8 de febrer del 2016

La caseta de la nissaga dels figuraires Vidal, entra a formar part del fons del Museu Etnològic de Barcelona

Josep Vidal Diago, en el moment de la signatura que
formalitza el dipòsit provisional. Foto: Laura Bosch
Després de gairebé cent anys de servei a la Fira de Santa Llúcia, la parada de la família Vidal passa a formar part del fons del Museu Etnològic de Barcelona.
Les parades de la Fira de Santa Llúcia de la Catedral, o "barraques", tenen unes característiques tant per les mides com pel color que les fan peculiars



Originàriament aquesta barraca feia quatre metres de llargària. Quan en Ramon Vidal, pare d'en Josep, va deixar la fira, li va transmetre la tradició de fer figures i també la parada. En Josep, la va reformar, escurçant-la però conservant tota la fusta original, els porticons tradicionals i el vidre lateral. Davant de la impossibilitat de poder reformar-la novament, en Josep ha decidit fer-ne una de nova, i cedir l'antiga per l'exposició que enguany s'ha celebrat a Arles, dins el 58 Saló International de santonniersEn Josep accedeix a viatjar a la Provença per tal de muntar ell mateix, la parada familiar. Allí haurà vist desfilar mil·lers de persones que han homenetjat aquesta estructura tant tradicional i coneguda per tots aquells i aquelles que un dia o altre, han anat a la Fira de Santa Llúcia.

Els comissaris de l'exposició, membres del Bou i la Mula, hem considerat que un cop finalitzada l'exposició, el Museu Etnològic de Barcelona, havia de ser el lloc definitiu per a la parada, on esconservarà en condicions òptimes per les generacions posteriors. 

Un cop iniciats els contactes amb el Director, senyor Josep Fornés,  en Josep Vidal, acompanyat pel President del Col·lectiu El Bou i la Mula, senyor Jordi Montlló, el dia 20 de gener, signa el dipòsit provisional, a l'espera del vist i plau de la Comissió de Valoració.

PODEU VEURE MÉS IMATGES AL BLOG DE JORDI MONTLLÓ: 

elpessebredelamula.blogspot.com.es

4 de febrer del 2016

Pessebres avui

Pessebres avui

El pessebre de l’Ajuntament de Barcelona de la plaça Sant Jaume és una de les estrelles del Nadal al Cap i Casal. Entre els visitants, sovint s’estén un rum rum de desaprovació i de queixa. A d’altres els entusiasma, els diverteix, hi fan alguna fotografia, però entre tots sempre sorgeix la mateixa salmòdia: “És un pessebre massa modern!”. Enguany, just al costat del Palau de la Generalitat s’hi ha instal·lat una exposició de diorames de l’Associació de Pessebristes de Barcelona. En entrar-hi, després de visitar el pessebre de la Plaça Sant Jaume, el voluntariós pessebrista que donava la benvinguda afirmava: “Si volen fer una casa de nines d’acord, però dir que això és un pessebre...!”. També, com cada any, han reaparegut els mateixos comentaris als mitjans de comunicació –sovint aquells que més han ajudat a difondre tradicions alienes al Nadal “tradicional”– en què es barreja la suposada iconoclàstia dels regidors municipals amb una idea invariable del que és un pessebre.

Enguany, el pessebre de l’Ajuntament està inspirat en el món dels llibres infantils i planteja com a escenari del naixement un carrer de ciutat, d’un estil naïf i no especialment modern: amb el colmado a la cantonada i els terrats plens de roba, podria semblar més una escena de fa quaranta anys, que no pas la imatge qualsevol d’una plaça de Gràcia o del Poble Sec. Pel que fa a Josep i Maria, aquests apareixen amb una aparença, aquesta sí, totalment contemporània però respectant, els colors canònics en les robes i els atributs iconogràfics de la Sagrada Família –el blau del suèter d’ella i el marró del jersei i la barba, d’ell– tot sostenint el Nen, pel qual canten els nens i somriu el veïnat. La representació m’ha semblat absolutament adequada Fins i tot, trobo que queda curt l’intent. Lamentablement, per molta gent, el pessebre ha de ser una representació inamovible en la benemèrita història de l’Escola de Barcelona, amb unes figures que vam heretar dels avis, i una posada en escena en què no hi pot haver cap dissensió que els paratges d’un Betlem del segle I, fet amb suro i molsa, o els gèlids paratges catalans, fets amb guix i olis. Recordo haver-li sentit dir una vegada a mossèn Ballarín que si Jesús tornés a néixer avui dia, ho faria en el lloc més humil i pobre de la ciutat: un lloc tan senzill i inhòspit com una parada de metro. I, afegeixo jo, segur que sons pares vestirien uns simples texans i un jersei ample de llana, com un naixement que vaig veure a Portugal. El pessebre d’avui hauria de representar aquesta idea i aquests valors, fent-los presents al nostre temps, no reproduint una estampa i fossilitzant una tradició.

Com escriu l’amic Albert Dresaire al Butlletí de l’Associació de Pessebristes de Mataró, “Sant Francesc no va pretendre reproduir la cova de Betlem. No. La lliçó de Sant Francesc és una altra: quan fem el pessebre no estem representant una escena del passat sinó que hauríem de ser capaços de reflectir-hi els anhels del món d’avui”.

 (Article de Joan Safont publicat al número de gener de la revista Valors).