molta gent l’observació plaent d’un pessebre es basa en el reconeixement d’aquell model inqüestionat que transmet habitualment l’artesà. Els pessebres concebuts amb mentalitat artística conviden l’espectador a dialogar amb l’obra, a completar-la amb la seva interpretació. L’obra d’art només està acabada quan l’espectador hi entra en contacte.

Fixem-nos en alguns pessebres que es feien a la Plaça de Santa Jaume de Barcelona, en alguns dels que es feien al Raval de Montserrat de Terrassa, en els de l’Escola d’Art d’Olot, en els que es van presentar a l’exposició de la Biennal-2010, Nous llenguatges per al pessebre, a Castellar el Vallès, en els que es munten cada any a Nôtre Damme de París... per posar alguns exemples. El pessebrisme també té alguna cosa a dir en el món de l’art.