Un elitisme mal entès pot fer perillar
el futur de la tradició del pessebre. És bo que busquem millorar (en el pessebre i
en tots els àmbits de la vida). És bo que busquem
l’excel·lència artística. Però això s’ha de fer sense
menysprear les expressions artístiques que puguin no ser excel·lents
i sense deixar de banda cap representació del pessebre que es pugui
allunyar d’un pretès “cànon” (com podrien ser els diorames).
He pensat això tot fullejant el llibre Maurici Vallsquer. Pintor i
Pessebrista. 1904-1992, editat a Olot l’any 2004. En el llibre,
Jordi Planagumà i Vallsquer, nét de Maurici Vallsquer, evoca el seu
avi, i diu: “El pessebre de casa els avis al contrari del que es
podria esperar, no el muntava ell, ens el deixava construir als nets.
Suposo que ell l’hauria fet molt millor, però devia pensar que
igual que ell havia començat la seva faceta artística construint
pessebres, nosaltres també ho podríem intentar”.
Maurici Vallsquer fou un pintor nascut
a Barcelona però arrelat a Olot. Era aficionat al pessebrisme i
havia realitzat pessebres molt notables, obres molt personals en les
que hi abocava tot el seu art com a pintor. El Nadal de 2004 a Olot
van organitzar-li una exposició d’homenatge, on es recollia una
bona part de la seva obra pictòrica i, també, alguns dels seus
pessebres. Amb motiu d’aquella exposició es va editar el llibre
que us comento.
Val la pena destacar que Vallsquer
també havia realitzat calvaris, tal com ja explicava l’Enric al post Temps de calvaris?.
Maurici Vallsquer va portar l'excel·lència artística al món del pessebre. Però el que ens explica el seu nét és que, a l’hora de fer el pessebre, per ell no era tan
important el propi lluïment com el passar el testimoni. Tota una
lliçó!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada