Iniciació al pessebre, iniciació a la vida

(Article d’Albert Dresaire publicat al butlletí número 5 d’El Bou i la Mula. Desembre de 2000)

El conegut biòleg Ramon Folch ha publicat un llibre que ve a ser com un llibre de memòries. Es tracta d’una obra on el creador de la sèrie de televisió Mediterrània fa un recorregut per la seva vida i per les seves passions: la natura, el paisatge. Només per la bona prosa que utilitza i per les històries que ens explica ja val la pena llegir aquest llibre, però a nosaltres ens interessa per una altra cosa: el trajecte comença parlant de pessebres.

El pare de Ramon Folch és el famós pessebrista que durant molts anys ha estat bastint magnífics diorames a l’exposició de la parròquia de Betlem, a Barcelona. I a l’iniciar la seva narració Folch evoca els seus records d’infantesa, quan gaudia contemplant el seu pare construint el diorama pel proper Nadal. O quan l’acompanyava a visitar pessebres per Barcelona. I també recorda tots els elements vegetals que passaven a formar part del paisatge del pessebre, com ara la surera (Quercus suber) o la molsa (Pseudoscleropodium purum). En fi, no podem reproduir tot aquest llarg passatge d’autèntica literatura pessebrista per manca d’espai (3 pàgines), però en recomanem vivament la seva lectura.

En tot cas, i per anar fent boca, transcrivim el primer i el darrer paràgraf del text esmentat:

Era fascinant: del guix encara tou sorgien sostres i parets. Les cases resultants fugaven cabalment vers celatges convincents, però no pas menys simulats. Carrers, places i corriols acollien gent de fang provinent de camps pintats. Fustetes i branquillons, mil productes venturers aplegats de qui sap on, eren també trasmudats, convertits en baranes, pallissades, eines o carretons. Capsetes i potets desnonats exercien de galleda o de fanal xamfraner. Simples fils emmidonats cordejaven amb solvència en velams i corrioles, sobre pous arran de terra. Al fons, camins enllà, suro i molsa aparentaven grans muntanyes emboscades.

(...)

Hores i hores de contemplació embaladida que em feren percebre aquells pessebres com un microcosmos apassionant. Per als altres eren cultura popular, fungible art menor destinat a morir per destrucció deliberada. Per a mi eren demiúrgia premonitòria, voluntat de paisatge construïble, sentit de l’espai i del projecte. El territori es podia afaiçonar. De fet, és a això que em vaig acabar dedicant.

Autor: Ramon Folch

Títol: La dèria de mirar. Passions i paisatges d’un ecòleg

Edita: Planeta. Barcelona, 2000

Lloc i any d’edició: Barcelona, 2000. pp.29-31