 |
| Pessebre de l'Escola de Castellterçol 2009 |
Aquest és el títol d'un article publicat l'any 1952 pel nostre enyorat consoci Josep M. Garrut on fa un comentari a partir de l'experiència de fer el pessebre amb dos grups d'infants (un fins a 12 anys i l'altre més grans) d'una escola d'arts i oficis de Barcelona.
Vull transcriure'n alguns fragments. Em meravella llegir i recordar la visió del pessebre que transmetia sempre el professor Garrut.
Parlant del pessebre dels més petits diu:
"Per als pessebristes, i més encara per als pessebròlegs, tenen interès els elements escollits pels infants, que ens indiquen quins són els que encara persisteixen i els que són vius dintre d'aquesta tradició arrelada en el poble, quan l'art del Pessebre ha passat a mans sàvies i ha deixat d'ésser un fet estrictament popular." Garrut parla amb emoció de la vivesa i de la creativitat que va apreciar en aquest pessebre.
Quan comenta el pessebre dels més grans diu:
"No comentarem aquest Pessebre, que si era un treball digne ens donava la lliçó més colpidora. Aquest era un pessebre mort, sense alè de vida, d'il·lusió i d'esperança, mancat de valors artístics. Aquest pessebre, que moltes persones grans elogiaven sense mirar gaire el dels més petits perquè el trobaven "infantil", era obra d'alumnes ja amb certes pretensions d'assolir la qualificació de "excel·lent" i era una petita obra morta, i, com he dit, sense il·lusió contràriament a l'altre Pessebre, tot ell viu, ple d'idees primàries, curulles, però, de possibilitats.
D'això deduïm que l'alumne d'arts plàstiques, fins a certa edat, té facultats d'ordre emminentment artístic: creació, emoció, tot i que desconeix la tècnica i les conseqüències que se'n deriven. En arribar a certa edat, gairebé en perdre el que en diem la inocència, perd també aquests dons, i, llavors trepitja la terra i és desaforadament realista."
4 comentaris:
Quanta raó tenia el mestre i com se'l troba a faltar. Aquí e que agrada són les obres mortes amb cortinetes i molta perspectiva.
Sempre he dit que el diorama bo, és aquell, en que els nens hi deixen les empremtes de les mans i el nas marcats al vidre que el protegeix, la puresa dels infants és la millor garantia per a valorar un bon pessebre. Tanmateix, un pessebre tradicional ha d'ésser una cosa viva, els menuts hi han de participar, tocar, viure'l dia a dia, car que a resultes d'això alguna figura es trenqui, o el moble s'ompli de serradures. No m'agrada massa "l'estètica estàtica" que sovint veiem tant a diorames com a pessebres.
Tot i coincidir amb els vostres comentaris i, evidentment, amb les paraules de Garrut, a mi em queda un dubte: aquests nois més grans, els que van fer una obra "morta", s'ho van passar bé fent-la? Van gaudir de l'experiència de fer el pessebre?
Vull dir que la principal valoració d'un pessebre s'ha de buscar en el missatge que transmet, en l'emoció que provoca en l'espectador, però no podem oblidar el sentit amb què el fa el seu autor. I en aquest punt jo no sóc ningú per a jutjar res...
Si no pots parlar d'una "obra d'art" en el sentit global de la paraula sense que et qualifiquin de jutge "apaga y vamonos", faltaria.... Qui no vulgui exposar-se a l judici públic que faci les coses per la mama.
Publica un comentari a l'entrada