6 de desembre del 2012

El Bou, la Mula i el Papa


Aquest any, sense voler-ho el nom del nostre Col·lectiu ha aparegut més que mai en els mitjans. En alguna tertúlia radiofònica aquests dies algú feia referència fins i tot a la nostra entitat...

Passats uns dies d’aquesta serp informativa, no me’n puc estar d’expressar la meva perplexitat. Primer, per veure que, com tantes vegades passa, els assumptes relacionats amb la cultura religiosa es tracten amb superficialitat o amb frivolitat. Que els evangelis canònics no parlen de la presència d’animals al naixement de Jesús, no és ni cap novetat ni cap notícia.  Els relats de la infància de Jesús que trobem a Mateu i a Lluc, són textos breus i amb pocs detalls.

Lògicament, si el Papa fa un llibre sobre la infància de Jesús no pot dir altra cosa del que ja sabem des de fa segles, que “en el Evangelio no se habla en este caso de animales” (p.76). Ratzinger, a continuació fa referència a les tradicions populars que emparades en l’Antic testament (Isaïes i Habacuc) ha interpretat que al voltant del pessebre hi havia el bou i la mula, com a símbol dels jueus i dels gentils. Acaba la reflexió dient: “La iconografía cristiana ha captado ya muy pronto este motivo. Ninguna representación del nacimiento renunciará al buey i al asno” (p.77). No veig enlloc algunes de les coses que s’han publicat i dit referides a que el Papa “elimina”, “veta” o“exclou” al bou i la mula del pessebre.

El pessebre, és una representació simbòlica del naixement de Jesús, com simbòlica és qualsevol manifestació artística. Al pessebre hi trobem elements que provenen de la tradició canònica, de la tradició apòcrifa (de la que el Papa no parla gens en el seu llibre) i de la tradició popular. La grandesa del relat de Nadal és precisament la seva important càrrega simbòlica, ja des dels textos neotestamentaris. Els relats de la infància tenen poca cosa d’històrics i molt de simbòlics.

El llenguatge simbòlic és una de les grandeses de l’ésser humà. Un símbol és una realitat expressiva i comunicativa molt potent. Els símbols els fem servir per expressar l’inefable, allò més sublim i allò més important de les nostres vides. Els símbols tenen la gràcia de no ser unívocs sinó interpretables. Els relats simbòlics diuen molt més del que diuen les seves paraules i ens permeten fer lectures i relectures constants, encarnades en cada moment, en cada situació.

Hi ha algun altre tema en el llibre del Papa que em sorprèn, com a creient, i és que no obri ni una escletxa per interpretar simbòlicament alguns altres aspectes relacionats amb la infància de Jesús com per exemple el tema de la virginitat de Maria. El Papa només accepta parlar d’aquest tema com a veritat històrica, i per tant, continua alimentant la idea d’un déu màgic que intervé capriciosament en les lleis de la natura. A mi aquesta idea de Déu màgic ni m’agrada ni em resulta gens atractiva. La virginitat de Maria vista des d’una perspectiva simbòlica o teològica em resulta molt més interessant que vista des d’un punt de vista ginecològic. Els fets són fets i prou, els símbols, en canvi, ens permeten dialogar, ens interpel·len, ens ajuden a créixer. Parlar de segons quines coses com a símbols en cap cas és rebaixar-les de nivell, al contrari.

Els relats de Nadal tenen aquesta gràcia, són relats eminentment simbòlics. És per això que el Nadal, amb totes les seves celebracions i simbologia, és una de les festes més entranyables que hi ha al nostre calendari, i deu ser per això que independentment de les creences religioses que un tingui els símbols nadalencs són dels més viscuts i apreciats, fins i tot enmig de tanta secularització.