Desembre de 1917. L’entradeta de la cambra fa una olor penetrant de pintura a l’oli. Al fons una gran finestra deixa passar una llum blanca i neta, que il·lumina generosament la taula plena de figures. Hi està treballant de forma pausada un home d’aire elegant, que lluu una boina. Té la figura d’un àngel de fang a la mà. L’acaba de desmotllar. Se la mira i remira, mentre amb l’altra la retoca pausadament amb un petit bastonet.
Avui l’ofici d’aquest bon home el descriuríem com el d’artista escultor, escultor de petit format, o figuraire. Ell però no n’era d’això, o bé no ho sabia. Ell era jornaler. Aquells que es guanyen les garrofes treballant dia a dia. Així es com descriu el seu ofici la documentació oficial de l’època.
I és significatiu això, doncs el treball meticulós, acurat, proporcionat i meravellós d’aquest figuraire és del tot atribuïble a un artista de cap a peus, però a ulls de l’època, res d’això, un pencaire i prou.
Segurament la necessitat de supervivència, la visió que les figures de pessebre eren un bé prescindible a les llars, feien que no es veiessin com un bé artístic com ho fem ara, cent anys després. Era més producció que obra creativa. De ben segur que ell va treballar un munt de jornals fent figures, però una feina mal pagada, i tres fills, el feren desistir més d’una vegada. Pastisser... vigilant... emigrar a Argentina amb les maletes plenes de motllos i il·lusions plenes de gana.
Toni Dorda
Novembre de 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada