Els pessebres ambientals

(Article de Josep M. Garrut publicat al butlletí número 12 d’El Bou i la Mula. Novembre de 2003)

Fragment d’un pessebre ambiental realitzat per Josep M. Garrut el 1968.

Unes figures realitzades a Kènia amb una litografia de Joan Miró de fons

En les pàgines en color que publicava La Vanguardia fa molts anys hi sortiren alguns dels pessebres "ambientals", on no sé si es dedueix el seu propòsit. Primer motiu: els nostres pessebres no ambienten les llars: si són petits constitueixen un caixó que per disfrutar-ne cal mirar-lo i generalment ajupir-se o contorsionar-se pel veure’l. L’arbre nadalenc, contràriament, ambienta de primer antuvi la cambra de l’habitatge i ens evoca o ens situa en el clima nadalenc. Tot i això jo no sóc partidari de l’arbre, aquest "tanembaum" que només vaig fer alguns Nadals que tenia algun visitant estranger, en honor i remembrança de l’amic; generalment eren pessebristes alemanys, suïssos o austríacs. Per tal motiu i molts més vaig pensar en propagar un pessebre que fos això: que creés ambient, amb la qual cosa assolien alguns fins importants. Cal aclarir que aquest tipus de pessebre no tracta de treure l’altre (que són moltes les famílies que no en fan), sinó que degut a la facilitat i el temps breu que pot ocupar, incita a fer-ne i això fa que el valor de la tradició, el pietós sentiment que comporta i el nombre de pessebres i pessebristes augmenti. Es pot fer amb coses de la casa: ceràmica popular o no, cartells de fons, vidriera de color, llibres, etc. Les possibilitats són extenses i tot embolicat amb els adorns o motivacions dels elements nadalencs. I, no cal dir que el que s’exigeix és la part central i indispensable sense la qual no seria Pessebre, les tres figures: Jesús, Maria i Josep.

 Estos que su autor llama “Pesebres ambientales”, tratan de demostrar la facilidad de su construcción, sobre todo para muchas personas que encontrarían difícil llevar a cabo los que a veces vemos en exhibiciones públicas y privadas. Además, dan un sentido de complemento de la decoración de una estancia, del mismo modo que lo consigue el árbol de Navidad.

          Por este motivo, José María Garrut realiza un intento de lograr de un modo fácil y en pocos minutos, un Belén que se caracterice principalmente por el ingenio, con sentido de creación posible, utilizando medios a mano, como se ve en los ejemplos reproducidos: libros, cerámica, ropajes, una litografía de algún artista, Miró, por ejemplo, que se presta por su colorido; un cuadro de algún artista que tengamos colgado en la pared, que sirva de fondo y, en ocasiones, proyección de diapositivas e incluso cine, mezclado con un primer término donde están las figuras del Belén. Es, en el fondo, la consecuencia natural de la evolución de la técnica conocida internacionalmente por “Escuela de Barcelona”.

(Fotografia i text publicats a LA VANGUARDIA el 13 de desembre de 1974)