Presento aquest escrit que he trobat, de Ramon Alberich Rodríguez, publicat a El Periódico del 28/12/2006. Crec que recull moltes de les intuïcions que anem expressant en aquest bloc:
Era un republicà convicte i confés, que cap als anys 50 li va agafar per muntar un pessebre. L'home no hi creia, però admirava els diorames que s'exhibien a les parròquies i locals religiosos. Li encantava veure les representacions del paisatge local, amb el seu gust rural, les seves ovelles, els seus bous i els seus ases, que li recordaven la seva llunyana infància.
Passades les magres festes d'un d'aquells anys de postguerra, va aparèixer per casa seva amb un llibre de vell que es titulava "El arte de construir belenes". Es va passar cada diumenge folrant fustes amb arpillera de sac i cobrint-les amb guix. Buscava en revistes il·lustrades els models de l'arquitectura que imaginava. Amb filferros als quals enrotllava gruixuts fils de cotó feia troncs de palmera, que folrava amb guix i després els coronava amb palmes de cartolina. Sortia al bosc i triava curosament mates de farigola que farien la funció de troncs d'olivera; les copes eren de molsa, que encolava amb molta cura. Comprava colors en pols que combinava per acolorir el guix i així anava prenent forma una espècie de caos de turons, camins, arbres i edificacions. Després va començar a modelar figures.
L'ajudava un amic seu, un veí, artista naïf que pintava romàntics paisatges de somni amb ramats d'ovelles i encorbats pastors. Li acoloria les figures amb els colors a l'oli que portava en una llardosa caixa de fusta, mentre s'explicaven les batalletes de la guerra i es ficaven amb el règim, així d'amagat, com era de rigor.
Passat l'estiu va començar a muntar el pessebre a l'espai que hi havia sota d'una escala de casa seva que portava a un pis superior. El projecte era ambiciós. Consistia a muntar tres diorames: l'anunciació, el naixement i la fugida a Egipte. Per al primer havia representat la sala d'una masia catalana, amb la seva llar de foc. Darrere d'una finestra apareixien uns ametllers en flor i, a l'estança, un àngel alat dret i amb un braç ben alt i Maria asseguda, mirant a terra. Un luxe de detalls, en forma de taula amb porró, escó, pa de pagès i plats i prestatgeries amb trastos. Al costat, el segon diorama: un estable d'una masia, amb les seves eines agrícoles, la seva palla, i les figures del naixement, amb la mula i el bou. Al fons i baixant per un camí, els Reis Mags i el seu seguici, diminuts i a la llunyania i pastors i senyores rentant roba en un rierol. I l'apoteosi final era el tercer diorama: la fugida a Egipte. El bon home havia fet un refregit del temple de Karnak i el d'Orus, i amb tots dos havia fet un colossal muntatge amb les seves esfinxs, els seus jeroglífics, els seus obeliscos, les seves palmeres, el seu desert i en primer pla, a l'ombra dels murs del temple, la que havia estat la seva composició estrella i de les poques que havien estat fruit exclusiu de la seva pròpia imaginació: Josep assegut, amb Maria inclinada, mig estirada i recolzant el cap a l'espatlla de sant Josep i el nen Jesús a coll. El sant fuster li passava el braç per sobre, en una protectora i paternal actitud.
Satisfet del resultat obtingut, animat pels elogis i consells del pintor naïf, es va apuntar al concurs local de pessebres.
Un diumenge a la tarda es va presentar el jurat a casa seva. "Dintre d'aquestes parets mai s'ha reunit tanta gent de dretes a la vegada des que el 1939 em van detenir per roig", va pensar. El grup estava format per diversos notables de la localitat, entre ells mossèn N., conegut censor i principal director espiritual de les pletes catòliques de la localitat. L'autor estava tallat i nerviós i no encertava a explicar-se. Es va poder sentir algun elogi bastant eloqüent i es va insinuar alguna felicitació, fins que va prendre la paraula mossèn N: "No està malament, no està gens malament. Jo diria que està francament bé. Tècnicament ben aconseguit i no li falta cap detall, però li falta una cosa... per exemple l'esperit religiós. És un naixement sense ànima, sense devoció. Les figures les ha esculpit vostè, ¿oi? Si ja es nota que vostè no és home versat en qüestions d'espiritualitat. Per exemple, ¿a qui se li acut que sant Josep tingui abraçada la Verge Maria? És ben sabut que no hi havia contacte físic entre tots dos i vostè els ha representat en una actitud que no té gens d'evangèlica. Més que la Sagrada Família sembla una família vulgar i corrent, molt normaleta..."
El vell republicà es va quedar mirant el capellà, i només va saber balbucejar: "Jo m'imaginava una gent que fugia i que devia estar cansada i famèlica", i al cap hi tenia la imatge dolorosa de la població evacuada que havia vist caminar pels polsegosos camins d'Aragó, durant la guerra.
Els membres del jurat se'n van anar com havien vingut, tibats i orgullosos, deixant-lo amb una cert malestar a l'estómac i un gust agredolç a la boca. Quan es va publicar la resolució, va poder comprovar que malgrat el possible vot en contra de mossèn N., li van donar el primer premi.
No sé si enguany hi ha Calvaris en alguna de les associacions que habitualment en fan. Recordo que alguns anys a Sant Hilari, a Sitges o a Ripollet n'hi havia. Enguany potser per la proximitat de la Setmana santa amb el Nadal no n'hi ha.
La vida és una oportunitat formidable.
