Pessebre cocacolero

Per les xarxes socials fa dies que es difon aquest pessebre fet a base de la nova campanya propagandística de la Coca-Cola en la que les llaunes porten noms propis. Fins i tot qui ha fet el pessebre ha triat els colors diferents per a cadascú de la Sagrada Família. Un irònic però fi pessebre molt actual...

Exposició J.M. Brull a la Sala Rovira el 1944

J. Mª BRULL. Figuras poemáticas de navida. Barcelona, Sala Rovira, desembre de 1944

Conferència: El pessebre popular

Un any mes, tindré el gust de parlar de pessebres per a l'Aula del Baix Guinardó. Aquest any farem una reflexió sobre el pessebre popular.

DIJOUS 21 de novembre a l'Aula d’extensió universitària al Baix Guinardó
(Casal de Gent Gran del Baix Guinardó, Marina, 380. 08025 Barcelona.)
Horari: Dijous de 17.30 a 19 h

Invitació pessebrística d'Evelí Bulbena

Invitació pessebrística d'Eveli Bulbena Estrany a Joan Costa. Barcelona, 1942

Pessebres heterodoxos

Aquesta és la comunicació que presentaré aquesta tarda al 1r Simposi  Mística i Heterodoxies Contemporànies, que se celebrarà avui i demà a la Universitat de Barcelona.

El contingut d'aquesta proposta és un dels temes que estic estudiant per a la Tesi de Doctorat i estarà centrat en el pessebre que es va posar al Raval de Montserrat de Terrassa l'any 2009.

Concurs "Las anomalías del Pesebre" de Ràdio Barcelona

Radio Barcelona. Las anomalías del Pesebre. Concurso organizado por "Unión de Radioyentes" de Ràdio Barcelona. Desembre de 1944 (29 x 21 cm.)

Concurso de belenes del 1939

Concurs de pessebres organtizat per la Congregación Mariana i patrocinada per l'Ajuntament de Barcelona, 1939 (20 x 13 cm.)

Felicitació de Nadal de Renart

Felicitació nadalenca de la Galeria Renart amb tres reis d'A. Garrigós.  Barcelona anys 40.

Nova col·laboració amb el fes ta festa

Enguany ja ha començat la difusió dels articles del Bou i la Mula a l'emissió radiofònica del Fes ta festa, dins la secció "El pessebre és un món".
La primera en sortir va ser el divendres 11 d'octubre amb el text de l'Albert Dresaire "El primer pessebre, un pessebre d'avui".


Les properes emissions seran els divendres 25 d'octubre, 8  i 22 de novembre i 6 i 13 de desembre.

Els títols de les properes emissions són:
- Pessebres al Rosselló de l'Enric Benavent.
- El Saló de santonniers d'Arles: més de mig segle de promoció de la identita tpessebrística de La Provença, de Jordi Montlló.
- Pessebre i art contemporani, de l'Enric Benavent.
- La plantada del pessebre a Sant Mateu és la porta del Nadal des de 1971, de Jordi Montlló.
- Pessebres irreverents, de l'Albert Dresaire.

Entre el 2012 i el 2013 ja són15 els articles que es poden escoltar on line i veure'n una petita llumeta de diferents realitats pessebrístiques més enllà dels tòpics que cada any repeteixen molts mitjans de comunicació.
Amb aquestes petites col·laboracions esperem contribuir a la tasca que durant més de 20 anys estan realitzant els companys del programa Fes ta festa.

.

Menú de Nadal del 1949

Menú de Nadal de 1949 a nom d'Aurora Torelló. Barcelona, Seix & Barral, 1949  (16 x 12 cm.) Il·lustració de Joan Junceda

Per dibuixar un gall

Per dibuixar un gall. Barcelona, Revista esquitx, 1931.

Curiós dibuix per a ensenyar als petits a imitar a un gall que és igual com els del pessebre del moment.

Invitació a Conferències pessebrístiques 1933

Invitació a les Conferències d'Agustí Duran i Sampere a l'entorn de "Formació iconogràfica dels temes del pessebre" i de Teresa Romero sobre "L'esperit del pessebre". Barcelona, Centre Excursionista de Catalunya, 1933

Invitació a Conferències pessebrístiques 1931

Invitació a les conferències d'"El pessebre popular" de Joan Amades i "Singularitat de l'art pessebrista" de Josep Bonet del Rio. Associació de pessebristes de Barcelona, 1931

Exposició de figures de pessebre populars 1936

Exposició de figures de pessebre populars amb les conferències de Joan Amades, Les figures del pessebre tradicionals, i de Joaquim Renart, Consideracions sobre algunes figures de pessebre. Barcelona, Centre Excursionista de Catalunya, 1935. (12 x 20 cm.)  Aquarel·lat a mà.

Partit Nacionalista Català i el Nadal 1933

Exposició de Fulles Nadalenques i Calendaris i conferències d'Aureli Capmany a l'entorn de Les bones festes de Nadal i Cap d'any i els Calendaris i de Joan Amades sobre Costumari Nadalenc. Barcelona, Partit Nacionalista Català, 1933

Fugida a Egipte... o al Líban, Jordania, Turquia, Irak...

Bé, pocs comentaris calen en veure la fotografia. Podria tractar-se d'una imatge de fa 2000 anys, però no, és actual, de Siria. Talment recorda la Fugida de Josep, Maria i Jesús cercant protecció fugint de la persecució d'Herodes. Ara Herodes deu tenir altre o altres noms...

El pessebre: les figures

Us reprodueixo un article de J.M. BALLARÍN publicat al diari AVUI el gener de 1978.

En el principi, abans de començar el pessebre, hom treu gairebé d'instint les figures de la caixa. Són al fons de I'armari des de la candelera passada. Sant Josep té una mà escapçada ‑no sé pas com, tots tenim un sant Josep escantellat-, al bou li manca una banya, la mula te una orella penjant. La Mare de Déu, sencera, abrigalla el nen Jesús.

En el principi.

No seria possible de començar el pessebre sense veure les figures.

Sant Josep no és mai gaire sencer perquè n'hem de prendre mida per fer la cova. I no ens sortiria una sola muntanya si no penséssim en els pastors. I no faríem un sol camí si no penséssim en els Reis. I no faríem pessebre si no penséssim en el Nen. El Nen és el mòdul que diuen els mestres d'obres.

Ben pensat, hi ha algú més que ens fa fer el pessebre: els nens. Un pessebre es una mena de diàleg en el qual els grans parlem amb els nens, els nens parlen amb el Nen, el nen parla amb el bou. l a I'inrevés a través del Nen i dels nens sentim rondinar el bou.

Però en el principi, en el principi del pessebre és el Nen.

I en el principi del món és Jesucrist.

Tornem al Gènesi. Deu feia el món i veia que era bo no sols perquè era ben fet i bell sinó també perquè era fet a mida dels homes. Déu abans d'engegar la feina ja s'havia començat a mirar les eternes butxaques on dormien les figures del seu pessebre. Capellans amb paraigües vermell o amb texans, la dona que renta, la vella que fila, els pastors.

Sant Josep i santa Maria. I caganers, molts caganers.

Però totes les figures, ja a les butxaques de Deu, són fetes a la mida del Nen. El món és un pessebre perquè Déu, des del principi, va pensar en Nadal. Va pensar en Nadal abans de tot.

També en un Nadal de nens. Encara que avui no s'ho vulguin creure, la daurada i esplèndida edat de la infantesa necessita el Nen. I mai no entendrem tan bé Déu com I'enteníem llavors. Només els infants saben de debò què és el Gènesi. I com acaba I'Apocalipsi.

Pensant, doncs, en la canalla Déu es va posar a remenar rocs i molsa. O si voleu, galàxies, que a Ell no li ve d'una estrella.

Però al sisè dia es parà. Havia arribat l'hora de la vella i els caganers, estranyes figures que li poden fer malbé el pessebre. Fetes a semblança d'EII tindran una mica de la seva força creadora. Però podran esbullar qualsevol camí. Podran dir que no, podran girar-se d'esquena.

No sabrem mai com va anar allò de la poma i el serpent. Però tampoc no és tan difícil de trobar-ne el sentit. Vet ací el diàleg:

Home, som amics, puges tu o baixo jo?

-Déu dels cels, no m'amoïneu, que ja me la campo.

-Home, jo volia donar-te un món de cançons. Tu has triat un món de perdurables caganers. Però, encara que no vulguis, baixo.

I va baixar. Déu no podia deixar buida la cova del pessebre. No podia deixar sense sentit i sense mesura el que havia fet. Sobretot no podia deixar els nens sense Nen.

Els nens i el Nen encara són la mesura.

És clar que la teologia diu que la mesura és el Crist pasqual, mort i ressuscitat. Però la glòria només seria un núvol de teologia sense la tendresa del goig d'un infant. La tendresa és I'única veritable mesura del món.

Encara ho és avui. Mai com avui no rodegem els infants de testes estovades, però mai com avui no havia existit un món tan separat dels infants, sense carrers on jugar. No és estrany que el món hagi perdut la mida de I'lnfant, si no té la dels altres infants.

Però alguna cosa no mor. I abans de menjar les arengades de la resurrecció, tastem el torrons de Nadal, sentim Ia molsa feta coixí d'un Nen.

Déu s'havia de fer nen. No n'hi havia prou que es fes home. En el fons de la seva infinitud no és més que un infant com el de Nadal.

Per això el món li ha sortit com un pessebre.

Amb un Nen a la cova.

El pessebre: la creació

Us reprodueixo un article de J.M. BALLARÍN publicat al diai AVUI el gener de 1978.

En el principi només hi havia un desori de molsa i rocs amuntegats.

Passades festes, el pessebre envelleix. S'han acabat els torrons, i només queda potser una vella tonada caragolada a I'orella. El pessebre envelleix, es queda més sol, es va fent familiar, com si tot I'any fos en aquell racó. Ara és I'hora d'anar-se'l mirant com si el tornéssim a fer.

En el principi només hi havia un desori de molsa I rocs amuntegats, una mica de paper de plata, uns palets, mitja galleda de sorra, mitja galleda de terra, algunes mates collides al bosc. I un paper blau amb nuvolets.

Però I'esperit planava damunt de tot. Era I'esperit de Déu, hi havia I'esperit dels anys, I'esperit de Greccio i d'Assís, I'esperit dels records de la pròpia infantesa, marcada pels pessebres.

A poc a poc es destriaran les piles.

El paper blau es va desenrotllar i va quedar clavat a la paret. A terra quedaren els rocs coberts de molsa, i el paper de plata feia d'aigua.

Entre els rocs la molsa feia bardisses, la farigola feia oliveres, uns brins de fenàs feien canyars.

El paper de plata fou retallat en estrelles. Una d'elles mes grossa, amb una bona cua per a guiar els Reis. Una mica de llenca argentada fou la lluna de Nadal.

No ho són, però t'imagines les aigües de paper de plata plenes de barbs. No ho són, però sembla que el cel de paper sigui traspassat d'ocells.

Al fons del pessebre, les mongetes seques fan el ramat de xais. A primer terme, la gallina ajoca els pollets, prop d'una cabra.

Al sisè dia, les figures corren pels camins de molsa. Allà al fons, vénen els Reis.

Ja està. Ja podem reposar el setè dia. El setè dia es Nadal.

I ara tornem enrera: «En el principi Déu creà el cel i la terra».

Així comença el Gènesi, la creació del món. Després vénen les crítiques, i cada paraula és passada pel sedàs. Fins allò que "l'esperit de Déu planava damunt de les aigües» sembla que podria dir, que diguéssim: «un vent molt fort ho esventava tot». Vés a saber.

Però, això rai, el mal són les interpretacions. Fa segles, si algú explicava I'origen del món sense fer cas del Gènesi, era anatema. Després vingué la composició, i deien que els sis dies eren sis períodes.

Després vingué allò del mico i les nebuloses originàries, i anatema qui s'empassi els catúfols del Gènesi.

El Gènesi ha quedat com un conte ingenu, explicat en un idioma llunyà, que nomes entenen quatre especialistes. I més val no amoïnar-s'hi.

No pot ser que Deu no es faci entendre, avui que ens sembla entendre-ho tot. El Gènesi ha de dur alguna veritat, molt més fonda que un llibre científic. Una veritat de Déu.

La pot entendre qualsevol que hagi fet un pessebre. El Gènesi no és un tractat científic, tampoc no és una reflexió filosòfica, tampoc no és un conte fals. És un pare que explica als fills com va fer el pessebre del món.

Com qui fa el pessebre, Déu va destriar les piles. Les de llum a una banda, les de tenebra a I'altra. Després va desplegar els cels. I així va seguir.

Si voleu, potser no va ser ben bé així, encara que s'hi deu assemblar, perquè per a Déu, una galàxia és com una mica de molsa per a nosaltres.

Deixem-ho. El Gènesi es el primer evangeli.

La joiosa nova que Déu ha fet el món amb amor, amb una mena d'il·lusió infantívola.

Amb aquella guspira d'infantesa retrobada que té un pare quan pensa en els fills.

I el va fer ben fet, perquè Déu és un bon paleta. I el va fer bell, perquè Déu és un bon poeta, i no en té prou que I'aigua sigui útil, sinó que, a més, la fa clara i casta. Per a Déu, el foc no és sols una combinació química, és quelcom fort i noble. I així tot.

Fins al sisè dia. Aquest dia Déu va posar figures al Pessebre. Però aquesta ja es una altra història.

Per avui, acabo.

Ja és prou saber que Déu és pessebrista.

El pessebre de la Catedral d'Elna

El claustre de la catedral d'Elna és una de les coses més boniques que he vist d'art medieval. La varietat de capitells que es conserven val la pena fer-hi una visita...i pagar l'entrada. A més coma  a pessebrista té un valor afegit ja que bona part dels capitells d'una de les ales del claustre està dedicada a les escenes del pessebre, com si es tractés d'una exposició de diorames: l'anunaciació, la visitació, el naixement, l'anunciata, els Reis davant d'Herodes, els Reis de Camí, l'adoració dels Reis, el somni dels Reis, la matança els innocents, la fugida a Egipte, la presentació de Jesús al Temple i Jesús davant dels Doctors de la Llei.... és a dir, tots els quadres bíblics que tantes vegades fem a les exposicions, esculpits en relleu en els capitells.

Anunciacio - Visitació

Naixement - Anunciata

Els Reis davant d'Herodes

Els Reis de camí

Adoració els Reis

Els Reis reben en somnis l'avís e l'àngel- - La matança dels innocents

Fugida a Egipte

Presentació al Temple - Jesús davant els doctors de la Llei

AUCELLS DE FANG

La tria del títol d'Aucells de Fang per part de Santiago Rusiñol per al seu recull de contes heterodoxes i d'una il·lustració a la capçalera d'una figura de pessebre no és fruit de la casualitat sinó d'una relació simbòlica. En el pròleg el nostre polifacètic autor comenta que aucells de fang són pera mi'ls equivocats, els que tenen ales sense plomes, els que sentint delit d'anar enlaire, tenen un pes que'ls en priva: el fang de que són fets, aquell fang am que Déu va pastar a l'home.
L'esperit prou se'ls enlaira cap amunt, però la càrrega de la materia me'ls té encastats a la terra: volariem, però s'han de protar an ells mateixos; anirien a llunyaries infinides, però estan plantas al terroç, i quan l'halè'ls puja als nuvols, el fang de les cames els pesa.
D'aucells d'aquests n'hi ha tants, que, gira-t allà on vulguis i en veuras a tot arreu. Sebla que tots haguem nascut pera que les arrels que'ns fan viure siguin la que'ns tinguin presos; que portem una ànima d'eter lligada en un troç de plom; que vloent anar a les estrelles, estiguem fermats per una cama.

Des del punt de vista simbòlic ens interessa veure la relació que fa entre nosaltres i les figures del pessebre, dotant a les petites figures que cada Nadal treiem a passajar d'una nova mirada que no hauríem de menystenir.

RUSIÑOL, SANTIAGO. Aucells de fang. Barcelona, L'Avenç, 1905

Cal relacionar aquest ocell amb les figures que el mateix Apel·les Mestres col·leccionava i que finalment foren donats al que avui és el Museu Etnologic de Barcelona i que va reproduir Joan Amades en el seu llibre d'El Pessebre.