22 de maig del 2012

Es busca




Es busca aquest pessebre. És l'única fotografia que tinc però crec que es veu prou bé com és.

Aquest és el pessebre que vaig deixar al Museu del Pessebre de Sant Vicenç de Montalt, ja fa anys, i que ara un cop desmantellat (el museu) ha desaparegut, i la Federació Catalana no sap on està. Les figures són una fugida a Egipte de 4cm d'en Castells.

Si publico la fotografia és perquè quedi constància i el dia que aparegui pugui demostrar la meva propietat.

Agrairia que qualsevol persona sàpiga on està m'ho faci saber. Gràcies.

21 de maig del 2012

Nova botiga virtual


Després d'un any d'haver obert la botiga virtual, l'he refeta de dalt a baix, adaptant-la a les noves tecnologies, i rectificant els errors.

Actualment estic per sobre de 1500 articles en estoc.
He afegit la secció de figures de Passió, la fotografia de sota n'és una mostra.
Figures i complements de més de 20 figuristes-proveïdors de diferents països.

Us convido a visitar una bona botiga virtual de Figures i Complements de Pessebre

  

16 de maig del 2012

Maurici Vallsquer i el pessebre



Un elitisme mal entès pot fer perillar el futur de la tradició del pessebre. És bo que busquem millorar (en el pessebre i en tots els àmbits de la vida). És bo que busquem l’excel·lència artística. Però això s’ha de fer sense menysprear les expressions artístiques que puguin no ser excel·lents i sense deixar de banda cap representació del pessebre que es pugui allunyar d’un pretès “cànon” (com podrien ser els diorames). He pensat això tot fullejant el llibre Maurici Vallsquer. Pintor i Pessebrista. 1904-1992, editat a Olot l’any 2004. En el llibre, Jordi Planagumà i Vallsquer, nét de Maurici Vallsquer, evoca el seu avi, i diu: “El pessebre de casa els avis al contrari del que es podria esperar, no el muntava ell, ens el deixava construir als nets. Suposo que ell l’hauria fet molt millor, però devia pensar que igual que ell havia començat la seva faceta artística construint pessebres, nosaltres també ho podríem intentar”. 

Maurici Vallsquer fou un pintor nascut a Barcelona però arrelat a Olot. Era aficionat al pessebrisme i havia realitzat pessebres molt notables, obres molt personals en les que hi abocava tot el seu art com a pintor. El Nadal de 2004 a Olot van organitzar-li una exposició d’homenatge, on es recollia una bona part de la seva obra pictòrica i, també, alguns dels seus pessebres. Amb motiu d’aquella exposició es va editar el llibre que us comento.

Val la pena destacar que Vallsquer també havia realitzat calvaris, tal com ja explicava l’Enric al post Temps de calvaris?.

Maurici Vallsquer va portar l'excel·lència artística al món del pessebre. Però el que ens explica el seu nét és que, a l’hora de fer el pessebre, per ell no era tan important el propi lluïment com el passar el testimoni. Tota una lliçó!


11 de maig del 2012

El bou i la mula us saluden

Us adjunto aquesta tan entranyable imatge pels membres del Bou i la Mula que jo mateix he pogut fer gràcies a la gentilesa de Jaume Bernades, director del Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.
El nostre Bou i la nostra Mula us saluden afectuosament, ens encoratgen i ens demanen que seguim perseverant en un món ple d'inòpia intel·lectual i incompetència pessebrística, però compartida amb d'altres mons i que ja venen de lluny. Sinó fixeu-vos en una de les característiques de la museologia catalana. Aquesta magnífica peça del romànic català (provinent de Sagàs) és el costat de l'altar de l'església de sant Andreu de Sagàs. Doncs, el frontal d'altar es troba al museu diocesà de Vic.
Con la Iglesia hemos topado. Esto, esto, esto es todo amigos.

10 de maig del 2012

Les figures de pessebre i les essències populars

Aquest és el títol de l'article que el dibuixant Joaquim Renart va publicar el dia de Nadal de 1932 al diari El Matí. Transcric un fragment del final de l'escrit:

"Art ben pur on el nostre Amadeu pogué excel·lir. I a Catalunya després de Ramon Amadeu, tot un estol d'imatgers, coneguts alguns, anònims la majoria, dels quals la benemèrita Associació de Pessebristes de Barcelona tindria, en molts casos, el deure de procurar una ordenació i catalogació d'autors i obres, i així salvar-ne una bona part de l'oblit. 
És tota una tradició crear figures de pessebre. Els que s'hi dediquen han agafat l'essència popular, a voltes barreja d'humorisme i misticisme, i ho tradueixen humilment en el fang que després couen i pinten. 
Altres neixen al compàs de l'actualitat més viva: ara un Patufet, ara un flabiolaire, la castanyera, el xiroi necessitat, el pageset, el capellà dalt de la somera amb l'ombrel·la vermella, el vigilant amb la llança o els que ballen la sardana."

Ja he dit en altres ocasions que m'atrau la manera de comentar el pessebre d'en Renart. Als anys 30-40 mostra  tenir una perspectiva més oberta i actualitzada sobre el pessebrisme, i sobre l'art religiós en general, que molts dels pessebristes actuals.

Fa una crida a donar valor històric i intel·lectual a les figures de pessebre. Això a casa nostra ha tingut poc èxit. Empreses puntuals com les que en el seu moment va portar a terme Josep M. Garrut no han tingut massa més continuïtat. Un llibre publicat per l'Associació de Sabadell, dues monografies sobre Talarn i Castells, un intent solitari d'Ignasi Carbonell de Barcelona per posar a l'abast alguna documentació sobre figures de pessebre, l'inventari de les figures de pessebre de Mataró, amb la seva publicació i l'estudi de l'obra de Lluís Carratalà, portades a terme pel nostre col.lectiu, són algunes de les, al meu entendre, poques accions de recerca i documentació de figuristes catalans.

Aquest tema de l'autoria de les figures per a molts pessebristes és apassionant. És destacable la feina que molt participants del Foro de belenismo estan fent per tal d'identificar autors o, si més no, estils entre aquests figuristes "anònims". L'espai virtual del foro permet que moltes persones aportin les seves observacions, les seves peces i els seus coneixements constituint un veritable espai de construcció col.lectiva del coneixement, amb tots els avantatges i inconvenients que això comporta.

8 de maig del 2012

Nacimientos

Aquest llibre publicat l'any 1951 pel  Museo de Artes Decorativas de Madrid com a catàleg d'una exposició celebrada en el museu, té una introducció interessant escrita per Pilar Ferrandis, aleshores la seva directora. La part final del llibre està constituïda per 51 làmines en blanc i negre, de les peces que es van exposar; molt variades, per cert, tant d'estils com de procedències amb barreja de pessebres d'origen conventual amb d'altres més de tradició pessebrística.

Em sembla especialment interessant d'aquesta obra el fet que el Museo de Artes Decorativas, que té un fons de figures interessant, l'any 1951 hagués decidit muntar aquesta exposició. El pessebrisme, tal com hem defensat des d'aquestes pàgines, es mereix aquest tracte.

3 de maig del 2012

Una il·lusió que es fa realitat (o no)


El darrer post publicat en aquest bloc m'ha fet pensar en la publicació que vam editar l'any 1991 i els continguts de la qual bàsicament me'n vaig fer càrrec jo. Us en reprodueixo la portada.

Repassant ara aquella publicació hi veig clarament que estava feta amb més bona fe que altra cosa, però amb il·lusió. I això darrer, en aquest cas, no ho dic amb ironia.

Aquells anys compartia amb en Josep Mola i l'Enric Pons la il·lusió de que s'arribés a fer realitat un Museu del Pessebre de Catalunya. Ningú ha reconegut prou tots els esforços que aquests dos pessebristes van fer, i encara fan, pensant en el futur del pessebrisme català.

Ara, aquella il·lusió ha quedat esmicolada. D'aquell embrió de Museu no en queda res. I, el que és pitjor, no sé veure enlloc una alternativa amb cara i ulls. Caldrà esperar temps millors...