Szopki krakowskie

Estic a punt de marxar uns dies a Polònia per una reunió de feina. Com és habitual abans de marxar a l'estranger m'he mirat una mica el tema pessebrístic. Ja fa dos anys quan hi vaig anar per primera vegada em van captivar els pessebres de Cracòvia, els Szopka.
Avui, he rastrejat una mica més i he vist que és una tradició ben popular i arrelada. En aquest vídeo ho veureu, quanta gent porta els seus Szopka al concurs del poble. Grans i petits, clàssics i moderns...

Pessebrisme i contradiccions

De tant en quant passejar per la Xarxa et fa trobar coses interessants com aquest post del blog RIELL BULEVARD, en el que l'Eulàlia planteja les contradiccions personals que li suposa fer el pessebre, i com les ha resolt.

La lectura d'aquest post, i dels comentaris que fan els seus amics, és una mostra més de la grandesa del pesserbrisme com a activitat cultural, popular, artística, tradicional, familiar, educativa...

Mentre continua havent qui proposa que tot allò que surti de la caixa hermètica del diorama superartístic, superdetallista, supertreballat, superelitista, no té categoria per ser tingut en compte com a pessebre, seguim veient com amb una mirada oberta del pessebrisme trobem realitats molt interessants, imaginatives, properes a la gent i engrescadores vers una de les tradicions populars més arrelades de la nostra cultura.

Amar en tiempos revueltos

En Jesús Rex, ens fa notar que els episodis d'aquest dijous i divendres 172 i 173 d'aquesta sèrie de J.M. Benet i Jornet que emet TV1, han tingut com a protagonista el pessebre. Gràcies.

Els guionistes han plantejat un concurs de pessebres al barri. L'amo el bar, una persona gran, republicana, resulta ser un manetes fent figures i li encarreguen que faci les figures del pessebre del bar.

L'escena clau és a l'episodi 172, al minut 25:18 quan ensenya les figures que ha fet i es veu una Mare de Déu fent mitja i un sant Josep fent un cigarret amb els pastors. La jove s'escandalitza i el fill li fa veure que el pare ha fet una interpretació del pessebre. "Qué interpretación? qué interpretación? por que no podias hacer un belén como Dios manda, que se pueda enseñar!" diu la jove. "No seas tan rancia, mujer" li diu el sogre. La paradoxa es dóna quan el fill decideix posar un tren elèctric al pessebre amb desaprovació del pare. Les converses són genials.

La visita del jurat, a l'episodi 173, minut 25:36, no té desperdici. El pare republicà fent la interpretació del pessebre davant dels membres del jurat amb el capellà ensotanat al capdavant és boníssima. El capellà ha d'acabar admenent que aquell pessebre "transmet".

Tot i que la sèrie està ambientada l'any 1952, les converses entre la jove i el sogre em sembla haver-les sentit calcades no fa pas massa en els nostres ambients pessebrístics del segle XXI.

Fa mal d'ulls

Sovint he vist pessebres on hi havia figures de nens fent entremaliadures, fins i tot en recordo un d'una mare que renyava a una criatura després d'una malifeta, però francament, mai havia vist la figura d'una àvia escalfant el cul a un nen, tot i que no dubto que potser es mereixia la bufa.

No sembla una imatge per a un pessebre, o potser si...

Miró, pessebrista astral

El Pirineu de Baix és un llibre que aplega aquelles obres de Perejaume que tenen Miró per motiu. Fa poc me l'han deixat i us ben asseguro que és un llibre fantàstic on Perejaume mostra una vegada més la seva atracció cap al pessebre. Només cal recordar Pessebre Sert, que va fer fa uns anys. En fi, el que volia, simplement, és reproduir un fragment del llibre que m'ha semblat especialment deliciós:

El terme: "pessebrista" –epifànic, minúscul i amb extensions latents– afigura amb molta precisió aquesta renaixença renovada que mig arriba a perdre el pas en un constant brollar i desaparèixer. No és, doncs, estrany que hagi estat Foix el primer a rescatar el terme d'un abast estrictament pictoresc. No és estrany, tampoc, que ho hagi fet parlant de Miró com a "Pessebrista astral", ofici tan escaient per a qui l'any 25 acabava de pintar el Cap de pagès català (l'anti-Ophelia de John Everett Millais, l'anti-Valentine de Ferdinand Hodler...) amb el rostre expandit i alçat d'unes faccions alpinoses entre els astres més remots. Miró mateix havia usat, potser sense Foix saber-ho, una figureta de pessebre com a model per la seva Masovera, i havia apessebrat un hort muntanyós, ja l'any 18, quan va pintar La casa de la palmera. Molt més tard, als setanta, va acoblar en un mur de Son Boter, un baix relleu medieval del naixement de Jesús... Finalment, esdevindria més pessebrós que mai, ell mateix pessebrós, en morir –en una inversió radical i pertorbadora– un vint-i-cinc de desembre, l'any 1983, capgirant tot just dues xifres de l'any en què havia nascut: 1893.

Fragment del text de l'exposició El Blanc i el Negre Perejaume, El Pirineu de Baix. Edicions Polígrafa. Barcelona, 1997

Carratalà, a l'IPEC

Divendres vaig lliurar tota la documentació de la recerca a l'IPEC. Aquest és el quart treball de recerca sobre pessebre que hi ha a l'Inventari de Patrimoni Etnològic ( Inventari Mataró I i II, Història del pessebre a Manresa, i Lluís Carratalà). Crec que és molt lloable la iniciativa dels companys Jordi Montlló i Albert Dresaire que ens van obrir les portes i la il·lusió d'engegar treballs de recerca sobre pessebrisme i posar-los en aquest gran inventari del Departament de Cultura.

La recerca s'ha portat a terme durant vuit mesos i ha constat de les següents fases de treball:

* Recerca bibliogràfica: s'ha recollit tota la documentació escrita que hi ha sobre l'obra pessebrística de Carratalà, des d'articles en diaris i revistes fins a catàlegs d'associacions de pessebristes, o fragments de llibres on es parla de l'escultor. Tots els documents han estat escanejats.

* Recerca en hemeroteca: s'ha rastrejat tota l'hemeroteca digitalitzada de La Vanguardia corresponent als anys de vida de Carratalà. D'allà s'ha obtingut principalment la informació corresponent a la seva activitat teatral i diverses notícies de pessebres barcelonins on hi havia figures de Carratalà.

* Recerca en l'arxiu digitalitzat del Teatre Romea on s'ha completat la informació sobre les obres en les que va intervenir en l'esmentat teatre.

* Anàlisi de catàlegs d’exposicions del fons del FAD a la biblioteca del MNAC

* Anàlisi de la documentació escrita i primera elaboració d'una proposta de biografia

* Entrevistes als informants: S'han fet un total de set entrevistes als informants amb la intenció de completar la informació biogràfica en un primer moment i d'elaborar una interpretació estètica de la seva obra alhora que trobar els lligams entre la seva producció de figures i la seva vida d'actor.

* Fotografies: s'han fet 129 fotografies de figures procedents de diverses col·leccions amb la intenció de recollir la totalitat de la seva producció en sèrie i de moltes de les peces originals.

* Anàlisi de l'arxiu fotogràfic: s'han repassat els set àlbums de fotografies familiars i de pessebres realitzats amb figures de Carratalà i s'han escanejat les fotografies que pel seu contingut o per la seva oportuna datació aportaven elements importants a la recerca.

* Anàlisi de l'arxiu documental de la família Carratalà: s'ha repassat tota la documentació provinent de la casa dels Carratalà i s'han escanejat els documents que aportaven informació rellevant per a l'estudi. S’han escanejat en total 54 documents i fotografies.

* S'han complimentat les fitxes relatives a les entrevistes i a les fotografies

* S'han explorat els moviments culturals de principis del segle XX, especialment tot allò relacionat amb l'escultura i el pessebrisme.

* S'ha redactat un assaig com a conclusió, a partir de tota la informació recopilada en el que s'inclou una proposta de biografia i una anàlisi de la seva obra com a escultor de figures de pessebre.

* S'ha redactat un article breu per a la Revista d'Etnologia de Catalunya.

Tot això ha estat possible gràcies a la col.laboració de moltes persones i associacions que han col.laborat en diferents aspectes del treball.

Això no s'ha acabat. A mesura que avançava el treball s'anaven obrint temes i aspectes nous que demanen seguir investigant. Continuaré una temporada més amb aquest tema, amb la intenció de fer un llibre ben il·lustrat i ben documentat, que si tot va bé podria sortir a la tardor de 2011.

Aquest projecte ha despertat l'interès de molts pessebristes. Crec que serà el punt de partida per continuar deixant testimoni dels figuristes que hi ha hagut a Catalunya.

Els Vidal, figuristes

Quan, juntament amb en Jordi Montlló, vam fer l'inventari de la col·lecció de figures de pessebre de l'Associació de Pessebristes de Mataró, dins del projecte de l'IPEC, ens vam trobar amb la gran dificultat de trobar bibliografia i documentació en general sobre la majoria d'autors.

L'altre dia vaig trobar un retall de diari (El Periódico, 19 de desembre de 1991) en què hi havia una petita entrevista a Josep Vidal, qui durant molts anys va fer figures de pessebre, juntament amb el seu germà Ramon Vidal, en el taller que tenien al Poble Espanyol de Barcelona.

Per curiositat he intentat trobar dades dels Vidal i no n'he sabut trobar cap ni en llibres ni a internet. Per això aquest petit document em serveix per saber alguna cosa d'aquests artesans del pessebre avui desapareguts. El dia que es publicava el diari Josep Vidal comptava amb 68 anys, i el seu germà Ramon amb 64. El negoci l'havia engegat l'any 1905 el seu pare, Lluís Vidal, conegut com el figureta, i el taller del Poble Espanyol el van obrir l'any 1945.

Els Vidal, igual que altres artesans creadors del que anomenem figura popular, es mereixen que algú en faci alguna recerca. Hi ha molta feina a fer i el treball engegat per l'Enric Benavent sobre l'obra de Lluís Carratalà és un model a seguir.

Pessebre digital

El Toni Bullon va fer el seu projecte de final de carrera centrat en un pessebre. Això també són nous llenguatges, noves tècniques, noves mirades per al pessebre. És molt interessant donar un cop d'ull al projecte. Tot és una creació digital. No ha filmat cap escenari real, tot és una construcció digital, com és una construcció el pessebre.

Carratalà i els nous llenguatges

Com sempre diu, amb molt d'encert, l'Albert Dresaire, el pessebrisme evoluciona al llarg de la història a cops de transgressions, des de Sant Francesc a Moliné. El pessebre “de sempre” no existeix.

Aquests dies, immers en l'obra de Carratalà, constato que, ell també va ser un transgressor. Va fer un veritable exercici d'inculturació de la fe cristiana, feta en un moment que encara faltaven vint anys per al Concili Vaticà II. La genialitat arrelada en valors profunds (terra i fe) d'en Carratalà té la seva màxima expressió en les seves Sagrades Famílies catalanes.

Als anys 50-60 Carratalà va fer uns intents per actualitzar el missatge del pessebre modelant el grup de Les races, una al·legoria a la igualtat de tots els homes. Cinc infants, un de cada continent acompanyen un àngel i porten ofrenes al Nen Jesús. També va voler fer una escena de denúncia contra les diferències socials i va crear el grup del Sr. Esteve (inspirat en l'Auca de Rusiñol) amb la seva filla i un peó amb el seu fill. En diverses ocasions aquestes figures es van posar en pessebres, al costat d'altres pastors i personatges clàssics. Només va fer aquestes figures ja que temia que no es comprengués el sentit del que estava volent transmetre.

Perles als porcs

Lluís Carratalà va vendre un preciós conjunt d'una Adoració de Reis de 30 cm al Gremi de venedors de la Fira de Santa Llúcia. Eren unes peces que havia modelat uns quants anys enrera i que ni tan sols havia firmat. Les tenia a casa seva. Com que era una qüestió d'amistat les va vendre a un preu irrisori que ni ell mateix va voler desvelar mai per no comprometre ningú. L'Associació de firaires va revendre el conjunt a Ràdio Barcelona. El Nadal de 1963 el director de Ràdio Barcelona regalava aquest pessebre als néts del dictador Franco en el marc d'una entrevista que l'emissora va realitzar als nens.

Quan Carratalà explicava aquesta anècdota no ho feia gens content. Les cròniques de l'època (vegeu Revista ONDAS núm. 266 de gener de 1964) parlaven d'un "belén de artesanía catalana", tot i que és de tipologia hebraica, i en cap moment apareix el nom d'en Carratalà.

Vegeu quina cara de contents que posen els petits Martinez-Bordiu! On deuen haver anat a parar aquestes figures?

Pessebrisme i miniaturisme

On s'acaba el pessebrisme i on comença el miniaturisme? On s'acaba la representació del Misteri de Nadal i on comença la representació de la pròpia realitat social i cultural? Vegeu aquest vídeo d'un pessebrista de Mieres.

La signatura anònima

Sempre recordaré la il·lusió que vaig sentir en recollir la meva primera figura d’autor signada. Era un naixement de l’Alina Antonell. Deixeu-me dir-ho, maquíssim, com tota la seva obra.
També recordo les primeres figures de motllo que vaig arreplegar amb el què sembla una signatura: “AC” sobre la peanya i “A.Compte” sota la mateixa.
I també recordo i conservo amb molta estima, la figura d’un ase agegut, amb la signatura de M.Muns. La primera que vaig aconseguir d’un dels grans autors del S.XX.
Però no vull parlar d’aquestes signatures, vull fer-ho, d’aquelles signatures anònimes, mudes i discretes, testimoni fonamental del treball del figuraire; marca involuntària i garantía d’un treball humil, artesà, i per damunt de tot, humà: l’empremta que de forma accidental, queda marcada al fang.
No vull fer esment dels grans figuraires com Castells, Daniel, Carratalà, Masdeu ni Amadeu, parlo d’aquells pobres terrissaires anònims, que aprofitaven aquesta tasca uns mesos l’any, i que en treien prou pels torrons.
Sí, cada vegada que a una figura hi veig aquesta marca penso en ells i en el seu silenci. I valoro especialment aquestes figures, que d’una manera discreta, encara que repeteixo anònima, preserven i eternitzen el record d’aquests artesans. Sí, amb la més discreta signatura.

Krippen in Oberosterreich

O pesebres de la región de Linz. A mí me gustan muchísimo los pesebres austríacos, alemanes y tiroleses, tanto por su iconografía (muchas veces tan cotidiana) como por su antigüedad y originalidad... y porque reconozco que me fascina el catolicismo centroeuropeo (cuya máxima expresión es nuestro actual Papa). Llevo días repasando esta web

http://www.kripperl.at/

y cada día encuentro más joyas, en especial me gusta un nacimiento con "God Vader" incluido (solamente he visto una cosa parecida en un diorama creo que de Olot con figuras de Castells) y la divertida figura del Kraxentrager, un buhonero que lleva regalos a los niños, no sé si es tradición diferenciada de los Reyes, pero me hace pensar en el Olentzero y en el Tió

Pessebres des de Viena

Peter Staffler i Grödner Holzschnitzer són els artesans vienesos que ens ofereixen un gran assortit de figures tallades en fusta en aquesta pàgina web tan interessant. Destaquem la gran varietat d'estils i mides amb els que treballen.

Els pessebres centreuropeus tenen un aire peculiar i una riquesa iconogràfica i simbòlica genys mensypreable. La qualitat d'aquestes figures posa de manifest com d'arrelada està aquesta tradició en d'altres països europeus lluny de l'entorn del mediterrani italià-provençal-català-murcià.

Figuratiu o abstracte?

-->

En un article sobre pessebres signat per Jordi Piquer a La Vanguardia del dia 1-2 de gener de 1983, el periodista es pregunta:

¿Figurativo o abstracto?

En la plaza de San Jaime, junto al abeto monumental, los alumnos del cuarto curso de escultura de la Escuela Massana han dispuesto un "pessebre" típicamente abstracto, a base de muy pocos elementos: hierros, cueros y luces de distintos colores. Los niños –y los mayores– "juegan" con fortuna dispar, a "adivinar" las figuras de la Virgen, San José, el Niño, y los Reyes. Un experto, si observase la escena, diría seguramente que el arte abstracto exige una mayor "participación" del observador. Y uno se pregunta: ¿con qué elementos y en qué estilo construiría hoy su "belén" Francisco de Asís?

En un altre lloc de l'article el periodista trasllada la pregunta a Joan Marí Oliva, president de l'Associació de Pessebristes de Barcelona:

¿"Pessebre" de estilo tradicional figurativo o de estilo abstracto?

"Nosotros seguimos fieles a lo tradicional; estamos en lo figurativo. Pero a mí no me parece mal que se haga con formas abstractas. Lo importante es que en Navidad no deje de hacerse".

I jo no tinc cap problema en subscriure les paraules del Sr. Marí...

Miró i Picasso al pessebre...

En un retall de premsa de l'any 1973 (Diario Femenino, 20 de desembre de 1973) hi ha un article que porta per títol "Don José María Garrut, enjuicia: Se està asesinando la Navidad". El títol és prou exagerat i, de fet, no acaba de lligar amb el contingut del text, però l'article deixa anar algunes idees interessants. Llàstima que sigui difícil veure quina part són les paraules exactes de Josep M. Garrut i quina part del text és aportació de la periodista, Carmen Maluenda. Tot i així, intento reproduir-ne alguna idea que trobo interessant.

Josep M. Garrut fa una evocació a la història del pessebre i es felicita del bon moment del pessebrisme barceloní. Davant la pregunta de si estem parlant d'una tradició romàntica o de tipus religiós, Garrut respon: "Es básicamente de tipo religioso, porque es lo fundamental, pero ciertamente también lleva en ellos su parte romántica. Sin embargo, no todos lo ven desde los mismos prismas, porque también algunos pueden manifestarlo desde el aspecto poético o artístico, al igual que algunos pintores realizaron obras sin ser creyentes".

Garrut opina que els pessebristes no han quedat estancats en el temps, que els seus pessebres han anat evolucionant ("lenta y tímidamente") però que malgrat tot han anat mostrant canvis. "Caso aparte fue el pesebre expuesto por los capuchinos hace unos cuatro años, un «belén» con sentido social. Un «belén» con figuras trajeadas con prendas de hoy, porque Jesús había nacido en un arrabal de la ciudad. La realidad es que más que devoción aquel pesebre levantó oleadas de polémica. Porque uno de estilo surrealista que seguía la línea del cubismo de Picasso fue considerado muy aceptable cuando se montó antes de 1936".

Després d'aquesta afirmació, la periodista afegeix: "Caso aparte pudiera ser también la actuación de don José María Garrut, quien trata de introducir algo ambiental en sus pesebres. Por ejemplo, una litografía de Miró".



L'article s'il·lustra, entre d'altres, amb aquest detall d'una figura de Lluís Carratalà.

Un mitjà de subsistència...

Betlem i els seus artistes a la Fira de Santa Llúcia. Aquest és el títol del reportatge de Maria Lluïsa Antem publicat a Tele Estel del dia 19 de desembre de 1969. En transcric un fragment:


-->

En Josep Ferrer va trobar amb les figuretes del Pessebre un mitjà de subsistència, els anys difícils.

–Però això no dóna per viure; encara que tots, a casa, hi treballem –diu en Josep Ferrer.

Ens diu que la gent és fidel a la tradició i continua comprant figuretes per al Pessebre, que els gustos no han canviat massa, i que si fa vint-i-cinc anys el naixement més humil valia vuit pessetes, ara no baixa de trenta.

–Però és que tot puja. El fang també, encara que us sorprengui. I si no tenim la sort d'ensopegar amb la comanda d'una comunitat o d'un col·legi, la venda és molt lenta. Vendre cent naixements de cop, no passa gaire sovint.

»És divertit, creieu-ho, tractar amb els compradors allà a la Fira. Us demanen cada cosa! Fins em van demanar un Guàrdia Civil! Passem pel capellà amb paraigua, però un tricorni... a Betlem! I també ens demanen lleons i sants...

A casa els Ferrer hi ha una gran activitat; a baix espera el camió per carregar. La Fira ja està esperant.

–Deixaríeu aquesta feina?

–Ja ho crec... si em toca la «grossa»!

Però després confessa que no juga a la loteria.

Un pas per la vida

Aquesta tarda he visitat l'exposició de diorames titulada "Un pas per la vida", de Joan Condal al Museu Arxiu de Can Caralt de Sant Andreu de Llavaneres. Aquesta exposició estarà oberta fins el 21 de febrer.

El que més m'ha agradat ha estat el fet de combinar diorames clàssics, amb diorames amb una lectura gens religiosa. La tècnica del diorama de sempre, exposant la visió particular de la vida que l'artista observa a l'entorn.

Interessant de visitar, per conèixer una visió diferent.

Les casetes de suro de Fermín Ruiz

De l'article LOS ÚLTIMOS ARTESANOS (Diario Femenino, 12 de desembre de 1969), signat per M. Eugenia Ibáñez, extrec el següent fragment:

Me dediqué a hacer casitas de corcho para los belenes, por necesidad. La fábrica de tejidos donde trabajaba cerró y yo era ya demasiado viejo para buscar otro empleo. Así que decidí dedicarme de lleno a lo que desde 1945 hacía a ratos perdidos.

Aquel año, Fermín Ruiz hizo una casita para el belén de su hija con trozos de corcho y el cartón de unos viejos naipes. La obra fue un éxito, compró nuevos materiales y por las tardes, después del trabajo de la fábrica, la emprendía con pozos, pajares y corrales en miniatura.

Figúrese, ganaba yo por aquellas fechas veinticinco pesetas a la semana. Si me sacaba unos duros con las casitas, ya teníamos para vivir medianamente bien.

Hoy, él y Concepción, su mujer, hacen al año más de veinte mil pajares y doce mil pozos, amén de una buena cantidad más entre los quince modelos que tiene su muestrario.

Todo nos lo hacemos nosotros, vamos a buscar el musgo a la montaña, llevamos la paja a moler, recogemos la arena de las obras de las calles y encolamos pieza por pieza las casitas.

Al cabo del año gastan unos 20 kilos de paja, 250 de corcho y alrededor de 12.000 tapones que, convenientemente camuflados con paja molida, se convierten en pequeños pajares. Todo el año trabajan para las fiestas de Navidad, venden sus casitas a los mayoristas, que se encargan de distribuirlas por toda España. Tienen un puesto en la Feria de Santa Lucía, que se instala cada año en los alrededores de la catedral barcelonesa. No hay maquinaria en el taller de estos artesanos. Unas simples tijeras, una guillotina y sus propias manos son todos los instrumentos que utilizan para transformar los materiales. Se corta el corcho y se ponen gallinitas de plástico en lo que se convertirá en un pequeño corral. Un fino cable de plástico simulará el chorro de una abundante fuente, cuatro pinceladas y ya tenemos el pajar o la casita que hará las delicias de la chiquillería.

Año tras año los modelos se van repitiendo.

¿Para qué voy a cambiar? Si un modelo tiene éxito lo repito, por ejemplo el pajar lo hago desde 1960.

Esta artesanía o industria, como se quiera llamar, no ha evolucionado con el paso de los años, como tampoco ha cambiado el entusiasmo de pequeños y mayores que, llenos de buenos propósitos, preparan las Navidades.

Es posible que dentro de unos años, cuando desaparezcamos los que ahora hacemos todo esto, ya no se hagan más casitas y pozos de barro. Ya ve, mi hija, que podría continuar con el taller, ha preferido otro tipo de trabajo. Con el tiempo se apretará un botón y una máquina hará en diez minutos lo que a nosotros nos dura un año.

Les figures de Warna Zarzescka

-->

Ha arribat a les meves mans un retall de diari (no sé quin ni sé de quina data, però suposo que deu ser de 1956) amb un magnífic reportatge d'Arturo Llopis: "QUIEN CREA LAS FIGURAS DE BELÉN". S'hi parla de figuraires tan coneguts com Lluís Carratalà, els germans Castells, els Muns o Daniel José (pare), i també d'un tal Pere Vila del barri del Padró de Barcelona, que confesso desconèixer.

Però a l'article també es parla de Warna Zarzescka (Usak (Turquia), 1900 – Barcelona, 1979), una autora que ja coneixia gràcies a Josep M. Garrut. El gran pessebrista barceloní tenia figures de Zarzescka a la seva col·lecció; i explicava que es tractava "d'una escultora sensible i de gust exquisit que modelà figures d'inspiració provençal amb indumentària catalana. Nascuda a Turquia, filla d'un enginyer polonès, aquesta artista desenvolupà la seva obra a diversos països. Va viure a Marsella i allà es va casar amb un català, de cognom Cortada, i aleshores va anar a viure a Barcelona, on passà gran part de la seva vida".

Les poques figures de Zarzescka que he pogut veure m'han semblat magnífiques. És una llàstima que unes figures tan interessant siguin pràcticament desconegudes pels nostres pessebristes i, fins i tot, pels museus de la ciutat (recordo, fa uns anys, que en una exposició al Monestir de Pedralbes les figures de Zarzescka estaven retolades com a figures provençals).

Al meu modest entendre les figures de pessebre de Wrana Zarzescka són d'una gran modernitat sense perdre, ans al contrari, tota l'essència de les figures populars. No estaria bé exposar-les a la propera biennal del pessebre català?

Transcric el fragment de l'article d'Arturo Llopis que parla de Zarzescka:

-->

Nos encontramos frente a un artista de lo pequeño distinto a todos cuantos hasta ahora hemos tratado y trataremos en el transcurso de nuestro deambular por Barcelona tras los creadores de las figuras de Belén. Esta vez incluso no se trata de un hombre, sino de una mujer: madame Zarzescka, viuda de un caballero barcelonés.

La escultora tiene su estudio en un barrio señorial y en su puerta hay timbre eléctrico. No es necesario llamar, pues, con los nudillos de la mano o recurrir al vozarrón del picaporte. Como vemos, el panorama ha cambiado en todo.

– No seré feliz – asegura la artista – hasta modelar figuras abstractas de belén, siluetas de colores fuertes, casi sin cocer.

La creadora de lo pequeño sabe dónde va, artísticamente hablando. Es de ascendencia polaca –de tres generaciones de exiliados–. Estudió en la Escuela de Bellas Artes, de París, mientras su hermana –una ilustre violinista, hoy dedicada a cultivar claveles en Antibes– recibía lecciones en la «Schola Cantorum», dirigida por Vicent d'Indy.

Las figuras de «pesebre» de madame Zarzescka, sin ser abstractas como ella ambicionaría, son distintas a todas las demás. Poseen una fantasía arrolladora.

La Sagrada Familia, los Reyes en adoración, constituyen un verdadero hallazgo poético, un sueño que milagrosamente ha surgido de las manos de esta dama que no sabe comercializar su estupenda mercancía.

– Normalmente mis compradores son extranjeros, de paso casi todos ellos por Barcelona, y me compran asimismo museos etnográficos y folklóricos. Los particulares apenas conocen mi obra, y ello me desalienta.

»En cinco años –prosigue– he creado 25 figuras. Toas bautizadas con nombres catalanes, pues mis figuras son populares y extraídas de los tipos de los Pirineos, especialmente del Pallars. Me documentó en los aspectos iconográficos el profesor en etnografía Violant y Simorra –se sorprende cuando le digo que Violant falleció ya hace unos meses–. Influyó a que me decidiera a lanzarme a la creación de un arte menor mi estancia en el Sur de Francia, especialmente en Marsella. Mis figurillas nacieron de la visión de los «pesebres» y los «santones» provenzales.

»A mí me entusiasman las figuras populares, con sus atuendos típicos. Pienso crear más adelante una serie con trajes mallorquines; todo antes que cubrirlos con falsos ropajes. Es difícil garantizar cómo iban arropados los personajes que se acercaban con asombro al Redentor para postrarse a sus pies. Es preferible que el milagro se repita, pero con los vestidos de nuestro tiempo».

Madame Zarzescka es una artista, pero especializada recientemente en esas figuras de belén; por ello hemos llamado a su puerta. Artistas que crean esas figuras, algunos esporádicamente, otros con mayor o menor asiduidad, hay bastantes entre nosotros. Citemos al azar unos nombres, y que nos perdonen los que quedan al margen de este azar: J.M. Brull –el más consecuente–, Rafael Solanich, Emilio Colom, Joaquín Ros, Nuria Elías, Julián Fabregas, Granyer y, entre otros, el padre capuchino J. M. de Vera, autor de unas deliciosas figuras populares.