Viure
el pessebre
De
pessebres n'he fet i n'he vist molts. Moltíssims. Però he de
reconèixer que massa sovint tinc una sensació de “dejà vu”.
Davant de molts pessebres he quedat admirat per la destresa dels seus
autors, o m'ha impressionat la quantitat d'hores invertides en la
seva construcció, o m'he delectat amb les figures “de palillo”
que hi havia...
Però
són poques les vegades que, davant d'un pessebre, m'he emocionat.
Són pocs els pessebres que m'han arribat al cor. Segurament és
perquè dec ser poc sensible. O potser no: tampoc recordo haver
coincidit, en una exposició, amb gent cridant o plorant per l'emoció
de veure un pessebre.
En
canvi, el primer pessebre va provocar cants de joia i plors d'emoció.
Una cosa que rarament haurem vist en una exposició de pessebres però
que sí que hem viscut: fent el pessebre amb la família o cantant
nadales davant el pessebre de la parròquia. I ja que esmentem els
cants, posats a buscar comparacions amb el pessebre de Sant Francesc,
el tema de la música no és menor: quina és la música amb la que
acompanyem els nostres pessebres? Perquè en el primer pessebre hi
havia cants... és impossible imaginar-lo en silenci o amb una
musiqueta enllaunada de fons.
En
definitiva, el primer pessebre és, abans que res, una vivència.
Retornant a Josep M. Garrut, podríem repetir que el pessebre és una
presència. Sí, però no una presència qualsevol. És una presència
que interpel·la, que ens toca el cor. Una presència que ens demana
una participació activa a tots aquells que la percebin.
El
pessebre no és una simple representació artística. El pessebre no
és només un objecte votiu. El pessebre no és només una tradició.
No:
el pessebre és una vivència. Vet aquí el gran ensenyament del
primer pessebre que va fer Sant Francesc d'Assís.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada