Pessebre de l'escola Casas de Barcelona

El passat dia 23 el programa de TV3 Signes dels temps va emetre un reportatge sobre el pessebre de l'Escola Casas del barri del Clot de Barcelona. Aquest reportatge va ser gestionat per la nostra entitat gràcies a la difusió del Blog "Pessebre a l'escola" que vam posar en marxa el passat novembre.

Quan visitant les diferents exposicions de pessebres costa de veure propostes noves, és una evidència que el pessebrisme escolar té una riquesa creativa impressionant. Mireu el reportatge,que està just al començament del programa, i veureu la bona feina del professor Josep M. Font a través de l'àrea de plàstica, i la riquesa educativa que una escola pública sap valorar en l'activitat de fer el pessebre.

Nadal a la Xina passant per Mèxic

Us passo la felicitació nadalenca que el bon amic mexicà Marco Fabrizio ha publicat en el seu bloc dedicat a la bibliofília. De Mèxic a Catalunya passant per la Xina, tota una experiència pessebrística que ens permet veure diverses formes d'entendre un mateix fet com molt bé propaga el Bou i la Mula.

Con motivo  de las  fiestas de  fin de año   quiero compartir   unas  imágenes  publicadas  en    la   revista  France  Illustration,   en un artículo de Étienne Merveille titulado:  El  arte  cristiano  en  China,  Lou  Houng Niem  pintor de la  Virgen. 

La Nativité 

El  pintor Lou  Houng Nien nació en  1914  en la  ciudad de  Shangai,  muy  joven  viajó a Beijing en  donde  ingresó a la Universidad Católica Fu-Jen  para   estudiar  artes, en  1930   recibió  clases del artista   y misionero   belga   Fr Edmund Van  Genechent. Su obra  es un  hermoso  ejemplo de  sincretismo  entre   la pintura  china tradicional y la  temática cristiana.

La Vierge et  l´ enfant

L´Annonciation.

               Ange  Adorateur.

        ¡ Feliz  Navidad !

Difondre el pessebre a Barcelona

L'Associació de pessebristes de Ciutat Vella, de Barcelona s'està fent cada vegada més present, i amb més força cada any, en el panorama pessebrístic barceloní. Es tracta d'una entitat jove, impulsada per gent jove, que aporta un dinamisme sense precedents en el pessebrisme de la ciutat. En els seus quatre anys d'història s'han mostrat com una entitat oberta i amb ganes de dialogar amb altres manifestacions de la cultura popular.

Es destacable com estan fent promoció del pessebrisme als barris de la ciutat tot aprofitant els equipaments de cultura popular municipals. Al Can Galta, al barri de Sant Andreu, aquests dies s'hi pot veure, per exemple una petita mostra de pessebres procedents de diversos punts de Catalunya. També van dinamitzar un espai de tertúlia al voltant del pessebrisme, per al que van comptar amb la col·laboració de la nostra entitat.

El pessebrisme que proposen des de Ciutat Vella, no té res d'elitista ni d'endogàmic. Pel seu tarannà participatiu i obert a la ciutadania creiem que la feina que fan aquests pessebristes era molt necessària a la capital de Catalunya.

Els pessebres ambientals

(Article de Josep M. Garrut publicat al butlletí número 12 d’El Bou i la Mula. Novembre de 2003)

Fragment d’un pessebre ambiental realitzat per Josep M. Garrut el 1968.

Unes figures realitzades a Kènia amb una litografia de Joan Miró de fons

En les pàgines en color que publicava La Vanguardia fa molts anys hi sortiren alguns dels pessebres "ambientals", on no sé si es dedueix el seu propòsit. Primer motiu: els nostres pessebres no ambienten les llars: si són petits constitueixen un caixó que per disfrutar-ne cal mirar-lo i generalment ajupir-se o contorsionar-se pel veure’l. L’arbre nadalenc, contràriament, ambienta de primer antuvi la cambra de l’habitatge i ens evoca o ens situa en el clima nadalenc. Tot i això jo no sóc partidari de l’arbre, aquest "tanembaum" que només vaig fer alguns Nadals que tenia algun visitant estranger, en honor i remembrança de l’amic; generalment eren pessebristes alemanys, suïssos o austríacs. Per tal motiu i molts més vaig pensar en propagar un pessebre que fos això: que creés ambient, amb la qual cosa assolien alguns fins importants. Cal aclarir que aquest tipus de pessebre no tracta de treure l’altre (que són moltes les famílies que no en fan), sinó que degut a la facilitat i el temps breu que pot ocupar, incita a fer-ne i això fa que el valor de la tradició, el pietós sentiment que comporta i el nombre de pessebres i pessebristes augmenti. Es pot fer amb coses de la casa: ceràmica popular o no, cartells de fons, vidriera de color, llibres, etc. Les possibilitats són extenses i tot embolicat amb els adorns o motivacions dels elements nadalencs. I, no cal dir que el que s’exigeix és la part central i indispensable sense la qual no seria Pessebre, les tres figures: Jesús, Maria i Josep.

 Estos que su autor llama “Pesebres ambientales”, tratan de demostrar la facilidad de su construcción, sobre todo para muchas personas que encontrarían difícil llevar a cabo los que a veces vemos en exhibiciones públicas y privadas. Además, dan un sentido de complemento de la decoración de una estancia, del mismo modo que lo consigue el árbol de Navidad.

          Por este motivo, José María Garrut realiza un intento de lograr de un modo fácil y en pocos minutos, un Belén que se caracterice principalmente por el ingenio, con sentido de creación posible, utilizando medios a mano, como se ve en los ejemplos reproducidos: libros, cerámica, ropajes, una litografía de algún artista, Miró, por ejemplo, que se presta por su colorido; un cuadro de algún artista que tengamos colgado en la pared, que sirva de fondo y, en ocasiones, proyección de diapositivas e incluso cine, mezclado con un primer término donde están las figuras del Belén. Es, en el fondo, la consecuencia natural de la evolución de la técnica conocida internacionalmente por “Escuela de Barcelona”.

(Fotografia i text publicats a LA VANGUARDIA el 13 de desembre de 1974)

Pessebres a Sant Cugat del Vallès

Una de les propostes més interessants que he vist aquest Nadal és la que es pot contemplar a la casa abacial del Monestir de Sant Cugat. Uns pessebres molt senzills, amb unes figures de caire contemporani (en desconec l'autoria) que m'han agradat molt i un decorat molt simple fet a partir d'uns gravats d'Alexandre de Laborde, del segle XIX.
A les fotografies es contempla prou bé la bellesa d'aquests pessebres.

Anunciació

Naixement

Anunciació als pastors

Epifania

Bon Nadal 2012!

Les figures del pessebre, al pessebre!

Us reprodueixo el post que he publicat en el meu bloc, amb una petita reflexió sobre les figures de pessebre i sobre què és important del pessebre. Tot, a partir del diorama que aquest Nadal la meva família ha fet a l'exposició de l'Associació de Pessebristes de Mataró.

Detall del pessebre de la família
Dresaire - Loire. Nadal 2012

Fa temps que, a casa meva, hi viuen unes figures napolitanes i uns santons de la Provença. Farts d'estar sempre tancats en una vitrina, enguany han decidit formar part d'un pessebre. I sí, els podreu veure en el diorama que la meva família ha fet a la Presó, en el marc de l'exposició de pessebres i pessebre monumental de l'Associació de Pessebristes de Mataró.

Sóc dels que penso que, en el món del pessebre, no hi hauria d'haver massa normes. Fer el pessebre no hauria d'estar subjecte a cap llei, hauria de ser una expressió lliure del qui el fa. Però malgrat aquest convenciment, em permetreu que proposi la següent llei: tota figura que mai no hagi format part d'un pessebre no podrà ser considerada figura de pessebre. És clar que si aplico aquesta nova llei, la meva col·lecció de figures de pessebre quedaria reduïda de forma considerable... Per això, aquest Nadal, unes boniques peces que quedaven molt bé dins la vitrina de casa han experimentat per primera vegada el que representa estar en un pessebre.

Un pessebre que, tot sigui dit de passada, no és res de l’altre món. Qualsevol dels diorames que l’acompanyen el superen en qualitat tècnica i en hores invertides en la seva construcció.

Aquests dies m'he rellegit la crònica que va escriure Sant Bonaventura explicant la missa de la nit de Nadal de 1223, al bosc de Greccio. Allà, el patró dels pessebristes, Sant Francesc d’Assís, va fer el que sempre s’ha dit que fou el primer pessebre de la història. I em tranquil·litza comprovar com ell tampoc no es va preocupar massa ni de la perspectiva, ni de la construcció del paisatge... per no fer, ni tan sols hi va posar Sant Josep i la Mare de Déu!

Això sí, va tenir un gran interès en convocar als seus frares i a tota la gent del poble. Perquè, per sobre de tot, Sant Francesc volia viure el Nadal, volia compartir amb tothom el misteri del Naixement.

I, modestament, amb el pessebre que hem fet tota la família, també voldríem compartir amb vosaltres la vivència del Nadal. Us convidem a visitar-lo.

Pessebres en moviment

És curiós com iniciatives que van començar com a particulars i que ja vam comentar ja fa un temps poden arribar a ser públiques. El centre comercial L'Illa de Barcelona es va assebentar que el dissenyador Jordi Pallí feia uns pessebres en moviment li va demanar si era possible exposar-los públicament.

La deformació professional de dissenyador del nostre pessebrista es va activar i ha aconseguit una petita exposició dels seus pessebres en un format expositiu molt modern. Aquest contrast entre tradició i modernor és enriquidor, crec, pel món del pessebrisme.

Cada quart d'hora s'activen els mecanismes que donen vida als tres paisatges catalans que són els protagonistes d'aquesta sèrie de pessebres.

Val la pena veure-ho. Estarà exposat fins el 5 de gener.

A més, en el seu domicili de Rambla Volard 39 avui 22 (18 - 21 h.)  i demà 23 (11 - 14 h.) hi ha inauguració del pessebre d'enguany, dedicat a Venècia.

Encara Verdaguer

(Article de Jaume Gabarró, monjo de Solius, publicat al butlletí número 12 d’El Bou i la Mula. Novembre de 2003)

Tot llegint, he detectat alguns dels passatges en què el Jacint Verdaguer poeta fa servir la paraula pessebre. Heus-los aquí, ja que segurament us agradaran.

A un ametller: “a prop de la gebre / que enjoia el pessebre, / qui florís com tu!” (Santa Eulària, “Lo desert”, i repetit a “Sepeli”).

En un poema nadalenc que comença “Era nit bruna…” (Roser de tot l’any, 5 de febrer), Verdaguer, com és costum en ell, enllaça el misteri del Naixement amb el del Calvari. Els estels “al del Pessebre - quan morir veien, / ai!, se n’anaren - plorant pels cels!”. Una altra mostra d’això la tenim quan evoca les pròpies penes: “Repassant ara les seves / des del Pessebre a la Creu, / me recordo de les meves” (Roser…, 11 de març). I, sobretot, en aquesta estrofa que enalteix la pobresa cristiana: “Naixeu sobre la gebre, / més pobre morireu, / nuet en lo Pessebre, / nuet sobre la Creu” (Roser…, 28 de desembre).

En un altre poema, de la seva obra preferida Lo somni de Sant Joan, empra la imatge del pessebre en relació amb l’Eucaristia: “I al Déu que acaba de rebre, / veu com infant adormit, / dins la cova de son pit / com en un altre pessebre” (“Mariàngela Astorc”) i, tot seguit (no, però, amb el mot pessebre), en relació amb la caritat envers els pobres: “Só indigne de servir-vos, que en vosaltres / adoro Aquell que en un estable és nat” (“Sant Vicenç de Paül”).

Podríem acabar, ja que és Nadal, reproduint sencer un últim exemple, la bella poesia “Al poliol” (Roser… 24 de desembre), tot mirant de fer-la nostra:

Al poliol

Per florir, oh poliol,

no esperes la llum del sol,

           la nit és ton dia:

la nit santa de Nadal,

quan floreix en lo Portal

           lo Fill de Maria.

De totes les flors d’abril

perquè ets tu la més humil,

           vol ta companyia.

Per son Pessebre Jesús

s’estima més lo pallús

           que la pedreria.

Altra siga lliri blau

de l’hort de vostre palau;

           jo aquí a l’Establia

desitjo ser poliol

per guarnir vostre bressol,

           oh Fill de Maria.

Exposicions de caganers

Us adjuntem el cartell d'una de les moltes exposicions de caganers que es poden visitar aquests dies de Nadal. 

Informació de més exposicions la trobareu a la pàgina web de l'Associació d'Amics del Caganer. És una entitat que, al realitzar una notable tasca de recerca i divulgació de la figura del caganer, també està aportant, i molt, a la valorització dels creadors de figures de pessebre en general.

Publicitat i pessebres retallables

El tema nadalenc ocupa els carrers aquests dies. A vegades no sempre amb el gust que tots voldríem. Per això s'agraeix que en organitzar la 8a Trobada de col·leccionistes de paper i joguines els dissenyadors hagin pensat en un pessebre retallable per a fer la seva publicitat.

Caganer-espelma d'Arnes

Això de tenir dèries conegudes fa que de tant en tant rebis algun bon obsequi dels amics. En aquest cas la bona amiga Teresa vinculada a Arnes (Terra Alta) em va portar un caganer-espelma fet de cera natural per la Casa Pallarés del seu poble. Davant la multitud de caganers sense cap mena de gràcia adreçats als col·leccionistes, a l'amic invisible o directament com a acudit gremial sempre es bo veure'n un de fet amb gràcia.

Jo ho he vist així

Un apunt del bon amic Joan Gasull del seu interessant bloc Garbi24 en el que reflexiona sobre el pessebre contemporani a les llars. Una realitat paral·lela a la del pessebrisme oficial?


Els temps han canviat molt des del primer pessebre que es va construir a les llars catalanes. Podem seguir amb les tradicions o podem ajustar-lo a les noves èpoques per tal d’adequar-lo a la realitat. Jo aquest any l’he vist així.

Primer de tot podem veure com els reis, se’ls ha il·luminat el camí com si d’una pista d’aterratge es tractés, aquest any estan més despistats que mai, doncs no saben si són d’orient o d’Andalusia segons han escrit les altes esferes Vaticanes. Per si no en tenien prou al entrar a Catalunya han trobat un peatge.

En un altre lloc del pessebre hi ha una lluita aferrissada dels altres portadors de regals oficials d’aquestes dates. Per sort el Tió ha tombat i neutralitzat al gras de barba blanca.

També hi podem observar una colla de pastors que es manifesten contra alguna de les moltes retallades anuals, no només econòmiques. És evident que hi han coses que els preocupen més que està en un pessebre.

El naixement ens diuen que res de bous i mules, que en realitat no hi eren. Jo n’hi he posat quatre.

Degut a la crisi actual, hem buscat sponsor, així que l’estrella típica ara llueix com a estrella damm, la cervesa preferida del pessebre. Amb això he aconseguit que el primer cobrellit d’aquest infant sigui una senyera. Espero que per el ministre Wert no sigui “adoctrinamiento contra el nacionalismo”

Com català que sóc i per seguir bé la tradició, he volgut posar el nostre caganer més fidel, sobre una catifa que de ben segur ajudarà a fer millor la seva feina.

Tot plegat ha quedat així, senzill però amb el to de protesta que tenia ganes de donar-li. Amb tot el respecte i sense faltar a ningú.

Iniciació al pessebre, iniciació a la vida

(Article d’Albert Dresaire publicat al butlletí número 5 d’El Bou i la Mula. Desembre de 2000)

El conegut biòleg Ramon Folch ha publicat un llibre que ve a ser com un llibre de memòries. Es tracta d’una obra on el creador de la sèrie de televisió Mediterrània fa un recorregut per la seva vida i per les seves passions: la natura, el paisatge. Només per la bona prosa que utilitza i per les històries que ens explica ja val la pena llegir aquest llibre, però a nosaltres ens interessa per una altra cosa: el trajecte comença parlant de pessebres.

El pare de Ramon Folch és el famós pessebrista que durant molts anys ha estat bastint magnífics diorames a l’exposició de la parròquia de Betlem, a Barcelona. I a l’iniciar la seva narració Folch evoca els seus records d’infantesa, quan gaudia contemplant el seu pare construint el diorama pel proper Nadal. O quan l’acompanyava a visitar pessebres per Barcelona. I també recorda tots els elements vegetals que passaven a formar part del paisatge del pessebre, com ara la surera (Quercus suber) o la molsa (Pseudoscleropodium purum). En fi, no podem reproduir tot aquest llarg passatge d’autèntica literatura pessebrista per manca d’espai (3 pàgines), però en recomanem vivament la seva lectura.

En tot cas, i per anar fent boca, transcrivim el primer i el darrer paràgraf del text esmentat:

Era fascinant: del guix encara tou sorgien sostres i parets. Les cases resultants fugaven cabalment vers celatges convincents, però no pas menys simulats. Carrers, places i corriols acollien gent de fang provinent de camps pintats. Fustetes i branquillons, mil productes venturers aplegats de qui sap on, eren també trasmudats, convertits en baranes, pallissades, eines o carretons. Capsetes i potets desnonats exercien de galleda o de fanal xamfraner. Simples fils emmidonats cordejaven amb solvència en velams i corrioles, sobre pous arran de terra. Al fons, camins enllà, suro i molsa aparentaven grans muntanyes emboscades.

(...)

Hores i hores de contemplació embaladida que em feren percebre aquells pessebres com un microcosmos apassionant. Per als altres eren cultura popular, fungible art menor destinat a morir per destrucció deliberada. Per a mi eren demiúrgia premonitòria, voluntat de paisatge construïble, sentit de l’espai i del projecte. El territori es podia afaiçonar. De fet, és a això que em vaig acabar dedicant.

Autor: Ramon Folch

Títol: La dèria de mirar. Passions i paisatges d’un ecòleg

Edita: Planeta. Barcelona, 2000

Lloc i any d’edició: Barcelona, 2000. pp.29-31

Una nova mirada

La 62ª Exposició de pessebres que proposa el Grup Pessebrista de Castellar del Vallès amb el seu eix temàtic "Jocs i pessebres" constitueix, una nova manera de presentar una exposició de pessebres i provoca una mirada diferent per part del públic. Aquesta aposta de fer exposicions temàtiques, que ja va començar l'any passat amb l'exposició dedicada als oficis artesans, està sent de gran èxit i satisfacció entre els visitants.

Els pessebristes castellarencs demostren com el pessebre ens pot servir per parlar d'altres coses a més de relatar el naixement de Jesús. Aprofitar la vessant etnològica que té el pessebre per centrar l'atenció en algun altre aspecte rellevant del nostre món o de la nostra cultura és el que estan fent a Castellar amb aquesta manera de presentar les exposicions. La mirada del públic és ben diferent i molt més enriquida.

La visita es completa amb una interessant exposició de joguines antigues cedides per diverses persones de Castellar. Totes les joguines tenen més de cinquanta anys d'antiguitat i s'hi poden veure peces de finals del XIX. 

El Grup Pessebrista de Castellar del Vallès està treballant per la innovació i per la renovació del pessebrisme  proposant noves propostes culturals al voltant dels pessebres, promovent l'aparició de nous figuristes, potenciant la creativitat dels seus pessebristes tal com es va poder veure fa dos anys amb l'exposició Nous llenguatges per al pessebre.

3 Conferències el 13

13 de Desembre LA FIRA DE SANTA LLÚCIA a les 19.00 h Sala de Plens del districte (pl. del Consell de la Vila, 7) A càrrec de Jordi Montlló

13 de Desembre EL PESSEBRE DEL FUTUR a les 19,30h Ca l’Arenas. Centre d’Art del Museu de Mataró (C. d’Argentona, 64). A càrrec d’Albert Dresaire.

13 de desembre. STA. LLÚCIA LA BISBAL TRETZE DIES PER NADAL? a les 19.30 al  cicle de conferències Estació Xerrada Amades 2012, organitzat per l'Associació Cultural Joan Amades i l'Associació Excursionista d’Etnografia i Folklore . Tindrà lloc al Local Social de l’AEEF del carrer Avinyó, 19 pral. de Barcelona. A càrrec de Josefina Roma.

Mites i tòpics pessebrístics

Quan llegim o sentim coses relacionades amb el món del pessebrisme és fàcil trobar-se amb una sèrie de tòpics que van repetint-se acríticament any rere any. Molts d'aquests mites i tòpics estan alimentats des de certs sectors del pessebrisme que en comptes de generar un discurs fonamentat prefereixen seguir tirant del que fa anys que es diu, encara que no sigui del tot cert.

Greccio 1223. Autor: Enric Benavent

"Sant Francesc va ser l'inventor del pessebre", quantes vegades hem sentit a dir això, quan tots sabem que el que va fer el pobrissó d'Assís no va ser, ni de bon tros, un pessebre de figures sinó més aviat una mena de pessebre vivent, amb persones i amb un bou i una mula de veritat, per representar l'escena del Naixement durant la missa de Nadal de Geccio de l'any 1223. De representacions del pessebre, d'una mena o de l'altra ja n'hi havia abans. Com molt be assenyala Albert Dresaire en el seu llibre, sant Francesc va fer molt més que "inventar" el pessebre, va promoure la devoció vers el naixement de Jesús i per això a partir d'aleshores aquesta representació artística es va estendre per convents i esglésies.

"Antoni Moliné es va inventar el pessebre en forma de diorama". Moliné, tal com explica ell mateix en el seu text inèdit "Memòries d'un pessebrista", va adaptar la construcció dels seus pessebres a les normes que havia de tenir un diorama. Com llegim al llibre "Lambert Escaler" de Juan Carlos Bermejo els pessebres en format de diorama ja eren una realitat abans de que Moliné fes el seu primer pessebre. De fet la influència del teatre, que estava en moment de gran florida a finals del XIX i principis del XX, va arribar fins al pessebrisme i alguns escenògrafs com Salvador Alarma van dissenyar pessebres en aquest format teatral que coneixem com a diorama.

"Moliné va fer servir per primera vegada el guix en la construcció dels pessebres". Només cal llegir atentament les seves memòries per veure que ni va ser així i molt menys va ser fruit d'una casualitat tal com tantes vegades s'ha dit des de la mateixa Associació de Pessebristes de Barcelona. Moliné, diu que va veure utilitzar el guix en alguns pessebres que visitava en la seva primera fase d'aprenent de pessebrista, i va aplicar ell mateix aquest recurs tècnic en anys posteriors. El que si va fer Antoni Moliné va ser perfeccionar la utilització del guix per acabar construint tot el paisatge del pessebre amb aquest material. Això va passar al cap d'uns anys d'experimentar amb aquest material, cap al 1917.

"150 anys d'associacionisme pessebrista". Aquest dies estem llegint diverses coses confuses al voltant d'aquesta commemoració: "150 anys de pessebrisme", "150 anys de pessebrisme a Catalunya". Els promotors de l'esdeveniment volen commemorar la primera dada que es té de la fundació formal d'una associació de pessebristes, l'any 1863 a Barcelona. Parant atenció a aquest esdeveniment el primer que observem és que es tractava d'una societat, a l'estil de moltes societats del finals del XIX, més aviat dedicada al bon humor i a la gatzara, com veiem pel nom de la seva junta directiva que s'anomenava Suprem Tribunal de la Gaita. La Societat va durar dos o tres anys com a tal. Es tenen referències d'anys posteriors que parlen de pessebres particulars no pas a la vida de l'entitat. En paraules d'Antoni Moliné "l'actuació de la Societat no fou gens lluïda ni pogué assolir el que els seus fundadors es proposaven, perquè cada u  anava per les seves". Després d'aquesta Societat, la primera associació de pessebristes que trobem a Catalunya és la de Rubí, fundada el 1917, és a dir gairebé quaranta anys després de que la Soceidad del 1863 hagués deixat d'actuar. 

Les persones i les societats necessitem els nostres mites, els nostres herois. Sant Francesc, Antoni Moliné, i la Societat de pessebristes de Barcelona tenen aquesta funció en l'àmbit del pessebrisme català, la de marcar moments o esdeveniments que de forma mítica apleguen diverses persones amb interessos comuns. Ara bé, cal enfocar-ho així i no convertir la llegenda en història, quan no cal.

Molt nostrades...i prou

El passat dijous el programa El Matí de Catalunya Ràdio em va convidar a parlar, junt amb en Jan Grau, sobre els elements simbòlics del pessebre. Podeu escoltar l'àudio a partir del minut 20 aproximadament.

 

També van convidar a intervenir telefònicament al President de la Federació Catalana de Pessebristes. No em puc estar de fer una reflexió al voltant d'això, com a pessebrista que forma part d'aquesta Federació i com a persona que m'interessa l'estudi del pessebre.

Qui escolti aquesta intervenció podrà sentir com quan li pregunten per les figures de tipologia catalana no diu res més que "són molt nostrades" o, que surten per la "decisió d'uns figuristes molt potents que un dia van decidir vestir-les així". Res més. A mi em va semblar un discurs pobre, poc preparat (estem parlant de sortir al programa de màxima audiència de Catalunya), buit de contingut, i desajustat de la realitat. 

Una sensació semblant o pitjor vaig tenir quan abordàvem el tema de l'actualització del llenguatge pessebrístic. Sorprenentment per antena no s'hi va mostrar contrari (cosa que en la intimitat acostuma a fer) i va aportar, com a gran novetat, de com alguns pessebristes italians darrerament es dediquen a fer pessebres ambientats en els anys 20. Clar, aquí no em vaig poder estar de fer-li memòria que a Catalunya, dintre de la Federació que el presideix, hi ha, des de ta temps pessebristes que treballen en l'experimentació de nous llenguatges, de nous temes, en l'actualització del pessebre, en els paisatges contemporanis com a paisatges propis de pessebres. L'exposició Nous llenguatges per al pessebre, que vam organitzar a Castellar del Vallès l'any 2010, va aplegar obres d'uns trenta pessebristes, catalans la gran majoria, que estan fent creacions en aquesta línia, des de fa temps. Menyspreats, menystinguts, ridiculitzats i sabotejats per les mentalitats més ràncies del nostre pessebrisme.

El pessebrisme no s'acaba amb fer el pessebre de diorama. Per sort estem davant d'una activitat cultural molt àmplia, molt rica i amb una gran projecció fins i tot en una societat marcada per la secularització i la diversitat cultural i religiosa. Pensar i estudiar el pessebrisme ens ha de servir per poder-lo explicar amb raons fonamentades, per poder obrir mirades vers els signes dels temps en què ens movem. Es cert que no a tots els pessebristes els interessa això, és cert que la immensa majoria viuen intensament el fet de fer el pessebre a casa, a l'associació a l'escola o on sigui, i prou. Però també és cert que cal avançar per fer un discurs al voltant del pessebrisme que defugi obvietats, que aporti anàlisi seriosa i raons pensades. Si no mai sortirem dels tòpics de sempre. Cal poder dir alguna cosa més sobre les figures de tipologia catalana que "que són molt nostrades". I cal poder reconèixer la creativitat i la voluntat d'innovar que hi ha en molts pessebristes catalans, especialment quan n'ets el president.

Nadala

(Article publicat al butlletí número d’el Bou i la Mula. Desembre de 2000)

Us volem regalar una nadala. Aquesta nadala és tradicional de la comunitat de Carmelites Descalces de Mataró. Aquestes religioses ens van fer arribar aquest text:

Recordem amb goig que durant tot el temps de Nadal, en acabar-se la recreació del vespre, l’havíem sentit cantar amb gran entusiasme a les germanes grans -a la germana Àngela i, més ençà, a la germana Assumpta- al pessebre muntat a la sala de recreació. Nosaltres continuem cantant-lo, també, amb gran entusiasme.

Agraïm a les germanes Margarita Guixà i Maria del Carmel Moncerdà (per cert, aquesta darrera fa figures de pessebre...) la seva col·laboració i amistat.

NADAL: “ADÉU-SIAU, NOI MACO...”

Les figures de pessebre de Joan Serramià Llauradó

(Article publicat a L’Om. Revista de Riudoms. Maig de 2004, i reproduït al butlletí número 15 d’El Bou i la Mula. Novembre de 2004)

El joier i escultor Joan Serramià Llauradó, fill de Carme Llauradó Gaudí, d’arrels riudomenques, ha realitzat, per encàrrec de l’Ajuntament de Tarragona, les cinc figures del naixement –la Mare de Déu, Sant Josep, el Nen Jesús, el bou i la mula– com a regal que la ciutat de Tarragona fa al príncep Felip de Borbó amb motiu del seu enllaç matrimonial amb la periodista Letízia Ortiz Rocasolano.

Segons ha explicat Joan Serramià a aquest rotatiu, “L’Ajuntament de Tarragona volia fer un obsequi que fos elegant i a la vegada auster, gens ostentós”. Per aquesta finalitat el reconegut orfebre va pensar en diverses propostes com podien ser unes joies, una escultura de bronze i finalment es va decantar per oferir un naixement d’uns vint-i-cinc centímetres d’alçada fet de terracota i pintat a l’oli. La idea va plaure moltíssim a l’alcalde de la ciutat, Joan Miquel Nadal, que va veure que el regal podria lligar amb la trajectòria pessebrística de la dinastia dels Borbons, En aquest sentit s’ha de recordar que va ser un avantpassat del príncep d’Astúries, Carles III, un dels monarques espanyols que va portar des del seu ducat de Nàpols la tradició de fer el pessebre. Per això a la peana de suport del grup escultòric hi ha una inscripció que diu: “L’Ajuntament de Tarragona al Príncep d’Astúries amb motiu del seu enllaç, recordant al rei Carles III, introductor dels naixements en la cultura popular catalana”. (sic)

No és la primera vegada que l’obra de Joan Serramià arriba a membres de la Casa Reial espanyola. (…)

El Bou, la Mula i el Papa

Aquest any, sense voler-ho el nom del nostre Col·lectiu ha aparegut més que mai en els mitjans. En alguna tertúlia radiofònica aquests dies algú feia referència fins i tot a la nostra entitat...

Passats uns dies d’aquesta serp informativa, no me’n puc estar d’expressar la meva perplexitat. Primer, per veure que, com tantes vegades passa, els assumptes relacionats amb la cultura religiosa es tracten amb superficialitat o amb frivolitat. Que els evangelis canònics no parlen de la presència d’animals al naixement de Jesús, no és ni cap novetat ni cap notícia.  Els relats de la infància de Jesús que trobem a Mateu i a Lluc, són textos breus i amb pocs detalls.

Lògicament, si el Papa fa un llibre sobre la infància de Jesús no pot dir altra cosa del que ja sabem des de fa segles, que “en el Evangelio no se habla en este caso de animales” (p.76). Ratzinger, a continuació fa referència a les tradicions populars que emparades en l’Antic testament (Isaïes i Habacuc) ha interpretat que al voltant del pessebre hi havia el bou i la mula, com a símbol dels jueus i dels gentils. Acaba la reflexió dient: “La iconografía cristiana ha captado ya muy pronto este motivo. Ninguna representación del nacimiento renunciará al buey i al asno” (p.77). No veig enlloc algunes de les coses que s’han publicat i dit referides a que el Papa “elimina”, “veta” o“exclou” al bou i la mula del pessebre.

El pessebre, és una representació simbòlica del naixement de Jesús, com simbòlica és qualsevol manifestació artística. Al pessebre hi trobem elements que provenen de la tradició canònica, de la tradició apòcrifa (de la que el Papa no parla gens en el seu llibre) i de la tradició popular. La grandesa del relat de Nadal és precisament la seva important càrrega simbòlica, ja des dels textos neotestamentaris. Els relats de la infància tenen poca cosa d’històrics i molt de simbòlics.

El llenguatge simbòlic és una de les grandeses de l’ésser humà. Un símbol és una realitat expressiva i comunicativa molt potent. Els símbols els fem servir per expressar l’inefable, allò més sublim i allò més important de les nostres vides. Els símbols tenen la gràcia de no ser unívocs sinó interpretables. Els relats simbòlics diuen molt més del que diuen les seves paraules i ens permeten fer lectures i relectures constants, encarnades en cada moment, en cada situació.

Hi ha algun altre tema en el llibre del Papa que em sorprèn, com a creient, i és que no obri ni una escletxa per interpretar simbòlicament alguns altres aspectes relacionats amb la infància de Jesús com per exemple el tema de la virginitat de Maria. El Papa només accepta parlar d’aquest tema com a veritat històrica, i per tant, continua alimentant la idea d’un déu màgic que intervé capriciosament en les lleis de la natura. A mi aquesta idea de Déu màgic ni m’agrada ni em resulta gens atractiva. La virginitat de Maria vista des d’una perspectiva simbòlica o teològica em resulta molt més interessant que vista des d’un punt de vista ginecològic. Els fets són fets i prou, els símbols, en canvi, ens permeten dialogar, ens interpel·len, ens ajuden a créixer. Parlar de segons quines coses com a símbols en cap cas és rebaixar-les de nivell, al contrari.

Els relats de Nadal tenen aquesta gràcia, són relats eminentment simbòlics. És per això que el Nadal, amb totes les seves celebracions i simbologia, és una de les festes més entranyables que hi ha al nostre calendari, i deu ser per això que independentment de les creences religioses que un tingui els símbols nadalencs són dels més viscuts i apreciats, fins i tot enmig de tanta secularització.

Verdaguer pessebrista

(Article de Jaume Gabarró, monjo de Solius, publicat al butlletí número 9 d’El Bou i la Mula. Desembre de 2002)

Si bé ara no ho escatirem, segur que aquell nen, noi i jove de Folgaroles, el Cinto, va fer molts pessebres de suro i molsa, començant per casa seva mateix. Amb tot, el gran literat ens ha deixat un pessebre molt més propi d’ell, que és el “pessebre poètic”. Crec que es tracta, el seu, d’un pessebre monumental, que en aquest moment tampoc no podrem examinar i resseguir. Però, ja que som a l’Any Verdaguer, és gairebé de justícia parlar, per poc que sigui, de la relació d’aquest il·lustre autor amb el pessebrisme.

Per fer-ho, m’ha semblat apropiat de triar, simbòlicament, el poema que fa d’introducció al llibre Jesús infant. És una invitació titulada “Als infants”, que ens porta tots –a tots!: ¿no és veritat que s’ha de tenir esperit d’infant, o fins potser alguna sintonia amb la coneguda “infància espiritual” de Teresa de Lisieux, per fer el pessebre?– cap a aquell Jesús amorós i digne de ser estimat que representem en les diferents escenes o diorames del nostre art nadalenc.

Copio, doncs, l’esmentat poema, no sense subratllar-ne abans els aspectes pessebrístics: l’encís figuratiu, i en particular la capacitat de “tornar a fer present”. Potser llavors ens vindran ganes de llegir el llibre sencer o, almenys, recordarem amb goig bastants dels quadros (Betlem, Jerusalem, Egipte, Natzaret...) construïts o visitats al llarg dels anys.

ALS INFANTS

Acostau-vos a mi, feu la rodona;

só un pelegrí que arribo a Betlem:

en esperit veniu-hi amb mi una estona,

i a la Verge donant l’enhorabona,

son Nadó celestial adorarem.

Mirau als pastorets de les boscúries

davant del Rei del cel en terra nat,

i als Àngels fent sentir, a voladúries,

del dolç “Glòria in excelsis” les cantúries,

pau als homes de bona voluntat.

Del temple sant sota la volta immensa

en braços lo veurem de Simeon.

Quan per sos Lliris lo segar comença,

sentireu de Raquel l’ai! de dolença

que no es vol consolar perquè no hi són.

Pel perfum de les flors que hi ha descloses

seguirem cap a Egipte el seu camí.

Part d’allà d’eixes planes arenoses

hi anava un vespre, nos diran les roses,

tornà una matinada per ací.

No guiava als tres Reis tan bona estrella:

de claror ses parpelles seguirem;

cada una ens donarà flor o poncella,

i aprés, teixint-ne una corona bella,

en son ros capciró la posarem.

De Natzaret seguint la rodalia,

esperarem a l’Infantó diví;

vora la Font sagrada de Maria,

al murmuri de l’aigua on Ell venia

a omplir lo cantiret cada matí.

Sol de l’amor que de l’aurora es lleva,

mirau-lo allí amb Maria; va a sos peus

enjoiant-se de flors l’hermosa gleva.

Sentiu sa veu? –Oh dolça Mare meva,

vindran a vostra Font los amics meus?–

És a vosaltres, Nois, que Jesús crida,

amiguets i germans de son amor;

de sos besos la Verge vos convida.

Oh! dieu-li a la Vida de sa vida

que vos lo deixi estrènyer sobre el cor

J. V.