El proper divendres dia 30 de novembre, a les 19h. s'inaugura al Museu Arxiu de Llavaneres l'exposició FIGURES DE PESSEBRE. Escultures de petit format. Es tracta d'una mostra de diversos figuraires catalans, des del barroc fins a Montserrat Ribas, que ha coordinat el mataroní Pere de Paco. L'exposició es podrà visitar fins el dia 5 de gener.
El Museu Arxiu ha editat un petit opuscle amb la nota biogràfica de cada un dels escultors representats a l'exposició. El pròleg d'aquest llibret l'escrit Jaume Aymar i Ragolta, Teòleg i Doctor en Història De l'Art i Profesor de la Universitat Ramon Llull. Pel seu interès, el reproduïm a continuació:
Són realment escultures les figures del pessebre? Antigament, les de les esglésies i les dels palaus, fetes de fusta o de terra cuita, eren de grans proporcions. Amb el pas dels anys, el pessebre es va popularitzar i va arribar a les cases, les figures es van anant fent progressivament petites, per raons pràctiques i, sobre tot, econòmiques. Eren miniatures de les més grans, però amb la voluntat d'expressar fins al mínim detall la personalitat de cadascun dels personatges representats. Així ha continuat essent, però, sovint, els arbres no ens deixen veure el bosc. Cal que ens atansem al pessebre i ens les mirem de prop.
Els nostres pessebres tradicionals, són exponent de l'estètica barroca i neoclàssica, en totes les seves variants. Sovint hi trobem figures mogudes, brillants, amb plecs a les vestidures. D'altres, hieràtiques, sotmeses al cànon clàssic; moltes dotades d'una gran ingenuïtat. Ramon Amadeu va conrear una tipologia local, rural, pairalista (que desprès seguirà, actualitzada amb la serenor mediterrània, el llinatge dels Carratalà). Els seus rostres són veritables retrats de família. Domènec Talarn (deixeble de Damià Campeny i protector de molts joves artistes), en canvi, va ser l'iniciador d'una tipologia orientalitzant, atenta a la indumentària, propera al verisme històric, inclinada a l'exotisme. Alguns l'han criticat dient que la preocupació a la fidelitat arqueològica l'allunyava del gran art escultòric; als ulls d'avui, no crec pas que sigui així.
Havent desaparegut tantes imatges dels temples en el gran foc de 1936, les figures del pessebre –conservades amorosament pels seus propietaris– ens poden ajudar a confegir la història de l'escultura catalana moderna i contemporània. Cal felicitar-nos, per tant d'aquesta exposició a Sant Andreu de Llavaneres i agrair, entre d'altres, a Pere de Paco i Rusanas, el seu entusiasme en el pessebrisme que es tradueix en mostres com aquesta, adreçades a divulgar el nostre patrimoni d'unes petites figures que, en molts casos, són grans escultures.
Recomanem la visita a aquesta exposició. Per a més informació, la podeu demanar a museu.arxiu@llavaneres.es
El Museu Arxiu ha editat un petit opuscle amb la nota biogràfica de cada un dels escultors representats a l'exposició. El pròleg d'aquest llibret l'escrit Jaume Aymar i Ragolta, Teòleg i Doctor en Història De l'Art i Profesor de la Universitat Ramon Llull. Pel seu interès, el reproduïm a continuació:
Són realment escultures les figures del pessebre? Antigament, les de les esglésies i les dels palaus, fetes de fusta o de terra cuita, eren de grans proporcions. Amb el pas dels anys, el pessebre es va popularitzar i va arribar a les cases, les figures es van anant fent progressivament petites, per raons pràctiques i, sobre tot, econòmiques. Eren miniatures de les més grans, però amb la voluntat d'expressar fins al mínim detall la personalitat de cadascun dels personatges representats. Així ha continuat essent, però, sovint, els arbres no ens deixen veure el bosc. Cal que ens atansem al pessebre i ens les mirem de prop.
Els nostres pessebres tradicionals, són exponent de l'estètica barroca i neoclàssica, en totes les seves variants. Sovint hi trobem figures mogudes, brillants, amb plecs a les vestidures. D'altres, hieràtiques, sotmeses al cànon clàssic; moltes dotades d'una gran ingenuïtat. Ramon Amadeu va conrear una tipologia local, rural, pairalista (que desprès seguirà, actualitzada amb la serenor mediterrània, el llinatge dels Carratalà). Els seus rostres són veritables retrats de família. Domènec Talarn (deixeble de Damià Campeny i protector de molts joves artistes), en canvi, va ser l'iniciador d'una tipologia orientalitzant, atenta a la indumentària, propera al verisme històric, inclinada a l'exotisme. Alguns l'han criticat dient que la preocupació a la fidelitat arqueològica l'allunyava del gran art escultòric; als ulls d'avui, no crec pas que sigui així.
Havent desaparegut tantes imatges dels temples en el gran foc de 1936, les figures del pessebre –conservades amorosament pels seus propietaris– ens poden ajudar a confegir la història de l'escultura catalana moderna i contemporània. Cal felicitar-nos, per tant d'aquesta exposició a Sant Andreu de Llavaneres i agrair, entre d'altres, a Pere de Paco i Rusanas, el seu entusiasme en el pessebrisme que es tradueix en mostres com aquesta, adreçades a divulgar el nostre patrimoni d'unes petites figures que, en molts casos, són grans escultures.
Recomanem la visita a aquesta exposició. Per a més informació, la podeu demanar a museu.arxiu@llavaneres.es
