El pessebre d'Ucronies

Quan era un nen, agafàvem tota la molsa que volíem. No era pas prohibit. Més tard va escassejar –la depredació, el canvi climàtic– i d’ençà d’aleshores només els bosquerols tenen autorització per agafar-ne i vendre’n. A casa en collíem només un cop a l’any, per fer el pessebre.

La molsa feia el bosc, i el suro, les muntanyes; un regueró de paper de plata feia el riu i el caganer feia el seu fet. Tot era molt metafòric, simbòlic i tot. La molsa ens deia la gerdor, amb la seva dicció fresca i humida. El suro ens deia la permanència, la força, amb aquella manera premuda i esforçada que té de vocalitzar. El paper argentat ens deia la llum, l’esperança, i suggeria dinamisme –ens feia l’efecte que sentíem l’aigua com cantava i feia  corredisses. I el naixement era, en realitat, el renaixement. Hi era tot, allí: el passat, el present i el futur. Tot plegat tenia una lectura política molt potent, per bé que no n’érem conscients.

Ell s’ho mirava embadalit i cada dia feia els Reis un poc endavant, cada vegada una mica més a prop de la cova. El marrec es pensava ser com el Nen Jesús, que era un caganiu com ell i també esperava regals. Tot just queia del niu i no sabia que en realitat era com el pagès, amb el xapo a punt de clavar-se en el llauró. Que el cel no és llevador i la seva és una eternitat de terra.

JOAN CALSAPEU 
Del bloc d'UCRONIES