Apel·les Mestres, pessebrista

A més a més de ser l'arquitecte de la façana de la catedral de Barcelona o el responsable tècnic de l'enderrocament de les muralles de la ciutat comtal, Josep Oriol Mestres va ser un dels pessebristes destacats de Barcelona i va ser un dels fundadors de la primera Societat de Pessebristes (1863). És més conegut, però, el seu fill Apel·les, artista polifacètic a qui va dedicat el llibre d'Antoni Boada que us comento: Apel·les Mestres: franciscà o descregut? (Rafael Dalmau, editor. Barcelona, 1980).

Sembla que Apel·les Mestres (1854-1936) va adquirir una certa fama de descregut, i el llibre ens mostra que aquesta caracterització és del tot inapropiada. Al llarg de la seva vida va mostrar una sensibilitat que podríem qualificar de franciscana. Boada parla d'ell com un franciscà laic.

Apel·les Mestres potser no va ser un pessebrista com el seu pare, en el sentit tradicional del terme, però és indiscutible que el pessebre no el deixava indiferent. Joan Amades explica que Apel·les Mestres cap any no deixava d’anar a la fira de Santa Llúcia i cada any es firava comprant un gall. Amb la persistència del costum a través dels anys que va reunir una nombrosa variada i interessant col·lecció de galls de moltes formes i maneres.

Boada, en el seu llibre, recull el testimoni de mossèn Ramon Garriga: “ [mossèn Garriga] ens explicà, a més a més, com ell li recollia gravats d’antics missals, representant Adoracions i Naixements, dels quals l’Apel·les Mestres tenia una quantiosa col·lecció. Ja és ben curiós que un descregut faci col·lecció d’aquesta mena de gravats, però ho és més encara de veure com un capellà ens parlava d’ell amb vehemència extraordinària i que, al llarg de la conversa, tot eren elogis envers l’amic a qui tothom té per un menja-capellans”.

Ben mirat, els Mestres, pare i fill, ens ofereixen un nou exemple com es pot ser pessebrista “de fet” i “de dret”. I seguint aquesta denominació de Josep M. Garrut, podem afirmar que Apel·les Mestres va ser un pessebrista "de fet".