Bankia i el pessebre

¿Us imagineu que us donen diners per fer un pessebre monumental, i que teniu un pressupost il·limitat per guarnir-lo amb figures i complements dels millors artesans pessebristes d'arreu d'Espanya? Doncs això és (explicat barroerament) el que va passar amb el “Gran Belén Bancaja”.

I això, tenir diners per fer pessebres, o per fer publicacions pessebristes, o per finançar projectes relacionats amb el pessebre... tot això s'ha acabat. Almenys tal com ho hem viscut fins ara.

Repasso molts dels llibres i publicacions de temàtica pessebrista que tinc per casa i veig que n'hi ha més d'un, i de dos, que compten amb el patrocini d'una caixa d'estalvis. El que us reprodueixo, el del “Gran Belén Bancaja”, és un llibre molt maco dedicat a un pessebre molt especial: tot (llibre i pessebre) finançat per Bancaja. També trobo els dos llibres publicats per l'Associació de Pessebristes de Mataró, amb el logo de Caixa Laietana; i alguns dossiers d'El Bou i la Mula, amb el logo de Caixa Sabadell; i els quaderns de l'Associació de Donostia, amb el logo de la Kutxa; i un llibre sobre el pessebre a Girona, amb el logo de Caixa Girona; i el llibre dedicat a Carratalà, amb el logo d'Unnim, i... la llista podria ser molt llarga.

De totes les caixes catalanes que cada any signaven un conveni amb la Generalitat per finançar activitats culturals només queda La Caixa (vull dir CaixaBank). L'aportació de Caixa Penedès i Caixa Laietana és testimonial i l'any que ve difícilment existirà.

Si, ja sé què esteu pensant: tant de bo que el problema de la desaparició de les caixes i les seves obres socials fos que el món del pessebre perdrà una important font de finançament! El problema, per desgràcia, és molt més greu que això. Però penso que per als pessebristes no deixa de ser un motiu de preocupació, i és bo que des d’aquest espai ens en fem ressò. Si a més a més hi sumem la baixada de les ajudes públiques per a la cultura, el futur pot ser complicat. Caldrà, doncs, suplir la manca de diners amb imaginació i innovació (coses que, de vegades, també van escasses en el món del pessebrisme...).

Per cert, ja que parlava del pessebre de Bancaja, suposo que ja sabeu que és una de les caixes d'estalvi que es va diluir dins de Bankia. Us sona, aquest nom?

Es busca

Es busca aquest pessebre. És l'única fotografia que tinc però crec que es veu prou bé com és.

Aquest és el pessebre que vaig deixar al Museu del Pessebre de Sant Vicenç de Montalt, ja fa anys, i que ara un cop desmantellat (el museu) ha desaparegut, i la Federació Catalana no sap on està. Les figures són una fugida a Egipte de 4cm d'en Castells.

Si publico la fotografia és perquè quedi constància i el dia que aparegui pugui demostrar la meva propietat.

Agrairia que qualsevol persona sàpiga on està m'ho faci saber. Gràcies.

Nova botiga virtual

 

Després d'un any d'haver obert la botiga virtual, l'he refeta de dalt a baix, adaptant-la a les noves tecnologies, i rectificant els errors.

Actualment estic per sobre de 1500 articles en estoc.
He afegit la secció de figures de Passió, la fotografia de sota n'és una mostra.
Figures i complements de més de 20 figuristes-proveïdors de diferents països.

Us convido a visitar una bona botiga virtual de Figures i Complements de Pessebre

  

www.pessebres.com

Maurici Vallsquer i el pessebre

Un elitisme mal entès pot fer perillar el futur de la tradició del pessebre. És bo que busquem millorar (en el pessebre i en tots els àmbits de la vida). És bo que busquem l’excel·lència artística. Però això s’ha de fer sense menysprear les expressions artístiques que puguin no ser excel·lents i sense deixar de banda cap representació del pessebre que es pugui allunyar d’un pretès “cànon” (com podrien ser els diorames). He pensat això tot fullejant el llibre Maurici Vallsquer. Pintor i Pessebrista. 1904-1992, editat a Olot l’any 2004. En el llibre, Jordi Planagumà i Vallsquer, nét de Maurici Vallsquer, evoca el seu avi, i diu: “El pessebre de casa els avis al contrari del que es podria esperar, no el muntava ell, ens el deixava construir als nets. Suposo que ell l’hauria fet molt millor, però devia pensar que igual que ell havia començat la seva faceta artística construint pessebres, nosaltres també ho podríem intentar”. 

Maurici Vallsquer fou un pintor nascut a Barcelona però arrelat a Olot. Era aficionat al pessebrisme i havia realitzat pessebres molt notables, obres molt personals en les que hi abocava tot el seu art com a pintor. El Nadal de 2004 a Olot van organitzar-li una exposició d’homenatge, on es recollia una bona part de la seva obra pictòrica i, també, alguns dels seus pessebres. Amb motiu d’aquella exposició es va editar el llibre que us comento.

Val la pena destacar que Vallsquer també havia realitzat calvaris, tal com ja explicava l’Enric al post Temps de calvaris?.

Maurici Vallsquer va portar l'excel·lència artística al món del pessebre. Però el que ens explica el seu nét és que, a l’hora de fer el pessebre, per ell no era tan important el propi lluïment com el passar el testimoni. Tota una lliçó!

El bou i la mula us saluden

Us adjunto aquesta tan entranyable imatge pels membres del Bou i la Mula que jo mateix he pogut fer gràcies a la gentilesa de Jaume Bernades, director del Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.

El nostre Bou i la nostra Mula us saluden afectuosament, ens encoratgen i ens demanen que seguim perseverant en un món ple d'inòpia intel·lectual i incompetència pessebrística, però compartida amb d'altres mons i que ja venen de lluny. Sinó fixeu-vos en una de les característiques de la museologia catalana. Aquesta magnífica peça del romànic català (provinent de Sagàs) és el costat de l'altar de l'església de sant Andreu de Sagàs. Doncs, el frontal d'altar es troba al museu diocesà de Vic.

Con la Iglesia hemos topado. Esto, esto, esto es todo amigos.

Les figures de pessebre i les essències populars

Aquest és el títol de l'article que el dibuixant Joaquim Renart va publicar el dia de Nadal de 1932 al diari El Matí. Transcric un fragment del final de l'escrit:

"Art ben pur on el nostre Amadeu pogué excel·lir. I a Catalunya després de Ramon Amadeu, tot un estol d'imatgers, coneguts alguns, anònims la majoria, dels quals la benemèrita Associació de Pessebristes de Barcelona tindria, en molts casos, el deure de procurar una ordenació i catalogació d'autors i obres, i així salvar-ne una bona part de l'oblit. 

És tota una tradició crear figures de pessebre. Els que s'hi dediquen han agafat l'essència popular, a voltes barreja d'humorisme i misticisme, i ho tradueixen humilment en el fang que després couen i pinten. 

Altres neixen al compàs de l'actualitat més viva: ara un Patufet, ara un flabiolaire, la castanyera, el xiroi necessitat, el pageset, el capellà dalt de la somera amb l'ombrel·la vermella, el vigilant amb la llança o els que ballen la sardana."

Ja he dit en altres ocasions que m'atrau la manera de comentar el pessebre d'en Renart. Als anys 30-40 mostra  tenir una perspectiva més oberta i actualitzada sobre el pessebrisme, i sobre l'art religiós en general, que molts dels pessebristes actuals.

Fa una crida a donar valor històric i intel·lectual a les figures de pessebre. Això a casa nostra ha tingut poc èxit. Empreses puntuals com les que en el seu moment va portar a terme Josep M. Garrut no han tingut massa més continuïtat. Un llibre publicat per l'Associació de Sabadell, dues monografies sobre Talarn i Castells, un intent solitari d'Ignasi Carbonell de Barcelona per posar a l'abast alguna documentació sobre figures de pessebre, l'inventari de les figures de pessebre de Mataró, amb la seva publicació i l'estudi de l'obra de Lluís Carratalà, portades a terme pel nostre col.lectiu, són algunes de les, al meu entendre, poques accions de recerca i documentació de figuristes catalans.

Aquest tema de l'autoria de les figures per a molts pessebristes és apassionant. És destacable la feina que molt participants del Foro de belenismo estan fent per tal d'identificar autors o, si més no, estils entre aquests figuristes "anònims". L'espai virtual del foro permet que moltes persones aportin les seves observacions, les seves peces i els seus coneixements constituint un veritable espai de construcció col.lectiva del coneixement, amb tots els avantatges i inconvenients que això comporta.

Nacimientos

Aquest llibre publicat l'any 1951 pel  Museo de Artes Decorativas de Madrid com a catàleg d'una exposició celebrada en el museu, té una introducció interessant escrita per Pilar Ferrandis, aleshores la seva directora. La part final del llibre està constituïda per 51 làmines en blanc i negre, de les peces que es van exposar; molt variades, per cert, tant d'estils com de procedències amb barreja de pessebres d'origen conventual amb d'altres més de tradició pessebrística.

Em sembla especialment interessant d'aquesta obra el fet que el Museo de Artes Decorativas, que té un fons de figures interessant, l'any 1951 hagués decidit muntar aquesta exposició. El pessebrisme, tal com hem defensat des d'aquestes pàgines, es mereix aquest tracte.

Una il·lusió que es fa realitat (o no)

 

El darrer post publicat en aquest bloc m'ha fet pensar en la publicació que vam editar l'any 1991 i els continguts de la qual bàsicament me'n vaig fer càrrec jo. Us en reprodueixo la portada.

Repassant ara aquella publicació hi veig clarament que estava feta amb més bona fe que altra cosa, però amb il·lusió. I això darrer, en aquest cas, no ho dic amb ironia.

Aquells anys compartia amb en Josep Mola i l'Enric Pons la il·lusió de que s'arribés a fer realitat un Museu del Pessebre de Catalunya. Ningú ha reconegut prou tots els esforços que aquests dos pessebristes van fer, i encara fan, pensant en el futur del pessebrisme català.

Ara, aquella il·lusió ha quedat esmicolada. D'aquell embrió de Museu no en queda res. I, el que és pitjor, no sé veure enlloc una alternativa amb cara i ulls. Caldrà esperar temps millors...

Amb il·lusió...

Aquest matí he "assistit" al funeral del Museu del Pessebre de Catalunya (de Sant Vicenç de Montalt), després de rebre la "convocatòria" del Presi, per quedar a les 10h del matí per anar a recollir els pessebres que cada associació hi tenia deixats. Personalment hi he anat a recollir un que hi tenia i m'he entornat amb les mans buides, ningú en sabia res, i ara els pessebristes e Mataró miraran que no el tinguin ells. Us poso tres fotos de l'instant, el camió més gran és el de la Federació, que s'ha emportat els que no han vingut a recollir. És una llàstima que el museu s'acabi així, després de tants esforços, i crec, sincerament, que s'ha de reconèixer l'esforç fet per l'Enric Pons i els amics del Pessebre de Sant Vicenç, per la seva dedicació, segur que algú ho podria posar en dubte però almenys ell ha cregut en el projecte, en el museu i hi ha treballat, molts ho criticaran però, com sempre, des de la "poltrona".

R.I.P

Jesús ha nascut a la Provença

És coneguda l’admiració que els membres d’El Bou i la Mula sentim pels santons de la Provença. Sempre que podem ens escapem a aquest racó de món que, entre d’altres particularitats, té una tradició del pessebre molt arrelada. Perquè a la Provença han sabut convertir els santons en un signe d’identitat.

L’Association des Amis du Salon International des Santonniers d’Arles contribueix, amb el seu treball, a la promoció dels santons i dels santonniers. El Salon es celebra cada any al claustre de Saint Trophime des del Nadal de l’any 1958. Fa més de 50 anys.

Avui us vull presentar un llibre editat per commemorar els 50 anys del Salon: Santons & Santonniers de Provence et d’ailleurs (Saint-Remy-de-Provence, 2007) que recull la història d’aquest certamen pessebrista i fa, també, una síntesi històrica del pessebre. Però potser el més interessant és el capítol en el que fa “l’abecedari dels santonniers”: s’hi recull una referència de 80 tallers que, actualment, estan funcionant a la Provença. La gran quantitat de creadors de santons, molts d’ells d’un gran nivell, són la millor mostra de la vitalitat d’aquesta tradició en aquella part de França. Suposo que és per això que els autors del llibre s’atreveixen a afirmar que “Jesús ha nascut a la Provença”.

Vet aquí el repte del pessebrisme a Catalunya. Que, contemplant els pessebres i el moviment pessebrista de casa nostra, puguem dir: “Jesús ha nascut a Catalunya”.

Apel·les Mestres, pessebrista

A més a més de ser l'arquitecte de la façana de la catedral de Barcelona o el responsable tècnic de l'enderrocament de les muralles de la ciutat comtal, Josep Oriol Mestres va ser un dels pessebristes destacats de Barcelona i va ser un dels fundadors de la primera Societat de Pessebristes (1863). És més conegut, però, el seu fill Apel·les, artista polifacètic a qui va dedicat el llibre d'Antoni Boada que us comento: Apel·les Mestres: franciscà o descregut? (Rafael Dalmau, editor. Barcelona, 1980).

Sembla que Apel·les Mestres (1854-1936) va adquirir una certa fama de descregut, i el llibre ens mostra que aquesta caracterització és del tot inapropiada. Al llarg de la seva vida va mostrar una sensibilitat que podríem qualificar de franciscana. Boada parla d'ell com un franciscà laic.

Apel·les Mestres potser no va ser un pessebrista com el seu pare, en el sentit tradicional del terme, però és indiscutible que el pessebre no el deixava indiferent. Joan Amades explica que Apel·les Mestres cap any no deixava d’anar a la fira de Santa Llúcia i cada any es firava comprant un gall. Amb la persistència del costum a través dels anys que va reunir una nombrosa variada i interessant col·lecció de galls de moltes formes i maneres.

Boada, en el seu llibre, recull el testimoni de mossèn Ramon Garriga: “ [mossèn Garriga] ens explicà, a més a més, com ell li recollia gravats d’antics missals, representant Adoracions i Naixements, dels quals l’Apel·les Mestres tenia una quantiosa col·lecció. Ja és ben curiós que un descregut faci col·lecció d’aquesta mena de gravats, però ho és més encara de veure com un capellà ens parlava d’ell amb vehemència extraordinària i que, al llarg de la conversa, tot eren elogis envers l’amic a qui tothom té per un menja-capellans”.

Ben mirat, els Mestres, pare i fill, ens ofereixen un nou exemple com es pot ser pessebrista “de fet” i “de dret”. I seguint aquesta denominació de Josep M. Garrut, podem afirmar que Apel·les Mestres va ser un pessebrista "de fet".

Il libro dell'amatore del presepio

Una altra petita joia publicada a Roma l'any 1950 de la mà d'Angelo Stefanucci. Com sabem el president italià era molt amic del nostre enyorat Sr. Garrut, i això es veu clarament en aquest petit llibret de 43 pàgines. El text és una mostra de la preocupació que hi havia als anys 50 entre alguns estudiosos del pessebre de poder donar consistència científica (en el sentit de les ciències socials) al fenomen del pessebrisme. 

Referències a pessebres de diversos països europeus (Garrut i Stefanucci tenien clar que calia donar una mirada oberta al pessebre i per això van fundar l'Associació Universal, llàstima que hores d'ara sigui una entitat tan poc operativa pel que fa a al difusió del pessebrisme i al seu estudi), textos de caire tècnic, reflexions des de l'etnologia... en fi un llibret interessant que ens estimula a pensar en la importància de tota la feina que es va fer en diverses associacions en aquells anys.

El missatge del primer pessebre

De vegades, en els nostres pessebres, busquem el màxim realisme, sense adonar-nos que estem presentant imatges ben irreals. Què té de real un Naixement en el que Sant Josep porta barretina? Quina realitat té un pessebre ambientat en una marina, si a Betlem no hi ha mar?

Però potser la realitat, o la “veritat”, d’un pessebre no l’hem de buscar en la recreació plàstica d’un paisatge o d’un lloc concret. L’autenticitat d’un pessebre rau en el seu “missatge”.

Una cosa semblant podríem dir dels relats evangèlics de la infància de Jesús (que podem trobar als evangelis de Sant Lluc i Sant Mateu). Són textos que no pretenen oferir-nos una visió històrica del que va passar. Tant Mateu com Lluc van més enllà: l’objectiu dels seus evangelis és rellegir la vida de Jesús a la llum de la fe, és mirar l’obra de Jesús des de la vivència de la seva Resurrecció, és descobrir com tota la vida i obra de Jesús (i aquí hi entraria també el seu naixement) ja anticipaven la vinguda del Regne.

Tot això m’ho ha fet veure la lectura del magnífic llibret El mensaje del primer belén (Donostia, 1990), escrit per José Antonio Pagola Elorza. El llibre és el número 21 de la col·lecció Cuadernos de temas navideños, promoguda per l’Asociación Belenista de Guipuzcoa, i dintre de la qual podem trobar algunes petites joies. El teòleg José Antonio Pagola, catedràtic en cristologia i especialista en ciències bíbliques, era el Vicari General de la Diòcesi de Sant Sebastià quan va escriure el llibret; posteriorment s’ha fet conegut per la polèmica (absurda, deixeu-m’ho dir) que va generar un dels seus llibres dedicats a Jesús. Val a dir que és un gran teòleg i aquesta publicació que comento és un petit tast de la seva saviesa; un tast pessebrista, tot sigui dit de passada.

Després de llegir-lo em pregunto si, quan fem els nostres pessebres, intentem que siguin realistes, és a dir que siguin llum d’aquest missatge original, o ens despistem en detalls menys importants com ara que la perspectiva sigui la correcta. En tot cas, deixem-nos portar per la recomanació de Pagola: “Un Belén construido desde un espíritu fiel al texto evangélico debe ayudar a «reconocer a Dios en el pesebre», es decir, en lo sencillo y ordinario de la vida. Un Dios al que podemos de alguna manera tocar cuando tocamos lo humano”.

Crisi de lideratge

Se’n parla sovint de que estem vivint uns moments en que la crisi de lideratge és preocupant. Això es nota en tots els àmbits, des dels partits polítics fins a l’escala de veïns. Liderar un projecte, certament, demana esforç i compromís i deu ser per això que costa tant trobar líders.

El perill de la manca de bons líders és que es s’acabi pervertint la mateixa figura del líder, i aparegui la temptació per als que s’hi posen d’actuar des del despotisme il·lustrat (tot per al poble però sense el poble) o des del caciquisme (ús abusiu del poder), convertint els projectes que lideren en projectes al servei de les seves pròpies persones o necessitats. Fixeu-vos, sinó, en el que em va explicar un amic meu de la seva comunitat de veïns:

“Com acostuma a passar, ningú s’hi volia posar de president de la comunitat. Amb els anys, el que fa temps que ho porta, junt amb un amic seu dels baixos, resulta que ja li està bé continuar-ho fent i a les reunions ja van fent el possible per que no calgui fer cap relleu. A la resta, de moment això ja els va bé... mentre hi hagi algú que ho faci! Aquests dos ja fa una temporada que, pel mateix procediment van ocupar la presidència de l’Associació de Veïns, que porten conjuntament amb una colleta amb els que van a fer barbacoes, ara a casa de l’un ara a casa de l’altre. 

La comunitat de veïns fa temps que va a mínims i de fet només s’acaben solucionant amb celeritat els assumptes que d’alguna manera els afecten a ells. La presidència de l’Associació de Veïns sembla que no els deixa temps per a fer res més. A l’Associació de Veïns les coses no van pas millor. Des de que la porten ells ha anat desapareixent la xarxa associativa del barri, la comunicació entre les entitats... i en conseqüència la identitat comuna. Només tira endavant el que ve de gust als de la colla de la barcbacoa, que , això si, quan ve l’Alcalde no es mouen del seu costat per sortir a les fotos. Quan una entitat proposa alguna novetat és sistemàticament menyspreada en favor d’una pretesa essència del barri, d’un “sempre s’ha fet així”, i es posen tants pals a les rodes com convingui. Només els preocupa organitzar ells, a la seva manera, la gran festa de l’aniversari de l’Associació de Veïns, per poder figurar bé al costat de les autoritats. Les necessitats i les preocupacions dels veïns, de les entitats, dels comerços... els és ben igual. Ara, la gran preocupació és la convocatòria d’una celebració de no se sap ben bé quin aniversari dels moviments veïnals a Europa... viatges amunt i avall... i mentre tant les entitats i el teixit associatiu del barri, que cada vegada n’està més tip d’aquesta cançó, desatès i empobrint-se.

Fa uns dies a la comunitat de veïns, alguns que ja tenien la mosca darrera l’orella per algunes coses rares que havien vist, van descobrir que un d’ells aprofitava quan venia l’electricista per l’escala per fer-se arreglar coses de casa seva a costa de la comunitat, també era habitual que dels productes de neteja que es compraven per a ús comú, un d’ells n’utilitzava habitualment per a casa seva, fins algunes factures de coses que havia de pagar la comunitat els industrials tenien ordes de facturar-les a l’Associació de Veïns, en comptes de a la comunitat...

Els hem hagut de destituir dels seus càrrecs. Cada dia descobrim coses noves de com van arribar a prendre el pèl als veïns, molts diners no sabem on han anat a parar, material que era de la comunitat ha desaparegut. La seva resposta va ser d’allò més cínic: “millor, així tindrem més temps per a l’associació de veïns”. “

Doncs això és el que passa no només en altes instàncies de la nostra societat, sinó també a petita escala pot succeir. I seria lamentable que una cosa semblant també pogués passar en el món del pessebrisme català. Seria responsabilitat de tots evitar-ho.

Estem de vaga!

"Ravi" 6 cm  santons Marcel Carbonel

¡Hagamos el belén!

Aquest castís títol és el que porta el llibre que avui us presento. Em fa il.lusió portar aquest llibre ja que me'l va regalar un bon amic pessebrista i em consta que li feia tanta il.lusió a ell regalar-me'l com a mi rebre'l.

El va escriure José Valle Arribas, no diu enlloc l'any però pel que explica i com ho explica intueixo que ha de ser dels anys 50. És un dels llibres d'aquesta mena més clars i més senzills que conec. Uns dibuixos molt bonics, alguns en color completen aquesta acurada edició de J. Duran, de Barcelona.

Una de les coses que m'agrada és que parla de molts tipus diferent de pessebre, ja que com diu "el Nacimiento se ha representado en infinitud de formas y estilos". Pessebres de sobretaula, panoràmics, amb finestra, en caixa... fets de guix, de suro, de cartró... en fi, tots els estils i materials conviuen en aquest llibre. Cap és més important que un altre.

Les figures del Pessebre - Joan Llongueras

Per casualitat he trobat aquest vídeo, si més no posem música a les figures i al blog.

La Fira de Santa Llúcia, objecte de recerca d’una tesi doctoral a la UB

La popular Fira de Santa Llúcia de Barcelona, documentada des de l’any 1786, tot i la seva rellevància, antiguitat, la seva singularitat i que es tracta d’un reflex que anticipa les festes de Nadal a casa nostra, no ha estat mai objecte de cap estudi que abasti tota la seva complexitat. Per aquest motiu he cregut oportú iniciar una recerca des d’una perspectiva històrica, però també i sobretot antropològica i inscriure-la com a tesi doctoral, dins el Programa de Doctorat d’Estudis Avançats en Antropologia Social de la Universitat de Barcelona; sota la direcció de la Dra. Josefina Roma i Riu.

Aquest projecte tirarà endavant gràcies al suport del Bou i la Mula, del Museu Etnològic de Barcelona i de l'entitat URSUS Natura, de tots vosaltres i espero que d'entitats i institucions vàries.

Tots aquells que considereu que podeu aportar informació, per insignificant que us pugui semblar (retalls de diari, fotografies, records, etc), no dubteu a fer-m’ho arribar a través del correu electrònic jmontllo@yahoo.es o del meu bloc pessebrístic http://www.elpessebredelamula.blogspot/

Sobre l'ajornament de l'Epifania a la vila palestina de Betlem

El nostre amic Jacint Creus ens fa arribar aquest escrit.

No sé si Aquell que em va modelar l’ésser / m’ha parat casa en el Cel o a l’Infern espantós; / però una menja discreta, un bon vi i l’estimada, en el verd talús d’una plana, / això és una fortuna... Guarda’t pla bé el Cel en què confies. Són paraules d’un gran poeta, el persa ‘Umar Khayyãm. Dedicat tota la vida a la Matemàtica i a l’Astronomia, aquest savi del segle XIè condensava pensament i sentiment en el metre concís d’unes quartetes, les Rubã’ïyyat. Cada quarteta és exponent d’un diàleg - una dialèctica-  bastit entre el desig i la realitat, el món somiat i el que hem de viure; i també transgredeix la norma establerta amb una solució tolerant i bonhomiosa: com en aquesta amb què he encapçalat el text, on contrasta el Cel anhelat amb una forma de vida que l’autor ens presenta com una plenitud: una menja discreta, un bon vi i l’estimada, en el verd talús d’una plana. N’hi ha prou? Guarda’t pla bé el Cel en què confies, conclou.

No en sóc cap expert, ni ho pretenc. Però em fa l’efecte que, al llarg de la Història de l’Art, els autors que engresquen són aquells que han sabut expressar les dialèctiques més pregones. Khayyãm escrivia els seus versos en moments d’una exaltació religiosa que ofegava el viure, quan a la seva mateixa ciutat de Nishapur naixia la secta dels «haixixim», els assassins que feien bandera de la intolerància. I tinc la convicció que un dels grans fracassos del pessebrisme de les darreres dècades no té tant a veure amb l’afortunada laïcitat dels nostres temps; sinó en la seva pròpia momificació, la conversió de la representació pessebrística en el reflex d’un ideal de país poc compartit: un paisatge encisador (pairal?) on no passa res que ens pugui interessar, on totes les referències són d’un passat idealitzat en una boira sense conflictes, i on una menja discreta, un bon vi i l’estimada no representen cap fortuna. El pessebre de la revista blanca.

Representar un país. M’adono que cadascú ha de representar «el país que vol fer seu» i que això només pot ser plural. I perquè aquesta pluralitat és exigible, celebro creacions com l’«Epifania ajornada», de Jordi Montlló: no pas perquè denuncia una situació injusta, una impunitat moral, allà on l’evocació de l’ideal de Khayyãm fóra cinisme; sinó perquè retorna a l’art pessebrístic aquella dialèctica que li és original. Si qualsevol Epifania és manifestació, el pessebre també. I la recontextualització d’aquest que comento porta a una sobrietat concisa com els versos d’aquell savi oriental que era astrònom, en contrast amb el tractament d’un tema que en el pessebrisme nostrat sol comportar desmesura.  

Tanmateix, la creació de Montlló necessita la Paraula. Igualment concisa, «Epifania ajornada» condensa en dos simples mots la ràbia, la denúncia, l’astorament, potser l’esperança, i tot aquell conjunt de pensaments i de sentiments que caracteritzen la poesia. Som lluny de la narrativitat, que en tot cas podria venir donada per la recreació icònica, però aquesta també és austera. Magnífic. Redueix un pessebre a una idea, i l’expressa amb recursos semblants en la imatge representada i en la paraula justa. Dialoga amb la realitat tant com se n’allunya. És modern, es diu poesia visual i es guarda pla bé el Cel en què confia.

Jacint Creus

Associació Boira i Argila

La Consol Mallofré i en Joan Amades

L'Associació Cultural Joan Amades ens informa de la conferència que Josep Cruanyes i Tor

farà aquest dijous 22 de març de 2012 a les 19:30 h. al Local Social de l’Associació Excursionista d'Etnografia i Folklore. Amades és l'autor d'El Pessebre (Barcelona, 1959), un dels llibres més importants que s'hagin editat mai sobre aquesta tradició.