Hem rebut aquest escrit de la germana Regina del Monestir de Sant Benet
Segons sembla aquest nen Jesús es pot datar entre el 1860-70 i correspon al taller de Talarn.
Domènec Talarn i Ribot: va néixer el 1812 i morí al 1902. S'establí com escultor al carrer Jerusalem de Barcelona. A Llotja fou deixeble de Damià Campeny que li donà a fer els relleus de la casa d'en Xifrè, al Pla de Palau.
Les seves terracotes són d'un barroc graciós, i delicat, impròpiament dit "isabel·lí", allunyades del neoclassicisme del moment. Talarn fou premiat a Llotja entre els anys 1832 i 1837, tot i que treballava al marge del món oficial.
Protegí molts artistes joves, ajudant-los en tots els ordres, entre ells a Marià Fortuny, de Reus, que anà a viure amb ell a Barcelona.
Les dues facetes de la seva escultura són la imatgeria religiosa, on es descobreix amb tota la seva bellesa la seva dimensió d'escultor, i les figures de pessebre.
Talarn fou un pessebrista militant, fundador de l'antiga associació de pessebristes al 1863. La característica de les seves figures de pessebre és la preocupació historicista, filla de l'època. Són particularment destacables els reis mags i "llurs seguicis", on demostrava una habilitat prodigiosa.
En lloc del realisme d'en Ramon Amadeu, els reis de Talarn participen d'un historicisme i d'un exotisme orientalista propi del romanticisme i que veiem molt ben representat amb Marià Fortuny (els vestits s'hi acosten molt).
Els reis de Talarn són realment tres prínceps orientals.
El pessebrisme conegué en aquella època un bon moment. Molts particulars feien pessebres i obrien les seves cases a qui els volgués visitar. Els grans mecenes, se'ls feien fer per especialistes. Al costat de Talarn, diversos artistes s'hi dedicarien en exclusiva.
En rivalitat amb la sobrietat de Talarn i la seva escola, Marià Quadrado va incorporar al pessebre un realisme groller, tot introduint la figura del caganer.
El que Talarn volia era donar relleu a una devoció popular que minvava d'ençà de la invasió francesa al 1810. Amb els pessebres i les "passions" volia que entrés a les cases la devoció i la tradició, i així saciar l'anhel popular de creativitat, encara que fos una mica allunyat dels moviments artístics més cultes.
Pel que fa a la imatgeria religiosa, que és on es revela més el seu geni, és autor d'importants Calvaris, com el del Monestir de l'Escorial, a Madrid, i el del Claustre de la Catedral de Barcelona.
Treballà amb una gran intensitat tota la vida. Moltes de les seves imatges foren exportades a Amèrica, Orient Mitjà i Filipines, llavors encara colònies espanyoles. A casa nostra, la majoria de les seves obres foren destruïdes al 1936.
Dins aquesta imatgeria religiosa, a la que correspon el nostre Nen Jesús, als inicis seguí una tendència neoclàssica, però ben aviat es decantà pel barroc sense deixar un cert realisme exòtic, que podríem comparar amb les icones oriental, tan estimades avui dia. No és aquest l' únic cas en què l' expressió devota de la icona, es fa present en l' art català.
Les figures de l'escola castellana acostumen a tenir un realisme més sentimental. Mentre que el realisme català és més seré, i més moderat.
Al costat de la religiositat artística moderna, al segle XIX hi havia una important demanda d'art religiós tradicional. Fins llavors aquest art religiós tradicional estava en mans d'artesans de formació gremial, mentre que els acadèmics tractaven el temes religiosos amb més voluptuositat, o preferien els temes profans. Aquesta religiositat artística tradicional fou promoguda a Catalunya per un il·lustre alumne de Llotja: St. Antoni M. Claret. Talarn és un dels millors representants d'aquest corrent tradicional, paral·lel al romanticisme.
La influència de Talarn es notarà encara en l'època següent, en ple realisme, a través de l'escultor Joan Roig i Solé, de Reus. El trobem, en un acte acadèmic oficial, lliurant la medalla d'or a un jove pintor mallorquí: Antoni Ribas, que explora un paisatge de tema senzill i quotidià en oposició a les habituals obres d'art ampul·loses i amb títols extravagants.
L'autor, doncs, d'aquest Nen Jesús, és un escultor fill de Barcelona, i d'una certa anomenada. Un home que, a la vegada que l'art, estima l' Església i la pietat popular. Un home que valora la tradició però sense estar-hi tan aferrat que als seus 90 anys no pugui obrir-se als nous corrents que arriben i, fins i tot, ser-ne impulsor. Un home que no es deixa influenciar pel corrent romàntic individualista, sentimental, o fins melancòlic.
Podríem imaginar-nos Domènec Talarn com una persona serena, assenyada, un home de la nostra terra que va fent el seu camí amb llibertat i amb pau.
Així va néixer el nostre Hereuet, o la nostra "Perleta", com li deien les monges de Sta. Clara, amb tot el seu encís exòtic, devot, espiritual i ple d'humanitat. Diríem, un retall de MISTERI del Déu fet Home, aquí, a la nostra terra.
I jo em pregunto: ¿no el podríem venerar amb la devoció pròpia d'una ICONA oriental, realitzada a través de la pregària i que hi porta? Sí, una icona catalana, que nosaltres, les monges de casa, ens sentim ben nostra. Una icona que realment ens convida a una ofrena nadalenca, mentre cantem: "Què li darem a ne'l noi de la mare?"
L'Antoni Raventós, pessebrista de Barcelona, ens ha fet arribar aquesta col·laboració. És un pessebre mínim, que en la seva simplicitat acompleix perfectament l'objectiu de ser "presència".
Aquest Nadal tots els pessebristes tenim la "quasi obligació" d'anar a Tarragona. Perquè allà s'hi celebra la XII Biennal del Pessebre Català (del 5 de desembre de 2008 al 31 de gener de 2009). Ja tindrem ocasió d'anar-ne parlant, però avui voldria dir alguna cosa d'una de les joies que completaran aquesta mostra pessebrista. Es tracta del "Belén Bancaja".
Avui s'inaugura la