26 de febrer del 2010

Figuratiu o abstracte?


-->
En un article sobre pessebres signat per Jordi Piquer a La Vanguardia del dia 1-2 de gener de 1983, el periodista es pregunta:
¿Figurativo o abstracto?
En la plaza de San Jaime, junto al abeto monumental, los alumnos del cuarto curso de escultura de la Escuela Massana han dispuesto un "pessebre" típicamente abstracto, a base de muy pocos elementos: hierros, cueros y luces de distintos colores. Los niños –y los mayores– "juegan" con fortuna dispar, a "adivinar" las figuras de la Virgen, San José, el Niño, y los Reyes. Un experto, si observase la escena, diría seguramente que el arte abstracto exige una mayor "participación" del observador. Y uno se pregunta: ¿con qué elementos y en qué estilo construiría hoy su "belén" Francisco de Asís?

En un altre lloc de l'article el periodista trasllada la pregunta a Joan Marí Oliva, president de l'Associació de Pessebristes de Barcelona:
¿"Pessebre" de estilo tradicional figurativo o de estilo abstracto?
"Nosotros seguimos fieles a lo tradicional; estamos en lo figurativo. Pero a mí no me parece mal que se haga con formas abstractas. Lo importante es que en Navidad no deje de hacerse".

I jo no tinc cap problema en subscriure les paraules del Sr. Marí...

23 de febrer del 2010

Miró i Picasso al pessebre...

En un retall de premsa de l'any 1973 (Diario Femenino, 20 de desembre de 1973) hi ha un article que porta per títol "Don José María Garrut, enjuicia: Se està asesinando la Navidad". El títol és prou exagerat i, de fet, no acaba de lligar amb el contingut del text, però l'article deixa anar algunes idees interessants. Llàstima que sigui difícil veure quina part són les paraules exactes de Josep M. Garrut i quina part del text és aportació de la periodista, Carmen Maluenda. Tot i així, intento reproduir-ne alguna idea que trobo interessant.

Josep M. Garrut fa una evocació a la història del pessebre i es felicita del bon moment del pessebrisme barceloní. Davant la pregunta de si estem parlant d'una tradició romàntica o de tipus religiós, Garrut respon: "Es básicamente de tipo religioso, porque es lo fundamental, pero ciertamente también lleva en ellos su parte romántica. Sin embargo, no todos lo ven desde los mismos prismas, porque también algunos pueden manifestarlo desde el aspecto poético o artístico, al igual que algunos pintores realizaron obras sin ser creyentes".

Garrut opina que els pessebristes no han quedat estancats en el temps, que els seus pessebres han anat evolucionant ("lenta y tímidamente") però que malgrat tot han anat mostrant canvis. "Caso aparte fue el pesebre expuesto por los capuchinos hace unos cuatro años, un «belén» con sentido social. Un «belén» con figuras trajeadas con prendas de hoy, porque Jesús había nacido en un arrabal de la ciudad. La
realidad es que más que devoción aquel pesebre levantó oleadas de polémica. Porque uno de estilo surrealista que seguía la línea del cubismo de Picasso fue considerado muy aceptable cuando se montó antes de 1936".

Després d'aquesta afirmació, la periodista afegeix: "Caso aparte pudiera ser también la actuación de don José María Garrut, quien trata de introducir algo ambiental en sus pesebres. Por ejemplo, una litografía de Miró".




L'article s'il·lustra, entre d'altres, amb aquest detall d'una figura de Lluís Carratalà.

22 de febrer del 2010

Un mitjà de subsistència...


Betlem i els seus artistes a la Fira de Santa Llúcia. Aquest és el títol del reportatge de Maria Lluïsa Antem publicat a Tele Estel del dia 19 de desembre de 1969. En transcric un fragment:


-->
En Josep Ferrer va trobar amb les figuretes del Pessebre un mitjà de subsistència, els anys difícils.
–Però això no dóna per viure; encara que tots, a casa, hi treballem –diu en Josep Ferrer.
Ens diu que la gent és fidel a la tradició i continua comprant figuretes per al Pessebre, que els gustos no han canviat massa, i que si fa vint-i-cinc anys el naixement més humil valia vuit pessetes, ara no baixa de trenta.
–Però és que tot puja. El fang també, encara que us sorprengui. I si no tenim la sort d'ensopegar amb la comanda d'una comunitat o d'un col·legi, la venda és molt lenta. Vendre cent naixements de cop, no passa gaire sovint.
»És divertit, creieu-ho, tractar amb els compradors allà a la Fira. Us demanen cada cosa! Fins em van demanar un Guàrdia Civil! Passem pel capellà amb paraigua, però un tricorni... a Betlem! I també ens demanen lleons i sants...
A casa els Ferrer hi ha una gran activitat; a baix espera el camió per carregar. La Fira ja està esperant.
–Deixaríeu aquesta feina?
–Ja ho crec... si em toca la «grossa»!
Però després confessa que no juga a la loteria.

19 de febrer del 2010

Un pas per la vida

Aquesta tarda he visitat l'exposició de diorames titulada "Un pas per la vida", de Joan Condal al Museu Arxiu de Can Caralt de Sant Andreu de Llavaneres. Aquesta exposició estarà oberta fins el 21 de febrer.

El que més m'ha agradat ha estat el fet de combinar diorames clàssics, amb diorames amb una lectura gens religiosa. La tècnica del diorama de sempre, exposant la visió particular de la vida que l'artista observa a l'entorn.

Interessant de visitar, per conèixer una visió diferent.

18 de febrer del 2010

Les casetes de suro de Fermín Ruiz


De l'article LOS ÚLTIMOS ARTESANOS (Diario Femenino, 12 de desembre de 1969), signat per M. Eugenia Ibáñez, extrec el següent fragment:

Me dediqué a hacer casitas de corcho para los belenes, por necesidad. La fábrica de tejidos donde trabajaba cerró y yo era ya demasiado viejo para buscar otro empleo. Así que decidí dedicarme de lleno a lo que desde 1945 hacía a ratos perdidos.

Aquel año, Fermín Ruiz hizo una casita para el belén de su hija con trozos de corcho y el cartón de unos viejos naipes. La obra fue un éxito, compró nuevos materiales y por las tardes, después del trabajo de la fábrica, la emprendía con pozos, pajares y corrales en miniatura.


Figúrese, ganaba yo por aquellas fechas veinticinco pesetas a la semana. Si me sacaba unos duros con las casitas, ya teníamos para vivir medianamente bien.

Hoy, él y Concepción, su mujer, hacen al año más de veinte mil pajares y doce mil pozos, amén de una buena cantidad más entre los quince modelos que tiene su muestrario.


Todo nos lo hacemos nosotros, vamos a buscar el musgo a la montaña, llevamos la paja a moler, recogemos la arena de las obras de las calles y encolamos pieza por pieza las casitas.


Al cabo del año gastan unos 20 kilos de paja, 250 de corcho y alrededor de 12.000 tapones que, convenientemente camuflados con paja molida, se convierten en pequeños pajares. Todo el año trabajan para las fiestas de Navidad, venden sus casitas a los mayoristas, que se encargan de distribuirlas por toda España. Tienen un puesto en la Feria de Santa Lucía, que se instala cada año en los alrededores de la catedral barcelonesa. No hay maquinaria en el taller de estos artesanos. Unas simples tijeras, una guillotina y sus propias manos son todos los instrumentos que utilizan para transformar los materiales. Se corta el corcho y se ponen gallinitas de plástico en lo que se convertirá en un pequeño corral. Un fino cable de plástico simulará el chorro de una abundante fuente, cuatro pinceladas y ya tenemos el pajar o la casita que hará las delicias de la chiquillería.


Año tras año los modelos se van repitiendo.


¿Para qué voy a cambiar? Si un modelo tiene éxito lo repito, por ejemplo el pajar lo hago desde 1960.

Esta artesanía o industria, como se quiera llamar, no ha evolucionado con el paso de los años, como tampoco ha cambiado el entusiasmo de pequeños y mayores que, llenos de buenos propósitos, preparan las Navidades.

Es posible que dentro de unos años, cuando desaparezcamos los que ahora hacemos todo esto, ya no se hagan más casitas y pozos de barro. Ya ve, mi hija, que podría continuar con el taller, ha preferido otro tipo de trabajo. Con el tiempo se apretará un botón y una máquina hará en diez minutos lo que a nosotros nos dura un año.

17 de febrer del 2010

Les figures de Warna Zarzescka


-->
Ha arribat a les meves mans un retall de diari (no sé quin ni sé de quina data, però suposo que deu ser de 1956) amb un magnífic reportatge d'Arturo Llopis: "QUIEN CREA LAS FIGURAS DE BELÉN". S'hi parla de figuraires tan coneguts com Lluís Carratalà, els germans Castells, els Muns o Daniel José (pare), i també d'un tal Pere Vila del barri del Padró de Barcelona, que confesso desconèixer.
Però a l'article també es parla de Warna Zarzescka (Usak (Turquia), 1900 – Barcelona, 1979), una autora que ja coneixia gràcies a Josep M. Garrut. El gran pessebrista barceloní tenia figures de Zarzescka a la seva col·lecció; i explicava que es tractava "d'una escultora sensible i de gust exquisit que modelà figures d'inspiració provençal amb indumentària catalana. Nascuda a Turquia, filla d'un enginyer polonès, aquesta artista desenvolupà la seva obra a diversos països. Va viure a Marsella i allà es va casar amb un català, de cognom Cortada, i aleshores va anar a viure a Barcelona, on passà gran part de la seva vida".
Les poques figures de Zarzescka que he pogut veure m'han semblat magnífiques. És una llàstima que unes figures tan interessant siguin pràcticament desconegudes pels nostres pessebristes i, fins i tot, pels museus de la ciutat (recordo, fa uns anys, que en una exposició al Monestir de Pedralbes les figures de Zarzescka estaven retolades com a figures provençals).
Al meu modest entendre les figures de pessebre de Wrana Zarzescka són d'una gran modernitat sense perdre, ans al contrari, tota l'essència de les figures populars. No estaria bé exposar-les a la propera biennal del pessebre català?
Transcric el fragment de l'article d'Arturo Llopis que parla de Zarzescka:

-->
Nos encontramos frente a un artista de lo pequeño distinto a todos cuantos hasta ahora hemos tratado y trataremos en el transcurso de nuestro deambular por Barcelona tras los creadores de las figuras de Belén. Esta vez incluso no se trata de un hombre, sino de una mujer: madame Zarzescka, viuda de un caballero barcelonés.

La escultora tiene su estudio en un barrio señorial y en su puerta hay timbre eléctrico. No es necesario llamar, pues, con los nudillos de la mano o recurrir al vozarrón del picaporte. Como vemos, el panorama ha cambiado en todo.

– No seré feliz – asegura la artista – hasta modelar figuras abstractas de belén, siluetas de colores fuertes, casi sin cocer.

La creadora de lo pequeño sabe dónde va, artísticamente hablando. Es de ascendencia polaca –de tres generaciones de exiliados–. Estudió en la Escuela de Bellas Artes, de París, mientras su hermana –una ilustre violinista, hoy dedicada a cultivar claveles en Antibes– recibía lecciones en la «Schola Cantorum», dirigida por Vicent d'Indy.

Las figuras de «pesebre» de madame Zarzescka, sin ser abstractas como ella ambicionaría, son distintas a todas las demás. Poseen una fantasía arrolladora.

La Sagrada Familia, los Reyes en adoración, constituyen un verdadero hallazgo poético, un sueño que milagrosamente ha surgido de las manos de esta dama que no sabe comercializar su estupenda mercancía.

– Normalmente mis compradores son extranjeros, de paso casi todos ellos por Barcelona, y me compran asimismo museos etnográficos y folklóricos. Los particulares apenas conocen mi obra, y ello me desalienta.

»En cinco años –prosigue– he creado 25 figuras. Toas bautizadas con nombres catalanes, pues mis figuras son populares y extraídas de los tipos de los Pirineos, especialmente del Pallars. Me documentó en los aspectos iconográficos el profesor en etnografía Violant y Simorra –se sorprende cuando le digo que Violant falleció ya hace unos meses–. Influyó a que me decidiera a lanzarme a la creación de un arte menor mi estancia en el Sur de Francia, especialmente en Marsella. Mis figurillas nacieron de la visión de los «pesebres» y los «santones» provenzales.

»A mí me entusiasman las figuras populares, con sus atuendos típicos. Pienso crear más adelante una serie con trajes mallorquines; todo antes que cubrirlos con falsos ropajes. Es difícil garantizar cómo iban arropados los personajes que se acercaban con asombro al Redentor para postrarse a sus pies. Es preferible que el milagro se repita, pero con los vestidos de nuestro tiempo».
Madame Zarzescka es una artista, pero especializada recientemente en esas figuras de belén; por ello hemos llamado a su puerta. Artistas que crean esas figuras, algunos esporádicamente, otros con mayor o menor asiduidad, hay bastantes entre nosotros. Citemos al azar unos nombres, y que nos perdonen los que quedan al margen de este azar: J.M. Brull –el más consecuente–, Rafael Solanich, Emilio Colom, Joaquín Ros, Nuria Elías, Julián Fabregas, Granyer y, entre otros, el padre capuchino J. M. de Vera, autor de unas deliciosas figuras populares.

13 de febrer del 2010

Nou web dels pessebristes lleidatans

L'Agrupació Ilerdenca de Pessebristes acaba d'estrenar web. celebrem que una de les associacions veteranes del panorama pessebrístic català hagi fet el pas de fer-se present a la xarxa, i que ho hagin fet amb criteris de futur, amb un web construït amb programari lliure i que aprofita totes les possibilitats del web 2.0.

L'Agrupació de Lleida es va fundar l'any 1963. Porten a terme una intensa activitat de construcció de pessebres amb l'exposició anual, de difusió del pessebrisme amb el concurs de pessebres i de preservació de les tradicions populars com els fanalets de Sant Jaume.

Us convidem a descobrir el web, que tot i que es nota que encara està en fase inicial, bens segur que anirà ampliant els seus continguts en els propers dies. Animem a l'Agrupació Ilerdenca de Pessebristes a fer d'aquest mitjà de comunicació un espai de difusió del pessebrisme català. El futur del pesserbisme passa per fer-se present al gran mitjà de comunicació i d'interacció social que és Internet.

10 de febrer del 2010

Intentant definir

El proper Nadal 2010 a Castellar del Vallès organitzem la
13ª Biennal del Pessebre Català.

Hem apostat per fer una manifestació pessebrística que aporti alguna cosa de nou. Per això vam començar amb l'exposició virtual que tan bona acollida ha tingut.

Entre les exposicions previstes n'hi ha una que volem dedicar als Nous llenguatges del pessebre, o Nous formats del pessebre, o Pessebrisme contemporani, o...

Estic començant a escriure documents per explicar aquesta proposta i convidar gent a participar-hi. M'agradaria fer bullir l'olla sobre això. D'entrada quin nom hem de donar a aquesta exposició?

Segona, què volem dir? A mi se m'acut conceptualitzar-ho així: en aquesta exposició busquem pessebres que optin per una estètica diferent, contemporània, que incorporin llenguatges expressius d'avui en dia com l'audiovisual o l'informàtica, on el símbol tingui més protagonisme que la reproducció de la realitat, pessebres que vetllin per transmetre un missatge una idea que tingui ressò a la societat del segle XXI, pessebres que procurin actualitzar el misatge del Nadal, pessebres que convidin a una interpretació personal, pessebres que permetin la participació de l'observador, pessebres...

Bé fins aquí he arribat, totes les idees seran benvingudes

Per cert, els Voluntaris de la Creu Roja de Terrassa ja ens han confirmat que cedeixen aquest pessebre per a la Biennal 2010! Estem encantats!

5 de febrer del 2010

Nous formats de fa molts anys

En Ramon Albornà, de Vilafranca ens fa arribar aquest escrit amb unes fotos ben suggeridores. Realment estem veient com això de voler actualitzar els pessebres no ho hem inventat fa dos dies. Realment això del pessebrisme és un món ple de sorpreses. La necessitat d'expressar un misteri tan entranyable porta a això. Gràcies Ramon per la teva col·laboració.

He vist el post sobre els nous llenguatges (o no sé si en aquest cas nous formats), que en tot cas no són coses de fa quatre dies. Aquest post m’ha fet pensar en un parell de fotografies de pessebres que us faig arribar.

El de Lluís Mas i Graells va estar a l’exposició de pessebres de Vilafranca l’any 1952, fa quatre dies!



L’altre, és de Joan Albornà Térmens (oncle meu), malauradament en aquest no hi consta l’any, però recordo haver-lo vist de ben petit pel taller de casa, així que diria que és dels anys 60.

Un altre record (potser l’Associació de Barcelona el té a l’arxiu) és d’un pessebre de l’Associació de Barcelona, a l’època de la Plaça Villa de Madrid. Recordo unes figures del naixement dins d’una bola del món translúcida, a l’exterior, era observat per un astronauta (un Madelman). En tinc un record entranyable, que em va agradar molt i que encara ara l’entenc ple de simbolisme. Això seria a finals dels anys 70, com a molt tard primers dels 80.

Vaja. Que això dels pessebres simbòlics no és de fa 4 dies.

4 de febrer del 2010

Pessebre contemporani: Perejaume

En el dossier dels 10 anys, l'amic Galderich ens ha delectat amb un article, en la més pura línia Garrut, que posa de costat el pessebrisme i l'art contemporani. Hi ha un moment en el que es refereix a la instal.lació que en Perejaume va fer a la Miró i a la litografia que fa fer. Com que en aquell moment no teníem la il.lustració a mà, ara que la tinc la vull compartir amb tots. Em permeto reproduir un fragment del text.

-->
"En altres artistes d’avantguarda aquesta influència es manifesta puntualment en l’aparició de figures en les seves composicions (sobretot del caganer per la seva virtut provocadora) en artistes com Joan Brossa, Francesc Torres, Antoni Miralda...
Però permeteu-me que posi com a exemple final Perejaume. Aquest artista, per invitació de la Fundació Miró de Barcelona, realitzà una gran instal·lació nadalenca en la qual l’escorça de suro era la gran protagonista. La litografia que va realitzar per a l’ocasió és el millor i més sensible homenatge que hom ha fet al pessebre popular com a compendi del paisatge identitari de la nostra infantesa."

Un altre exemple que ens fa pensar que el pessebre té possibilitats expressives molt diverses.


2 de febrer del 2010

Una foto del acto


No tenía editadas las fotos y no he podido colgar ninguna cuando he puesto mi comentario "de urgencia" (que coincide bastante con el de Enric) y ahora no puedo editarlo. Quería poner esta foto por su valor documental de "cogotes mataroninos" o "uno de la Veguería del Camp de Tarragona poniendo cara de despistado delante del Honorable" :)

Pujol ... i els pessebres barroers

L'expresident Pujol ha començat dient que ell no en sabia de pessebrisme, que no sabia massa què dir-nos. I així ha estat. Després de divagar durant vint minuts, fent riure el respectable amb anècdotes i batalletes personals ha tirat mà de quatre tòpics sobre el tema. El seu discurs pessebrístic s'ha centrat en el pessebre de casa, en el pessebre popular, i ha dit que a ell li agraden més aquests pessebres senzills. Molt bé, he pensat. Jo també crec que cal reivindicar aquest pessebrisme casolà.

Quan ha entrat en matèria, sense saber-ne com ell mateix ha dit, crec que ha relliscat en alguna cosa més que en carregar-se el caganer d'una revolada (no deu haver escoltat la cançó d'aquest Nadal), ho sento Amics del caganer...


M'ha sabut especialment greu que titllés els pessebres que alguns anys s'han posat a la Plaça Sant Jaume de "barroers, i fets per molestar a aquesta gent de missa". M'agradaria explicar-li a l'expresident (això és un dir, per que ell no fa més que recollir un tòpic) que els pessebres als que ell es refereix, des d'un punt de vista merament comunicatiu són molt més rics que els que veiem en moltes exposicions. Cada any darrera d'aquests pessebres hi ha un treball de conceptualització d'un missatge concret (mireu el cartell que acompanyava el pessebre d'aquest Nadal) i de transformació plàstica del missatge en forma de pessebre. En molts casos els pessebres de Sant Jaume (o del Raval de Terrassa) són els més "cristians" que he vist en tot el Nadal. Per a mi l'Evangeli o té ressò contemporani o no té sentit com a relíquia. Que hi hagi algú (normalment gent força més jove que els pessebristes que habitualment trobem a les associacions) que intenti fer contemporani un missatge ancestral, és d'agrair. El resultat final ens pot agradar més o menys, com ens pot agradar més o menys un diorama de l'exposició de Betlem, posem per cas. El que no m'atreviria mai a dir és que un pessebre que a mi no m'agradi és un pessebre barroer i fet amb intenció de molestar.

També ha estat un tòpic quan ha parlat del pessebre a les escoles. Sobre això ja he opinat moltes vegades i el que ha dit no ha estat més que una nova mostra del desconeixement de l'expresident sobre el tema que estava parlant. M'ha decebut el discurset demagògic, ratllant la xenofòbia, en el que ha comparat l'abstinència de menjar carn els divendres de quaresma (que no segueix ni bona part del clero catòlic) amb el precepte de no menjar porc (que segueix la gran majoria de musulmans més o menys religiosos). Aquesta mena de comparacions no ajuden gens a construir amb calma una realitat multicultural i complexa com la que tenim al davant. Una llàstima.

Ja sé que força gent de la sala assentia amb aquestes paraules i que els organitzadors de l'acte estaven encantats d'escoltar aquesta mena de discurs. Ja sé que qui està al capdavant de la Federació no veu ni vol mirar més enllà d'aquesta visió rància sobre el pessebrisme. És el que hi ha. El meu veí m'ha fet notar que el discurs d'avui estava a les antípodes del que vam poder gaudir en la taula rodona sobre visions actuals del pessebrisme que vam organitzar abans de Nadal. I li he dit... per sort! El pessebrisme català no s'acaba amb la Federació Catalana de Pessebristes.

L'expresident se n'ha anat cap a casa amb el llibre de l'Amades, el Dossier10 anys amb El Bou i la Mula i el llibret Els caputxins... i el pessebre.

(Muy) Honorable Decepción

Yo estaba muy ilusionado con la conferencia de Jordi Pujol, ya que tengo una gran admiración del personaje, ahora que está fuera de la labor de gobierno, y valoro su figura histórica, su capacidad dialéctica, su cachaza y su facundia. Pero lo de esta tarde ha sido una gran desilusión, de la que no le culpo a él, sino a quien le ha invitado.

Pujol no tiene por qué saber nada sobre pesebrismo, pero yo suponía que sería aficionado a los pesebres y que por eso había sido inventado. Pensaba que nos largaría un discurso sentimental sobre los belenes de su infancia, dando detalles de cómo recogía el musgo en las laderas del Tagamanent, cómo iba con su padre a Santa Llúcia, cómo eran las figuras de los belenes, etc. Lo mismo suponía mi vecino de al lado, que me ha hecho un comentario en este sentido (que se identifique él si quiere). Pero Pujol se ha limitado a decir un discurso que se sabe de carrerilla, explicando cómo el pesebrismo "fà país".

Don Pantuflo Zapatilla, padre de los Zipi y Zape, es Catedrático (supongo que ya jubilado, tras más de 70 años en la carrera) de Colombofilia y Filatelia. El discursito de Pujol habría servido para cualquiera de las dos disciplinas, o las dos juntas incluso, cogiendo el mismo argumento y "mutatis mutandi", es decir, cambiando "filatelia" por "pesebrismo" o "paloma bravía catalana" donde decía "pesebre". A Pujol no le han gustado los belenes ni de pequeño, se ha limitado a decir generalidades sobre el valor del asociacionismo, la cultura y todos los agravios, reales o supuestos, que tienen los "países pequeños", con su toquecito de xenofobia y una visión artística muy rancia sobre el belén, pero, mira que el tío conoce gente y es abuelo Cebolleta con las anécdotas, ha sido incapaz de mencionar a un solo figuraire catalán (pese a mencionar el valor artístico del pesebre), ni Amadeu, ni Carratalà (actor, escultor y Creu de Sant Jordi), ni los Castells... ni por supuesto, ni a un solo pesebrista, ni una vivencia concreta relacionada con el belén, porque no tiene ninguna.

Entonces ¿para qué ha venido? Pues porque le han convidado y es un hombre que se presta a estas cosas. La pregunta es ¿por qué le han convidado, si ni sabe ni le interesa realmente? Porque si era por dar realce institucional (hay patrocinio de la Generalitat) habría sido más "sustancioso" tener al Conseller Tresserras o a algún alto funcionario, y si era por el valor sentimental, pesebrístico en sí mismo, se podría haber buscado alguna persona que nos hablara de lo que nos reunía, la Federació y el asociacionismo pesebrista... o simplemente sobre pesebres, con conocimientos y cariño. Y para la clausura podemos tener una situacion igual, puesto que viene Joan Rigol, ex President del Parlament, pero del que desconozco su relación con el pesebrismo y, por supuesto, es otro "ex" (con menos lustre que el anterior, encima).

¿Por qué se llama a estos personajes y no a otros? El Sr. Porta, Presidente de la Federación y presentador del acto, ha dicho que Pujol acudió a un acto en 1979 y que "todo el mundo" sabía que sería el futuro Presidente (allí Pujol ha estado muy bien, diciendo que él no lo sabía ni presuponía, vista la situación electoral de CiU). Creo que las manifestaciones de Porta y su familiaridad con el Honorable explican la presencia de Pujol y Rigol, políticos de CiU, las simpatías políticas de los organizadores. No me parece el mejor criterio.

Per molts anys!


Avui s'inicien els actes de celebració dels 25 anys de la Federació Catalana de Pessebristes.
La Federació és, sense cap mena de dubte, una institució necessària. Necessària per coordinar els esforços de les associacions pessebristes de Catalunya però, també, per vetllar pel futur de la tradició del pessebre a casa nostra.

Des del col·lectiu El Bou i la Mula ens alegrem per aquests 25 anys i desitgem que, per molts anys, la Federació Catalana de Pessebristes sigui l'eina per promoure la construcció de pessebres i el coneixement de tot el ric món que gira al voltant d'aquesta tradició.

Felicitats!