Ara ve Nadal... ara ve la Trobada!

Ja ha començat el compte enrere de la Trobada de Pessebristes que es farà a Mataró el proper 12 de desembre. Va començar el passat divendres amb la inauguració de l’exposició Ara ve Nadal a l’Ateneu de Caixa Laietana.

Ara no vull parlar-vos de les excel·lències d’aquesta exposició: les podreu comprovar vosaltres mateixos el dia 12 (i si no pot ser el dia 12 no patiu que l’exposició estarà oberta fins passat Reis; podeu consultar els horaris a la web de la Fundació Caixa Laietana). Ara només voldria deixar constància de l’acte.

Van parlar el president de Caixa Laietana, Jaume Boter de Palau, el president de l’Associació de Pessebristes de Mataró, Josep Codina, el president de la Federació Catalana de Pessebristes, Josep M. Porta, i l’alcalde de Mataró, Joan Antoni Baron.

Sense menysprear les paraules de cap dels que van intervenir, al contrari, voldria reivindicar alguna de les idees que va dir l’alcalde de la ciutat. Baron va proclamar que li costava imaginar-se un Nadal sense pessebre, que el pessebre és una tradició que cal mantenir i renovar, que en el pessebre hi troben un referent tant els que només hi veuen l’aspecte religiós, com els que se’n queden només amb la part tradicional, com els que hi troben tot plegat. La idea que em va quedar després d’escoltar les seves paraules és que l’alcalde de Mataró estima el pessebre. De fet, i si m’ho permeteu, si em féssiu penjar l’etiqueta d’El Bou i la Mula a algun dels parlaments que vam sentir a l’Ateneu, sense cap mena de dubte aquesta “distinció” aniria a parar a Joan Antoni Baron.

I què voleu que us digui, de ben segur que hi discreparé en altres coses, però estic content de tenir un alcalde "bouimuleru"!

Nova presentació pessebrista

En el marc de les presentacions de recerques etnològiques que organitza l'IPEC el proper dia 25 de novembre el nostre amic Francesc Villegas presentarà la seva recerca: 150 anys de pessebres i pessebristes a Manresa.

Enhorabona, una vegada més el pessebrisme es farà present amb normalitat en un entorn de recerca acadèmic i de prestigi.

Xerrada a Caldes d'Estrac

Arrels Cultura és una associació cultural i mediambiental, que treballa per la difusió de la història local de Caldes d'Estrac a través de la recopilació de documents, fotografies i imatges que voldríem que tinguessin com a destinació final un possible arxiu històric municipal. També treballa per conservar l’entorn d’aquesta petita vila marinera i d’estiueig.

Aquest any s'han proposat promoure la construcció de pessebres a la seva vila i una de les accions en aquest sentit serà una xerrada sobre pessebres que es farà aquest diumenge 21 de novembre a les 6 de la tarda. Adjuntem el cartell.

Castells (pero no Martí Castells)

Vaya por delante: detesto la ONU, la UNESCO y cuando oigo la palabra cultura, no desenfundo mi revolver (como hacia Goering) pero sí exhibo la chequera... y el listado de actividades "patrimonio de la Humanidad" parece una extraña frikada en la que solamente falta "la muñeca flamenca encima de la televisión". Dicho esto, ¡qué bien se lo montan los castellers! Hace treinta años una actividad pintoresca y marginal, sus aficionados han sabido utilizar su fuerza visual y sus valores, llevarlos a los medios de comunicación y darles un valor internacional. En cambio los pesebristas, cada vez más automarginados y llorones. Nuestra afición (o pasión) no tiene menos valores ni interés que los castells, ni menos practicantes, ni menos interés potencial del público. El problema no son "los otros", somos "nosotros", no sé si el pesebrismo durará o desaparecerá, pero estoy seguro de que no obtendrá ningún tipo de repercusión ni reconocimiento público, ya que ese reconocimiento no nos vendrá de fuera, tenemos que ganarlo y no veo que estemos en esa labor.

Estos días hay un auténtico aluvión de actividades, tantas, que incluso coinciden (error garrafal de alguien lo del día 12) y que será humanamente imposible atenderlas a todas. Su éxito no dependerá de la calidad de la actividad (en general la tienen, y mucha) ni de la repercusión en nuestro mundillo, sino cómo la perciba el público en general. Hay que hacer un esfuerzo en intentar llamar la atención y "gustar" a los medios de comunicación, a los intelectuales, a la gente, y para eso hay que cambiar algunos "inputs" anticuados que transmite el pesebrismo. No sabéis cómo me dolió una columna de Quim Monsó (se puede opinar lo que quiera, pero es autor prestigioso y barcelonés ilustre) cuando trató a la exposición de Betlem de curiosidad anticuada que veía de niño y que no sabía si actualmente existía (resumo la columna). Pero seguramente es cierto que la exposición de Betlem, con la enorme calidad que atesoran sus dioramas, es antigua sin llegar a ser "vintage".

¿Por dónde hay que empezar? Por actualizar el mensaje, no podemos quedarnos ni en la Palestina del año 1 (donde lamentablemente ha acampado el belenismo andaluz y murciano) ni visitando Rupit con Mossen Cinto a nuestro lado. Si no transmitimos a la sociedad que el pesebre tiene enormes valores de solidaridad y de afectividad, que es una actividad creativa y educativa que fomenta el trabajo en grupo (no es idea mía, parafraseo a Benavent) y con indudables valores artísticos, etamos, a efectos de repercusión social y mediática, perdidos.

Hoy escuchaba en RAC1 a Gloria Serra explicando que cuando tuvo que retransmitir por TV la diada de Sant Félix, tuvo de asesor a Ernest Benach, gran especialista. Cuando el pesebrismo llamó a un político, vino Jordi Pujol, gran estadista y patriota... que no sabía un borrall de pesebres y se limitó a darnos vaguedades sobre el pesebre de cal nosequé en Premià de Dalt en 1930 y largarnos la filípica de "constructores del país" que sirve para los pescadores a sedal y mosca o para los catedráticos de filatelia y colombofilia (como Don Pantuflo Zapatilla) pasando por el gremio de jubilatas del yeso y el musgo. ¿No tenemos ningún político pesebrista? Por lo menos Alberto Fernández Díaz pinta soldaditos de plomo... ¿nadie hace el pesebre? (vale, la Rahola, pero... pero...)

Tenemos por delante tres grandes propuestas belenísticas, los actos del 25 aniversario de la Federació, la tremenda Trobada de Mataró y la Bienal de Castellar. Son tres formas muy diferentes de percibir el pesebrismo, desde la más oficial hasta la más rompedora, a ver cuál es la más convincente.

Neix Naixement

Segons he llegit avui a la circular informativa de l'Associació de Barcelona la Junta de la Federació Catalana de Pessebistes s'ha decidit a tirar endavant una revista de pessebrisme. Em plau personalment aquesta notícia ja que en diverses ocasions (la darrera vegada el passat mes d'abril) havia reivindicat que calia fer una publicació periòdica que recollís la realitat de les associacions de Catalunya. Sorprenentment sembla que m'han fet cas.

El que sorprèn de veritat, però, és que les entitats que estem federades ens n'haguem d'assabentar per tercers. No hi ha hagut cap comunicació de la posada en marxa d'aquesta iniciativa vers a les entitats que formen la Federació. Això, de fet és un detall més més de la precarietat comunicativa que ha mostrat l'actual Junta de la Federació. Ni tan sols han posat encara la notícia al web.

Vist aquest començament, haurem d'estar atents per veure quin és el paper que es reserva a les entitats que formen la Federació en aquesta revista. Haurem de veure quina és la seva línia editorial (si és que n'hi ha), quins criteris s'estableixen per a al participació, per a la selecció de textos i imatges... 

La cirereta del pastís la trobo en el dia i lloc triat per a la presentació. El dia 12 de desembre, és el dia de la 41 Trobada de Pessebristes de Mataró, aquell mateix dia la Junta de la Federació ha contraprogramat de forma inexplicable la inauguració de l'exposició de figures de l'Etnològic i la presentació de l'esmentada revista. No seria un marc ideal la Trobada de Pessebristes per presentar la nova revista? És inexplicable, i fins diria és una greu desatenció vers l'Associació de Mataró, que la presentació no es faci en el marc de la Trobada. 

Mentre tant, espero amb ganes i il.lusió aquest nou projecte que ben segur podria arribar a ser una bona eina per als aficionats al pessebrisme de Catalunya.

Fidel Claramunt

Ahir va morir un pessebrista estimat. Fidel Claramunt, era conegut a Vilanova pels seus dibuixos, les seves escultures i els seus relleus. 


El recordo com un gran pessebrista de dret, per la seva gran estima pel pessebre, per les seves figures, per la seva disponibilitat per col.laborar sempre amb un dibuix, un relleu... i sobretot per la seva espiritualitat i senzillesa. 

En el quadern 50 POESIES... i el pessebre vam gaudir d'una amable col·laboració de la seva part, un dibuix de Sant Francesc.

Reprodueixo una sinopsi de la seva biografia extreta de la Col.lecció Garreta Rovira.

Escultor, figurista i pessebrista, Fidel Claramunt es va formar a l'escola Massana i a la d'Arts i Oficis de Barcelona. 


Va compaginar la seva vida d'artista amb l'ensenyament i va impartir classes a l'Escola de Sant Bonaventura dels Franciscans. La seva obra està fonamentalment dedicada a temes religiosos i costumistes. De fet, va ser membre de l'Associació de Pessebristes de Barcelona des de 1972.

El 1980, Claramunt modelà el nou àngel que corona el campanar de l'església de Sant Antoni Abat de Vilanova i la Geltrú (el Garraf). També, per encàrrec de l'Ajuntament, va fer una sèrie d'escultures titulada Danses de Vilanova.

Individualment, va celebrar poques mostres. En canvi, les seves obres formaven part en nombroses exposicions col·lectives. També va participar a l'exposició de Belles Arts celebrada a Barcelona el 1950.

Un dels guardons més importants que va rebre va ser la medalla d'Or de l'Escultura (1970), a Martorell.

Una enquesta sobre el pessebre

En el marc de la 41 Trobada de Pessebristes de Catalunya que se celebrarà a Mataró el proper 12 de desembre, es podrà visitar l’exposició Associació de Pessebristes de Mataró. 75 anys d’història. Un recull, exposat en els locals del Museu Arxiu de Santa Maria, d’imatges i documents que l’associació mataronina ha generat al llarg de la seva història.

Tot preparant el material per aquesta exposició, ha aparegut l’informe d’una enquesta feta l’any 1990. M’explico. L’Associació de Mataró es va fer càrrec de la presidència de la Federació Catalana de Pessebristes entre els anys 1988 i 1991. Amb totes les mancances que vulgueu, durant aquells anys es van iniciar algunes iniciatives per intentar fer arribar el pessebre a un públic el més ampli possible (res a veure, per cert, amb les directrius que ara imperen en certs sectors: “qualitat abans que quantitat” o “som minoritaris”, ens diuen...).

El cas és que el Nadal de 1990 es va poder muntar una parada de la Federació en el Saló de la Infància de Barcelona, en el marc del stand que promovia JIF (Jornades Internacionals Folklòriques). En aquesta parada s’hi exposaven diversos diorames i em sembla recordar que els pessebristes de Sabadell hi van bastir un pessebre popular molt maco...

En els nens i nenes que visitaven el nostre racó se’ls donava un retallable i se’ls proposava de respondre un qüestionari. Es van recollir 1.428 enquestes, que ompliren nenes i nenes de fins a16 anys d’edat. Certament que no estem davant d’una consulta amb tots els requeriments necessaris per poder-la considerar sociològicament fiable, però no deixa de ser interessant fixar-nos-hi.

En el següent gràfic us reprodueixo alguns dels resultats obtinguts:

HAS FET UN PESSEBRE A CASA TEVA AQUEST NADAL?

SÍ: 1.274 (89%)

NO: 154 (11%)

QUINA ÉS LA FIGURA DE PESSEBRE QUE T'AGRADA MÉS?

EL CAGANER: 525 (37%)

EL NEN JESUS: 493 (35%)

ELS REIS MAGS: 133 (9%)

LA MARE DE DÉU: 88 (6%)

ELS PASTORS: 84 (6%)

SANT JOSEP: 35 (2%)

L'ÀNGEL: 25 (2%)

ALTRES RESPOSTES: 45 (3%)

FAS PESSEBRE A L'ESCOLA? COM EL FAS?

SÍ: 796 (56%)

NO: 618 (43%)

NS/NC: 14 (1%)

HAS VIST MAI PESSEBRES COM ELS QUE HI HA AQUÍ (DIORAMES)?

SÍ: 749 (52%)

NO: 650 (46 %)

NS/NC: 29 (2%)

La valoració, en el seu moment, no podia ser pas dolenta. Si ara, 20 anys després, tornéssim a fer la mateixa enquesta en un espai similar, ¿cap a on haurien evolucionat els resultats?

Sagrada Família

Avui que tanta gent té la mirada posada en la Sagrada Família és adient recordar que Antoni Gaudí va projectar la façana del Naixement amb esperit de pessebrista. Va ser de fer la única façana que va veure acabada i va voler que aquesta fos la primera en construir-se per l'arrelament popular que té el pessebre.

L'esperit pessebrista de Gaudí ha arribat al cor de molts pessebristes que han decidit construir les seves obres inspirades en el gran arquitecte.

Aquestes i d'altres coses són les que vam recollir en el llibret Antoni Gaudí... i el pessebre.

Un altre premi

L'Obra Social d'Unnim, ha concedit al Col.lectiu El Bou i la Mula un dels seus Premis Socials i Culturals 2010 pel projecte d'edició del llibre "Lluís Carratalà, escultor de figures del noucentisme", que recull el contingut de l'estudi etnològic portat a terme l'any passat gràcies a una beca de l'IPEC.

Aquesta és una excel·lent notícia, no només pel fet que el Jurat del Premi s'hagi fixat en una activitat relacionada amb el pessebrisme, sinó també per que el producte final d'aquest Premi revertirà en moltes persones aficionades al pessebrisme que estimen i aprecien l'obra de Carratalà, i contribuirà a deixar testimoni d'aquest entranyable figurista.

L'acte de lliurament dels Premis tindrà lloc el proper 4 de novembre, a les 19h a l’Espai Cultura Unnim carrer d’en Font, 25. 08201 Sabadell

Aquesta és la segona vegada que El Bou i la Mula rep un d'aquests premis. En la primera ocasió va ser quan, abans de la fusió, Fundació Caixa Sabadell va valorar positivament el projecte de llibre: "Els diorames del Monestir de Solius", un dels primers projectes de la nostra entitat.

Presentació de l'estudi etnològic sobre Carratalà

En el marc de la Sala Gran de la Facultat de Geografia i Història de la UB, el passat dimecres dia 6 es va presentar l'estudi etnològic sobre l'obra de Lluís Carratalà que vaig poder portar a terme l'any passat gràcies a una beca concedida pel Departament de Cultura.

El que em sembla més interessant de tot això és que la recerca sobre pessebrisme es vagi obrint pas en el món dels estudis d'antropologia. En tota la història e l'Inventari de Patrimoni Etnològic només hi ha tres estudis sobre pessebrisme, l'inventari de figures de Mataró (en dues fases), l'arxiu de fotografies de pessebres de Manresa i l'estudi d'en Carratalà. És un honor per aquest col·lectiu haver iniciat el camí de valoritzar les recerques sobre pessebrisme i posar-les al nivell de reconeixement que es mereixen.

Que en un acte així, malgrat que minoritari, pugui aparèixer una recerca sobre pessebrisme al mateix nivell que d'altres recerques antropològiques és sens dubte una bona notícia que ajuda a trencar el tòpic del pessebrisme com a tema menor.

Pessebres a Suïssa

Aquest estiu vam visitar SuÏssa. Vam estar, sobretot, a la zona d’Interlaken, a l’Oberland de Berna. Interlaken està situat entre dos llacs: el llac de Thun i el llac de Brienz. La ciutat de Thun, que dóna nom a un dels llacs, és una ciutat molt maca presidida per un castell imponent (a la foto). Vam visitar-lo per poder contemplar les vistes que es poden veure des del capdamunt de les quatre torres del castell. Però la visita tenia algunes sorpreses en forma de diverses exposicions, entre les que en destacava una dedicada a explicar la història de Thun en el segle XIX. La primera acadèmia de l’exèrcit confederal suís es va establir a Thun a principis d’aquell segle, i això, juntament amb l’atractiu turístic que va anar adquirint la regió, va suposar per aquella ciutat una important transformació.

Tot mostrant l’interès que Thun i la seva regió van tenir per als turistes d’arreu d’Europa (entre els quals, diversos artistes), hi havia un plafó que explicava el següent: “A l’Oberland, els turistes consideraven les escultures de fusta com una expressió de la cultura pastoral autèntica. Aquestes escultures es venien tan bé que a mitjans de segle XIX es va desenvolupar una nova branca industrial. Des de l’any 1884, l’escola d’escultura de Brienz ofereix els seus propis cursos de formació”.

Aquesta explicació anava acompanyada d’una fotografia antiga que mostrava un taller de d’escultura en fusta de Brienz. I la veritat és que una mirada superficial a aquella imatge em va fer pensar en aquelles fotografies dels tallers d’Olot de finals de segle XIX. (Mirat més en detall, però, si a Olot els escultors, a les seves mans, tenen santscrists i marededéus, a Brienz hi tenien ossos i pastors suïssos). Potser és casualitat, però no hem d’oblidar que el primer taller olotí va aparèixer el 1880.

La coincidència no va més enllà d’això, perquè si bé a Brienz i els seus entorns hi fan figures de pessebre en fusta, la producció majoritària no és d’imatgeria religiosa, com a Olot. D’aquesta artesania, a l’Oberland bernès n’han sabut fer un producte turístic. En alguna guia fins i tot anunciaven una activitat infantil que consistia en que cada nen es fes la seva pròpia figura en fusta. Un nou exemple (que podem afegir als que en altres posts ens ha donat l’Hernán) que seria bo que a Catalunya tinguéssim en compte.

Sobre el futur del pessebrisme

Per demà dissabte la Federació catalana ha convocat una taula rodona sobre el futur del pessebrisme. Els ponents tenen com a punt de partida un text que ha escrit en Salvador Cardús que amb la seva habitual mirada sociològica apunta algunes idees interessants sobre el present del pessebrisme. Us el poso a continuació. És una mica més llarg del que habitualment posem al blog, però val molt la pena.

He decidit treure el text en qüestió per què la Junta de la Federació m’ha fet saber, amb paraules fora de to, arguments buits i amenaces (no sé de què però m’han amenaçat) que els havia sentat molt malament que l’hagués posat en aquest bloc.

A mi no m’agraden els mals rotllos i menys pel que fa al pessebre, alhora que lamento que algú s’hagi pogut molestar tant per intentar fer alguna cosa que segur que va en benefici del pessebrisme. He retirat el text.

En l’article, breu, Cardús plantejava l’existència d’una doble via en la cultura popular. Una porta a expressions de cultura popular que es concreten en pràctiques artístiques realitzades per gent preparada i fins i tot professional i l’altra de caire més popular esdevé l'espai emblemàtic d'una identitat en crisi. Segons el sociòleg terrassenc aquestes dues vies haurien de tenir una doble via organitzativa.

El pessebrisme a l'Institut català d'antropologia

El proper dimecres dia 6 d'octubre a les 17h en el marc de les presentacions de recerques etnològiques "Cultura viva. La recerca etnològica a Catalunya" que organitza l'Institut Català d'Antropologia, el pessebrista de El Bou i la Mula Enric Benavent presentarà el seu treball: Estudi etnològic de l’obra de Lluís Carratalà Vila.

L'acte tindrà lloc a la Sala Gran, 4t pis, de la Facultat Geografia i Història de la Universitat de Barcelona (c/ Montalegre, 6. Barcelona).

Sens dubte que és una bona notícia que el pessebrisme estigui present en un fòrum cultural i acadèmic com aquest.

Lope

Ara que s’ha estrenat la pel·lícula LOPE (www.lopelapelicula.es), i que ha estat preseleccionada per als Òscars, he recordat la referència a aquest gran poeta i dramaturg castellà que Amades fa al seu llibre (Joan Amades, El Pessebre. Barcelona, 1959):

A l’inventari dels béns de Lope de Vega, hi consta un cofre amb figures per a guarnir el pessebre de Nadal. Aquest detall denota que l’immortal comediògraf feia pessebre. Els seus béns van passar a la seva filla Marcela, monja del convent de la Trinitat, on van anar a parar. (...).

En la reconstrucció que fa poc temps hom ha fet de la casa de Lope de Vega, hom hi ha guarnit un pessebre servint-se d’elements anteriors i posteriors al temps del gran poeta. Hom ha tret un bon partit de la reconstrucció malgrat la barreja de components de temps molt diferents. El conjunt resulta reeixit.

Temps de pessebres?

Fa uns dies, en un sopar, una de les persones assistents va comentar que el meu germà, en Carles, li havia regalat una samarreta de la parada (www.pessebres.cat), una samarreta en la que el motiu principal està dedicat al pessebre. I algú va fer un comentari com ara: “On vas, en ple estiu, amb una samarreta de pessebres?”. Comentari que va rebre l’aprovació general...

Això m’ha fet pensar, una vegada més, en la temporalitat del pessebre. Sembla que costi parlar de pessebres més enllà de l’època de Nadal. Des d’El Bou i la Mula sempre n’hem parlat com d’un handicap que caldria superar. Però d’això també en podríem fer una lectura positiva.

Vivim en un món on s’està perdent el sentit del temps de cada cosa. Ja ningú sap quan és el temps de menjar préssecs o de collir cebes. Als mercats trobem qualsevol producte durant tot l’any. Aquesta “atemporalització” de les coses també es dóna en l’àmbit de les tradicions i la cultura popular. Abans, els gegants sortien per la festa major i pel Corpus; ara, a la meva ciutat, podeu veure gegants cada cap de setmana! La pròpia festa major, moment molt especial en el calendari d’una població, ara queda aigualida en una infinitat de festes de barri, de revetlles de carrer i de celebracions d’entitats de tota mena: el sentit de l’excepcionalitat de la majoria d’actes d’una festa major s’està perdent a una gran velocitat. I per no dir res del Carnestoltes: no cal esperar a aquesta festa per veure gent disfressada!

En canvi, sembla que el pessebre no s’ha vist afectat per aquesta tendència generalitzada que ens fa perdre les referències temporals de les coses. Potser això és un valor del pessebre i una dada que ens permet afirmar que la tradició pessebrista gaudeix, encara, d’una bona dosi d’autenticitat.

Jo aposto perquè no es perdi “el temps” del pessebre. La tradició del pessebre té el seu temps, el seu calendari, la seva litúrgia... El dia que això s’oblidi els pessebristes haurem perdut una bona part del que és el pessebre. Això no vol dir, al contrari, que durant tot l’any no puguem gaudir del pessebre: bé sigui estudiant-lo, conversant, polemitzant, imaginant-ne noves formes, ... o lluint una samarreta que digui “PESSEBRES”.

Un "palillo" de Esther Font

Hoy he recogido este encargo, un conjunto a palillo de 25 cm. , de nuestra gran "santonniera" Esther Font. Lo sorprendente no es lo bonito que le ha salido, sino que su "home de les neus" (conjuntamente realizado con Laura Baldrich, es un equipo con valor equivalente cada una de ellas) de molde, de 7 cm., es igual de extraordinario. Una escultora "mayor" para "pequeños" formatos. Y por supuesto, ignorada por el "dioramismo" catalán, tan solemne y tan repleto de figuras "buenas". Pues yo creo que es el futuro....

http://prezi.com/bleytnpu6j2t/pesebres/?utm_source=share&utm_campaign=shareprezi&utm_medium=email

Visita a la colección del Tibidado

En una reciente visita al Tibidabo (tanto al parque como al templo expiatorio) estuve haciendo gestiones con los padres salesianos para poder visitar la colección de figuras de pesebre, que me parece que es notable. Estoy negociando una visita en sábado o domingo por la mañanam en la segunda quincena de septiembre, para un grupo de entre seis y diez/doce personas. ¿Alguien se apunta? Quien esté interesado, que contacte conmigo por las vías habituales y me diga qué fechas le convienen más.

Navidad en la mina

Cada vez que pienso en la próxima Navidad, todavía lejana a casi cuatro meses vista, pienso que es el plazo que tienen los 33 mineros chilenos para salir de su encierro subterráneo (si Dios quiere, y esperemos que así sea para todos ellos). Si tuviera talento como constructor, mi pesebre de este año sería un fragmento del túnel y los mineros orando alrededor de una "paloma" (los tubos con los que les bajan los alimentos y productos de primera necesidad) donde dentro estuviera el nacimiento, iluminada con las linternas frontales de sus cascos. Las figuras serían de Baltar o de uno de esos figuristas peruanos que tan bien retratan a sus paisanos en sus tradicionales belenes.

El loco de Dios y el funcionario divino

Son dos historias pasadas, una muy antigua y la otra casi reciente, por tanto más antigua… o por lo menos más pasada. Picoteando información por aquí y por allí para reescribir el texto del Belén en la Wikipedia, cayeron en mis manos dos textos que trataban del mismo tema, pero de forma contradictoria: el relato que hacen al alimón Amades y San Buenaventura de la misa de Greccio, comparado con el pesebre vaticano de esta última Navidad del año 2009 en que, por orden papal, se representó el nacimiento de Jesús en la casa de Nazaret, sin estrella, buey, mula, pastores ni nada, puesto que, como argumenta el Papa Benedicto con intachable (y teutón) rigor histórico: “Jesús nació sin duda en su casa paterna de Nazaret y lo demás es leyenda”.

Vamos, el loco de dios versus el funcionario de lo divino. ¿Quién ganará? No hagan apuestas, sin duda San Francisco, pese a que Benedicto XVI sea más inteligente, más culto y más leído.

Cada vez que escribo sobre pesebres “desenfundo” mis dos armas fundamentales, “el “ Amades y “el” Garrut (el “viejo” Amades, ya que el “nuevo”, mucho más científico y actual, no cabe abierto sobre mi mesa de trabajo) e invariablemente me admiro de la amenidad de Garrut, y del estilo literario de Amades y de su extraordinario catalán, rico, matizado, exacto, ligeramente anticuado y con una encantador retintín algo pedante… me salgo de la historia, perdonad.

La narración de la noche de Greccio nos descubre que quizás San Francisco no sea el inventor del pesebre, pero sí es el creador del pesebre y el teatro modernos. La historia va sobre un personaje principal que no está presente, y su argumento se desarrolla en la tensión entre el lugar vacío que debería ocupar (el pesebre) y lo que cuentan dos personajes secundarios, el buey y la mula, predecesores de Vladimir y Estragón, que esperaban (y que se sepa, siguen esperando) a Godot.

Por tanto tenemos un pesebre sin niño Jesús, pero también sin María y sin José. Nuestros pesebristas y el público actual se marcharía, diciendo que “esta obra es un rollo” (a ellos les va el teatro más clásico y menos innovador, entre Sagarra y Dagoll Dagom), pero los que estaban en Greccio permanecieron, cautivados. Es cierto que yo estoy haciendo trampa, pq en la representación de Greccio, además de los personajes visibles, existía la voz en off de una gran figura de la escena, como San Francisco, que ayudaba a mantener el interés en la (in)acción. Pero el público ENTENDÍA lo que pasaba y lo que se les quería explicar. La noche fría, la oscuridad en medio del campo, la sencillez del pesebre (aquí me gusta la palabra catalana “menjadora” que te hace entender mejor que es el lugar donde comen los animales) hace que el público comparta con el Niño que ha de nacer la penuria de las circunstancias de su nacimento, crea “empatía”. Y la soledad del pesebre, del niño que vendrá sin tener a su lado ni a su padre ni a su madre nos presagia su soledad en la cruz, que nadie puede compartir con él aunque se encuentre a su pie, poco más de treinta y tres años después, cuando grita “eli, eli, lamma sabachtani” padre, por qué me has abandonado. Los que están allí lo saben, no tan sólo porque se les ha explicado docenas de veces, sino porque es el fundamento de su fé y ellos no son más que su fé. Y en la emoción de la noche, de la espera, de los cantos y de la predicación del santo, en la espera que ha de llegar, muchos de ellos ven al Niño y cómo se adormece en el regazo del Santo, quien poco después (en septiembre de 1224) recibió sus Estigmas, como agradecimiento de Cristo por el buen calor que le había proporcionado en esa noche del principio del invierno en los montes romanos.

Y mientras tanto, anteayer, en la Navidad pasada, un Papa culto y bienintencionado, pero hijo de una Iglesia Católica demasiado cercana a los rigores formales de la protestante, decide cargarse dos mil años de tradición y sustituir la leyenda por la Verdad Histórica. Yo le diría al Papa que fuera con cuidad sobre la Verdad Histórica, porque por el camino nos cargaríamos un par de docenas de milagros, haríamos muy sobria alguna boda, volveríamos húmedos los paseos sobre las aguas, la gente se caería del caballo camino de Damasco solamente a consecuencia de los cañonazos de los tanques Merkava y algunas tumbas no se abrirían ni al cabo de tres días, ni de tres mil años.

Resulta paradójico que mientras que Benedicto el Decimosexto loe las virtudes de la misa latina preconciliar, desprecie la tierna poesía, el valor pedagógico y la fuerza evangelizadora de la representación tradicional de la Navidad, en la que tantos valores encontramos y de la que tantas enseñanzas sacamos, no diré “incluso” en nuestro mundo moderno, sino “sobre todo” en nuestra sociedad actual, llena de pobres, de desplazados, de ciudadanos tramitando documentos absurdos y con condiciones imposibles, de matanzas de inocentes y exilio de familias y, sobre todo, del prodigio diario del nacimiento, presagio casi seguro de todo tipo de desgracias para el recién nacido.

Mantengo que, en general, el clero detesta el pesebre, y creo que la escasa relevancia de los belenes en el interior de las Iglesias, así como la mínima interacción (me encantaría escribir aquí feedback, pero me reprimo) entre belenistas y párrocos, obispos, sacerdotes, etc., lo demuestra. Yo creo que se debe a que el belén se ha escapado de las manos de la Iglesia (fundamentalmente porque su historia no constituye dogma y casi toda su narración es, de una manera u otra “apócrifa”) y ahora pertenece a la gente, al pueblo, incluso al pueblo que no es cristiano.

Y aquí volvemos a San Francisco, el apóstol de la pobreza, de la sencillez, de la humildad, con sus frailes “menores” que no quieren llegar a la categoría de las demás órdenes, Cluny, Císter, Dominicos… tan llenos de Arquitectura, de Bibliotecas, de Dogma y de algo de Inquisición, esos Perros del Señor, tan implacables (el lobo de Gubbio de Francisco es vegetariano). San Francisco “picotea” en la Biblia y los Evangelios y encuentra una historia universal, cotidiana y hermosa: el nacimiento de un niño… que además es Dios, pero que eso lo será… ¡mañana! hoy solamente tenemos una madre, un hijo, un padre, un buey y una mula y unos pastores que se acercan a traerles una manta y algo de pan y queso. No es casualidad que desde entonces y hasta ahora franciscanos, clarisas y dominicos amen el pesebre y lo divulguen, al contrario del resto del clero.

Benedicto de Ratzinger no será nunca santo, aunque a mí me parece un excelente Papa, en especial tras el carisma de Wojtila. Pero pidamos al niño Jesús que su cultura y sabiduría no se convierta en un velo de soberbia conceptual que aleje a Jesús de Belén. Volvamos a dictar el Edicto de empadronamiento, llenemos la casas y posadas de Belén hasta que estén llenas a rebosar y que no haya sitio ni para una embarazada, que las estrellas se vuelvan locas y cambien de rumbo y se dirijan al extrarradio de Jerusalén y roguemos para que el 24 de diciembre de 2010 sean las tierras de Judea, y no las de Galilea, las que reciban estremecidas el anuncio de los ángeles: “No temáis, os traigo una buena noticia, una gran alegría para todo el pueblo; pues os ha nacido hoy un Salvador, que es el Mesías Señor, en la ciudad de David.Esto tendréis por señal: Encontrarán un niño envuelto en pañales y reclinado en un pesebre. Gloria a Dios en las alturas y Paz en la tierra a los hombres de buena voluntad”. Pues eso.

Souvenirs

La Generalitat de Catalunya y el Ayuntamiento de Barcelona andan desesperados en busca del "souvenir catalán legítimo" que debería sustituir las flamencas y los toros de "trencadís" gaudiniano que inundan las tiendas de los pakis y los indios. Vaya por delante que yo no creo en que la iniciativa oficial pueda sobreponerse sobre las modas (ejem con la Roja, como ejemplo reciente y sorprendente) y además he vivido cómo el Distrito de Ciutat Vella hacía todos los esfuerzos legalmente posibles para expulsar de los kioscos de La Rambla un póster de recuerdo muy bonito y digno que hacía un cliente mio (esfuerzo que no se veía con trileros, descuideros y chicas de vida muy poco alegre). Pero está claro que se podría intentar "encauzar" los productos de venta o, por lo menos, proporcionarse alternativas.

No me sorprende, pero me vuelve a mostrar la torpeza oficial que en esa búsqueda del Souvenir Cap i Casal no se haya contactado con los figuraires belenistas, los artistas y artesanos más preparados para proporcionar al mercado figuras de molde, moderadamente económicas, de alta calidad y con la variedad temática que se precise. Ciertamente el sector tampoco ha mostrado mucho interés (ya, el sector son cuatro y el cabo) pero sería el gran momento para "ficar banya" en un campo diferente (y descansar de tanto pastorcillo) y romper con la temporalidad del producto, como hacen los "santonniers" desde hace más de cien años.

Existen buenos ejemplos de la interacción del mundo del pesebre con los recuerdos de viaje. En primer lugar, el que me siento más orgulloso personalmente, ya que Miguel ("Armillo") es un gran amigo y siempre he considerado a Ignacio Martínez (Tula) como un figurista que sabe buscar otros caminos en los modelos del pesebre (desde el pastor con Kapusai hasta el sacerdote con los monaguillos haciendo el belén, pasando por las procesiones de Semana Santa que ha realizado para Monzón). Ambos, en una aterradoramente eficiente unidad creativa (cuando Miguel pone la directa...) se han puesto a reproducir el Misterio de Reyes de Sangüesa, en figuras diminutas, con arquitectura local incluída, para su venta en la tienda de artesanía, decoración, regalos y recuerdos "Armillo"

http://foro.belenismo.net/forums/thread-view.asp?tid=15214&posts=8&start=1
http://foro.belenismo.net/forums/thread-view.asp?tid=6180&start=1

Como segundo ejemplo, este verano he pasado unas cortas vacaciones en Millau, en la parte alta del departamento Midi-Pyrennees. La tienda más llena del lugar era una de artesanía típica de la región, en principio una cuchillería, que vende navajas pastoriles auténticas (150€), pero también capas de pastor auténticas (500€) y maravillosas bolsas de cuero de pastor auténticas (450€) ("auténtico" pastor de Armani, está claro) En la oferta de la tienda, guantes y "poterie" (industrias típicas de Millau) y diferentes tipos de santons y figuritas, siempre referidas al mundo ganadero y pastoril, típico de la zona (de media montaña, dedicada a la cría de ovejas, grandes productores de quesos, entre ellos el Roquefort).

http://www.couteaux-du-larzac.com/
http://www.lesacduberger.com/wd150awp/wd150awp.exe/connect/sac

Allí adquirí por un precio más adecuado (46€ una pieza de 22 cm. de tamaño, terracota maciza) el pastor/santon/silvano

http://foro.belenismo.net/forums/thread-view.asp?tid=9410&start=76

de un escultor medianamente local (su estudio está a unos 50km de Millau, en otra zona diferente) que tiene como producto "estrella" sus "peregrinos de Santiago" que vende en muchas tiendas del Camino en Francia (y allí tienen muy en cuenta el Xacobeo y promocionan enormemente las etapas del Camino)

http://www.chemins-compostelle.com/objets/statuettes.html

Es posible que los franceses solamente puedan vender imanes de nevera o postales en vez de marroquinería carísima, pero lo que está claro es que no venden una sola camiseta con una reproducción del viaducto de Millau o con inscripciones vagamente obscenas; la buena oferta está allí y atrae a un buen público, aunque solamente sean mirones (todos acaban haciendo algo de gasto).

Entiendo que Barcelona y Catalunya no son tan interesantes y variadas como Millau y el Aveyron y que aquí es difícil encontrar productos artesanos característicos, ni personajes interesantes, ni siquiera fiestas o celebraciones (laicas y religiosas) tan antiguas y de tanta enjundia como el Misterio de Sangüesa, casi 110 años.. aquí solamente tenemos el Barça, a Gaudí que hacía cosas rotas (con lo que te ahorras el trabajo de tener que romperlas tú, con lo fastidiado que es eso con la resaca) playas con tías en topless, gente orinando en los parterres y urbanos persiguiendo a lateros y eso no puede generar una industria de recuerdos de calidad, es que Catalunya no tiene historia, ni tradiciones, ni cultura propia... y su gastronomía se la inventó un 7 de octubre de 1987 Ferràn Adrià, entonces ¿por qué nos quejamos de los souvenirs, los sombreros mexicanos y las figuras de Lladró falsificadas? No son más que un reflejo de lo que entendemos los catalanes que es nuestra sociedad actual, ya, una m