Pessebres avui
El pessebre de l’Ajuntament de Barcelona de la plaça Sant Jaume és
una de les estrelles del Nadal al Cap i Casal. Entre els visitants,
sovint s’estén un rum rum de desaprovació i de queixa. A d’altres
els entusiasma, els diverteix, hi fan alguna fotografia, però entre
tots sempre sorgeix la mateixa salmòdia: “És un pessebre massa
modern!”. Enguany, just al costat del Palau de la Generalitat s’hi
ha instal·lat una exposició de diorames de l’Associació de
Pessebristes de Barcelona. En entrar-hi, després de visitar el
pessebre de la Plaça Sant Jaume, el voluntariós pessebrista que
donava la benvinguda afirmava: “Si volen fer una casa de nines
d’acord, però dir que això és un pessebre...!”. També, com
cada any, han reaparegut els mateixos comentaris als mitjans de
comunicació –sovint aquells que més han ajudat a difondre
tradicions alienes al Nadal “tradicional”– en què es barreja
la suposada iconoclàstia dels regidors municipals amb una idea
invariable del que és un pessebre.
Enguany, el pessebre de l’Ajuntament està inspirat en el món dels llibres
infantils i planteja com a escenari del naixement un carrer de
ciutat, d’un estil naïf i no especialment modern: amb el colmado
a la cantonada i els terrats plens de roba, podria semblar més
una escena de fa quaranta anys, que no pas la imatge qualsevol d’una
plaça de Gràcia o del Poble Sec. Pel que fa a Josep i Maria,
aquests apareixen amb una aparença, aquesta sí, totalment
contemporània però respectant, els colors canònics en les robes i
els atributs iconogràfics de la Sagrada Família –el blau del
suèter d’ella i el marró del jersei i la barba, d’ell– tot
sostenint el Nen, pel qual canten els nens i somriu el veïnat. La
representació m’ha semblat absolutament adequada Fins i tot, trobo
que queda curt l’intent. Lamentablement, per molta gent, el
pessebre ha de ser una representació inamovible en la benemèrita
història de l’Escola de Barcelona, amb unes figures que vam
heretar dels avis, i una posada en escena en què no hi pot haver cap
dissensió que els paratges d’un Betlem del segle I, fet amb suro i
molsa, o els gèlids paratges catalans, fets amb guix i olis. Recordo
haver-li sentit dir una vegada a mossèn Ballarín que si Jesús
tornés a néixer avui dia, ho faria en el lloc més humil i pobre de
la ciutat: un lloc tan senzill i inhòspit com una parada de metro.
I, afegeixo jo, segur que sons pares vestirien uns simples texans i
un jersei ample de llana, com un naixement que vaig veure a Portugal.
El pessebre d’avui hauria de representar aquesta idea i aquests
valors, fent-los presents al nostre temps, no reproduint una estampa
i fossilitzant una tradició.
Com escriu l’amic Albert Dresaire al Butlletí de l’Associació de
Pessebristes de Mataró, “Sant Francesc no va pretendre
reproduir la cova de Betlem. No. La lliçó de Sant Francesc és una
altra: quan fem el pessebre no estem representant una escena del
passat sinó que hauríem de ser capaços de reflectir-hi els anhels
del món d’avui”.
(Article de Joan Safont publicat al número de gener de la revista Valors).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada