(Article
de Quico
Mañós de Balanzó
publicat al butlletí número 14 d’El Bou i la Mula. Maig de 2004)
Celebrar
el Nadal en una residència de Gent Gran pot ser una activitat plena
de sentit, plena també de tristesa, plena d’emocions que és el
que, al cap i a la fi, ens comporta sentir-nos vius i ben vius.
Dins
de la tradició del Nadal, tots hem fet algun cop el Pessebre.
Aquelles petites figuretes que ens permeten humanitzar un racó del
menjador, fer visible un raconet amb figures que són alhora
estàtiques i dinàmiques; figures que caminen cap al portal amb una
actitud de senzillesa i humilitat. Aquella humilitat de posar-nos a
“adorar” la vida més compromesa.
Imagineu-vos
doncs en una residència, on les persones grans, sovint lluny de
l’escalf de la família més propera, el fet de fer un pessebre;
omplir un racó de la sala amb unes figuretes que els transporten a
d’altres moments, potser més feliços, en els que per Nadal feien
el pessebre vora la llar, sota la lleixa o sobre el “buffette”
del menjador.
Us
explicaré doncs una petita historia, construïda a partir de petites
històries de vida, sense importància, però plenes de significat
personal per a cada una de les àvies que hi van participar.
Amb
uns quants suros, un xic de molsa, arbres ressecats, alguna caseta de
suro amb el sostre nevat…, la Sra. Maria, na Pepeta, la Sra. Remei,
que ve sempre amb la Sra. Paquita, la Pilar, la Carme, l’Araceli i
la Sra. Dora, ens trobem davant el repte de fer el pessebre, en un
raconet de la sala d’estar del tercer pis de la residència.
Que
fàcil hagués estat fer-lo jo, sense consultar, hagués quedat, fins
i tot, potser més estètic, però totalment mort, sense vida , sense
la il·lusió quasi infantil de provar de posar els suros d’una i
altra manera, activant records, fent ús d’unes mans plenes
d’arrugues, mans que ja han perdut la confiança de ser destres.
La
sentor de l’aroma humit de la molsa, verda i mullada entre les
mans, ens va portar a reviure els primers records d’infantesa. Una
infantesa més trista o més feliç, que s’obre des d’un
anecdotari personal viscut des del pessebre. Comencem a parlar dels
nadals, dels reis, de les nines “les pepes de deu” (de deu rals)
que els portaven a les cases de gent pobre. Algú comença a cantar
alguna nadala coneguda – Què li darem... -. Olorem la molsa i
recordem que abans per Santa Llúcia a Mataró es feia una fira com
cal, allà a la plaça Gran, darrera l’Ajuntament, al nucli vell.
D’altres ens diuen:
-
Jo no ho anava pas.
-
Jo m’enfilava per Burriach i ben a la vora del Castell, a les
roques hi havia raconades on la molsa hi creixia molt maca.
-
Qui pogués ara !!!
-
Com ens hem de veure.
De
la molsa viatgem, tornem als suros.
-
Hem de fer la cova.
-
Posa–ho així - diu l’una,
-
No, No! Poseu a l’altre costat.
Tothom
vol manar, com quan fem el pessebre a casa, tothom hi vol ficar
cullerada. Fer el pessebre és una activitat que ens desperta la
il·lusió més infantil i el respecte més pregon, com si volguéssim
preparar també dins nostre un racó preparat per acollir.
Mai
no ens acaba d’agradar com ens queda.
-
Jo ho faria d’una altra manera!
– Però
no em feu cas a mi !!!
No
ens arribem a barallar, però cadascú té la seva opinió. Al cap i
a la fi hem arribat a un acord, cridar a la Pepa (la infermera de la
planta) i preguntar-li si li agrada com ha quedat la cova.
– Oh,
que maco que està quedant, però i les figures? – ens ha respost
ben contenta.
Aquesta
observació ens porta pensar en les figures. Dins d’unes capses de
cartó, descansen unes figures, humils, de plàstic, alguna una mica
escantonada, ja envellida d’altres anys d’estar vora a
l’establia.
Les
caspes es varen anar obrint, amb unes mans ja cansades i plenes de
solcs d’experiència. Mans tremoloses o fermes, plenes d’històries,
que anaven obrint capses, apartant els embolcalls de protecció,
desembolicant papers... amb una inusitada senzillesa i delicadesa.
Aquestes
mans que dies enrera eren caigudes, sense res per fer, s’entestaven
a tractar les figures del pessebre amb tota la delicadesa que hi
pugui haver en el món. I és que les figuretes, encara que de
plàstic, desperten la tendresa del Nadal, desperten la vivència del
record, la vivència de preparar-se per acollir – no sabem ben bé
què –.
Tots
estàvem a l’expectativa de les figuretes que anaven sortint. A
veure quina figura traurem ara. Al cap d’una estona ja teníem dos
pastors, el caganer, la vella que fila, una pastoreta amb un cistell
de taronges, una dona rentant la bugada, un pescador, encara més
pastors, els tres reis amb els seus patges i els camells, ja cansats
de tant trescar pel desert, el bou i la mula, bens, gallines, però...
-
Hi falten les més importants – observa la Sra. Maria – La Mare
de Déu, Josep i el nen Jesús, després d’obrir totes les capses,
veiem que no hi són.
-
Ara què farem!!!
De
fet, amb l’equip de treball havíem guardat aquelles figures a part
per tal de poder fer una activitat d’història de vida tot
construint el pessebre. Si aquestes figuretes haguessin estat
presents des del primer moment entre les figures, les altres haurien
perdut importància, tothom voldria posar-les o tenir-les. El fet
d’haver d’anar a cercar-les va suposar que no li haguessin tocat
a ningú en obrir les capses i per tant ningú era més important que
un altre alhora de posar les figures.
De
fet, anar a cercar les figures del naixement, va suposar que
convidéssim a la directora a posar-les dins la cova, ja que ella era
qui ens les havia de donar, perquè “les tenia guardades en una
altra capsa”.
Un
cop construït el naixement dins la cova, van començar el que jo en
diria “Un pessebre viscut”. Vam posar les figures en una safata i
vam convidar les “iaies” a reconèixer cada una de les figures.
Vam
posar de fons nadales que ens ajudessin a ambientar el moment. Ens
vam aturar especialment amb “la de les figures del pessebre”.
Cada persona tenia una o més figures i a mida que anaven sortint a
la cançó: la dona que renta, la vella que fila (- Aquesta la tinc
jo). Així vam poder treballar aspectes cognitius com l’atenció,
la capacitat de reconèixer, alhora que vam veure que moltes de les
figures de la cançó no les teníem.
El
pas següent va ser demanar que cada una d’elles elegís una de les
figures per posar al pessebre i que els hi portés algun record.
Després d’explicar-ho i de posar-ne algún exemple vam començar
dient:
JO
AGAFARIA .......... , perquè em recorda aquell dia que........
La
Sra. Dora, que sempre ha viscut a València, va agafar la pastoreta
del cistell de taronges. Explicava que a la seva terra, hi ha moltes
taronges i que ella volia posar aquella figura perquè en posar-la
sobre la molsa li recordava el “trespol” de la barraca dels de
casa. No ens va parlar del pessebre sinó d’Algaida, un poble que
abans era petit, amb barraquetes blanques que hauria pogut ser un
poble de pessebre, però que ara era ja més ciutat que poble. Li vam
preguntar si sabia alguna cançó de Nadal que la volgués cantar:
“Los peces en el rio” van sortir a escena, potser no amb una
harmonia massa afinada, però crec que ben alegres de ser-hi. Vam
ajudar a la Sra Dora a posar la pastoreta davant la cova.
Na
Pepeta va elegir el bou i la mula - Jo sempre he sigut de camp!!! Ara
recordo una vegada que el bou que teníem a casa era malalt... Les
històries, la memòria comença a desfermar-se i a córrer, els
pensaments comencen a dibuixar-se, segueixen camins d’histories
personals, de “batalletes” de persones grans que donen encara
sentit a la identitat, que fixen els referents personals, que donen
significat a una vida única. “El noi de la mare“ emergeix des
d’una veu trencada, esquerdada... què li darem que li sàpiga bo.
La
Sra. Maria va agafar “la vella que fila“, ella havia estat
ramallera, treballant a la ramallosa de Can Marfà. La ramallosa era
una màquina del tèxtil que ens permet fer les puntes dels mitjons i
mitges. La vella que fila la transporta a explicar com era Can Marfà
i a parlar d’altres senyores grans que ara són també residents.
La història personal i el pessebre van prenent cos, es complementen.
“El tamborilero” ens porta també a una altra cançó plena de
reminiscències del Nadal.
La
Sra. Remei agafa els tres reis, amb els seus patges i camells, i ens
parla de les “Pepes de deu”, nines de catró i roba que costaven
deu rals. Els reis de cada any, quan ella era petita, eren una pepa
de deu rals – A casa no n’hi havia per més, però ho recordo amb
un carinyo -. Els reis, les joguines, la il·lusió del Nadal, la
sorpresa a la cara dels nens, molts records es barregen amb el
“chiquirritín”, una altra nadala ben anomenada.
Acords
i records fan que una activitat com muntar un pessebre no sigui
solament posar unes figuretes adorant, sino tota la història
personal dels records concentrats en una figuereta de plàstic que
farà bonic aquests dies de Nadal.
La
sra. Paquita, riu sorneguera i diu:
-
Doncs jo posaré el caganer, perquè sóc ben catalana i el caganer
és una figura molt nostra.
Ens
explicava riallera que a casa sempre es barallaven per posar el
caganer i que en feien molta broma. Na Paquita diu que ella cantaria
el Rabadà i ens parlà que a Piera, on va nèixer ella, havia fet
teatre i representaven els pastorets. Ella sempre feia de pastoreta,
però que li hagués agradat de fer de Mare de Déu.
La
Pilar estava molt indecisa, no sabia què agafar, ella hagués agafat
també la dona que fila, ja que sempre havia fet camises i les
planxava, les deixava estibades i sense cap arruga. Mira quina
casualitat, tenim més d’una filadora. El pessebre té un racó de
filadores. Na Pilar no comença cap cançó, - tinc molta vergonya –
diu.
La
Carme i l’Araceli diuen que un pessebre sense pastors no seria cap
pessebre. Elles no tenen cap relació amb el món dels pastors, però
què seria un pessebre sense pastors? Les dues agafen uns pastors i
els posen damunt de la molsa.
Molsa,
suro, cançons, records, acords.
A
voltes un pessebre és un cúmul d’històries que acompanyen, des
de la senzillesa. aquelles figuretes que ens omplen de tendresa cada
Nadal.
.jpg)
