En
el principi, abans de començar el pessebre, hom treu gairebé
d'instint les figures de la caixa. Són al fons
de I'armari des de la candelera passada. Sant Josep té
una mà escapçada ‑no
sé pas com, tots tenim un sant Josep escantellat-, al
bou li manca una banya, la mula te una orella penjant.
La Mare de Déu, sencera, abrigalla el nen Jesús.
En
el principi.
No
seria possible de començar el pessebre sense veure les
figures.
Sant
Josep no és mai gaire sencer perquè
n'hem de prendre mida per fer la cova. I no ens
sortiria una sola muntanya si no
penséssim en els pastors. I no faríem un
sol camí si no penséssim en els Reis. I
no faríem pessebre si no penséssim en
el Nen. El Nen és el mòdul que diuen
els mestres d'obres.
Ben
pensat, hi ha algú més que ens fa fer
el pessebre: els nens. Un pessebre es una mena de diàleg
en el qual els grans parlem amb els nens, els nens
parlen amb el Nen, el nen parla amb el bou. l a I'inrevés
a través del Nen i dels nens sentim rondinar el bou.
Però
en el principi, en el principi del pessebre és el Nen.
I
en el principi del món és Jesucrist.
Tornem
al Gènesi. Deu feia el món
i veia que era bo no sols perquè
era ben fet i bell sinó també
perquè era fet a mida dels homes. Déu
abans d'engegar la feina ja s'havia començat a mirar
les eternes butxaques on dormien les figures del seu pessebre.
Capellans amb paraigües vermell o amb
texans, la dona que renta, la vella que fila, els
pastors.
Sant
Josep i santa Maria. I caganers, molts caganers.
Però
totes les figures, ja a les butxaques de Deu, són
fetes a la mida del Nen. El món és un
pessebre perquè Déu, des del principi,
va pensar en Nadal. Va pensar en Nadal abans de tot.
També
en un Nadal de nens. Encara que avui no s'ho vulguin creure, la
daurada i esplèndida edat de la infantesa necessita el
Nen. I mai no entendrem tan bé Déu com
I'enteníem llavors. Només els infants
saben de debò què és el
Gènesi. I com acaba I'Apocalipsi.
Pensant,
doncs, en la canalla Déu es va posar a
remenar rocs i molsa. O si voleu, galàxies, que a Ell
no li ve d'una estrella.
Però
al sisè dia es parà. Havia arribat
l'hora de la vella i els caganers, estranyes figures
que li poden fer malbé el pessebre. Fetes a semblança
d'EII tindran una mica de la seva força creadora. Però
podran esbullar qualsevol camí. Podran
dir que no, podran girar-se d'esquena.
No
sabrem mai com va anar allò de la poma i el serpent.
Però tampoc no és tan difícil
de trobar-ne el sentit. Vet ací el diàleg:
Home,
som amics, puges tu o baixo jo?
-Déu
dels cels, no m'amoïneu, que ja me la
campo.
-Home,
jo volia donar-te un món de cançons. Tu
has triat un món de perdurables
caganers. Però, encara que no vulguis, baixo.
I
va baixar. Déu no podia deixar buida la cova del
pessebre. No podia deixar sense sentit i sense mesura el que havia
fet. Sobretot no podia deixar els nens sense Nen.
Els
nens i el Nen encara són la mesura.
És
clar que la teologia diu que la mesura és
el Crist pasqual, mort i ressuscitat. Però
la glòria només seria un
núvol de teologia sense la tendresa del
goig d'un infant. La tendresa és I'única
veritable mesura del món.
Encara
ho és avui. Mai com avui no rodegem els infants de
testes estovades, però mai com avui no havia existit
un món tan separat dels infants, sense carrers on
jugar. No és estrany que el món hagi
perdut la mida de I'lnfant, si no té la dels altres
infants.
Però
alguna cosa no mor. I abans de menjar les arengades de
la resurrecció, tastem el torrons
de Nadal, sentim Ia molsa feta coixí
d'un Nen.
Déu
s'havia de fer nen. No n'hi havia prou que es fes home.
En el fons de la seva infinitud no és
més que un infant com el de Nadal.
Per
això el món li ha sortit com un
pessebre.
Amb
un Nen a la cova.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada