En
el principi només hi havia un desori de molsa i
rocs amuntegats.
Passades
festes, el pessebre envelleix. S'han acabat els
torrons, i només queda potser una vella tonada
caragolada a I'orella. El pessebre envelleix, es queda més
sol, es va fent familiar, com si tot I'any
fos en aquell racó. Ara és I'hora
d'anar-se'l mirant com si el tornéssim a
fer.
En
el principi només hi havia un desori de molsa I rocs
amuntegats, una mica de paper de plata, uns palets, mitja galleda de
sorra, mitja galleda de terra, algunes mates collides
al bosc. I un paper blau amb nuvolets.
Però
I'esperit planava damunt de tot. Era I'esperit de Déu,
hi havia I'esperit dels anys, I'esperit de Greccio i d'Assís,
I'esperit dels records de la pròpia infantesa, marcada
pels pessebres.
A
poc a poc es destriaran les piles.
El
paper blau es va desenrotllar i va quedar clavat a la paret. A terra
quedaren els rocs coberts de molsa, i el paper de plata feia d'aigua.
Entre
els rocs la molsa feia bardisses, la farigola feia oliveres, uns
brins de fenàs feien canyars.
El
paper de plata fou retallat en estrelles. Una d'elles mes grossa, amb
una bona cua per a guiar els Reis. Una mica de llenca argentada fou
la lluna de Nadal.
No
ho són, però t'imagines les aigües
de paper de plata plenes de barbs. No ho són, però
sembla que el cel de paper sigui traspassat d'ocells.
Al
fons del pessebre, les mongetes seques fan el ramat de
xais. A primer terme, la gallina ajoca els pollets, prop d'una cabra.
Al
sisè dia, les figures corren pels camins de molsa.
Allà al fons, vénen els
Reis.
Ja
està. Ja podem reposar el setè dia. El
setè dia es Nadal.
I
ara tornem enrera: «En el principi Déu creà
el cel i la terra».
Així
comença el Gènesi, la creació
del món. Després vénen
les crítiques, i cada paraula és
passada pel sedàs. Fins allò que
"l'esperit de Déu planava damunt de
les aigües» sembla que podria dir, que diguéssim:
«un vent molt fort ho esventava tot». Vés a saber.
Però,
això rai, el mal són les
interpretacions. Fa segles, si algú explicava I'origen
del món sense fer cas del Gènesi, era
anatema. Després vingué la composició,
i deien que els sis dies eren sis períodes.
Després
vingué allò del mico i les nebuloses
originàries, i anatema qui s'empassi els catúfols
del Gènesi.
El
Gènesi ha quedat com un conte ingenu, explicat en un
idioma llunyà, que nomes entenen quatre especialistes.
I més val no amoïnar-s'hi.
No
pot ser que Deu no es faci entendre, avui que ens sembla entendre-ho
tot. El Gènesi ha de dur alguna veritat, molt més
fonda que un llibre científic. Una veritat de Déu.
La
pot entendre qualsevol que hagi fet un pessebre. El Gènesi
no és un tractat científic, tampoc no
és una reflexió filosòfica,
tampoc no és un conte fals. És un pare
que explica als fills com va fer el pessebre del món.
Com
qui fa el pessebre, Déu va destriar les piles. Les de
llum a una banda, les de tenebra a I'altra. Després
va desplegar els cels. I així va seguir.
Si
voleu, potser no va ser ben bé així,
encara que s'hi deu assemblar, perquè per a Déu,
una galàxia és com una mica de molsa
per a nosaltres.
Deixem-ho.
El Gènesi es el primer evangeli.
La
joiosa nova que Déu ha fet el món amb
amor, amb una mena d'il·lusió
infantívola.
Amb
aquella guspira d'infantesa retrobada que té un pare
quan pensa en els fills.
I
el va fer ben fet, perquè Déu és
un bon paleta. I el va fer bell, perquè Déu
és un bon poeta, i no en té prou que
I'aigua sigui útil, sinó que, a més,
la fa clara i casta. Per a Déu, el foc no
és sols una combinació química,
és quelcom fort i noble. I així tot.
Fins
al sisè dia. Aquest dia Déu va posar
figures al Pessebre. Però aquesta ja es una altra
història.
Per
avui, acabo.
Ja
és prou saber que Déu és
pessebrista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada