Centenari de naixement del germà Gilbert Galceran i Famadas (*1912)

El Bou i la Mula es va fundar al Monestir de Santa Maria de Solius, el setembre de 1999; el nostre col·lectiu va dedicar el seu primer gran projecte al Pessebre del germà Gilbert: el llibre Els diorames del Monestir de Solius. Per això ens plau reproduir l'article que ens ha fet arribar el senyor Agustí Esteve. 

El proper 12 de maig de 2013 es clourà el Centenari de naixement del que fou monjo cistercenc del Monestir de Santa Maria de Solius, al Baix Empordà. Va néixer a Vilanova i la Geltrú i se’n va anar a la casa del Pare el dia 1 d’agost de l’any 2009. Es deia Artur de nom de pila, i en entrar a l’Orde va rebre el de Fra Gilbert.

Va estudiar Medicina a Barcelona i a Saragossa i l’any 1942, en començar el darrer curs de la carrera, va decidir fer-se monjo de l’Orde de Cister. Durant tota la seva vida es va dedicar al pessebrisme, també al monestir de Poblet, i cap a l’any 1950 a l’abadia d’Hauterive, vora Friburg (Suïssa), i a partir de l’any 1953 a Roma, on va ser destinat, residint a la Casa General. Va ser soci fundador de l’Associació Italiana d’Amics del Pessebre i va rebre l’encàrrec de construir-ne un per al Museo Colitti, a Campo-Basso. Va fer conferències i exposicions. El 1970, per refer-se d’un estrès, va demanar d’anar al Monestir de Santa Maria de Solius, on ja es va quedar. Amb el temps, fins al 2002, va anar construint els 39 diorames de l’actual exposició del Pessebre de Solius. Són gairebé tots de tema bíblic, inspirats en l’Evangeli. Tenen un gran valor artístic, popular i religiós. El visiten anualment unes vint mil persones.

L’any 2000 li va ser adjudicat el Trofeu UN-FOE-PRAE, de la Federació Pessebrística Universal, en el XVI Congrés d’aquesta tingut a Pamplona. El 2004, obté un diploma del XLII Congreso Nacional Belenista, de Villarrobledo, per ser el primer pessebrista d’aquí amb tres museus pessebrístics a Europa. L’any 2006 el diploma de Mestre Artesà, per part de la Generalitat de Catalunya. I també un homenatge nacional al XLII Congrés, celebrat a Vic.

Com a curiositat, un dels diorames de la col·lecció, precisament de marcat caràcter català, és actualment al Vaticà a petició del Cardenal de Barcelona, que el coneixia de l’Exposició. Esperem que aviat sigui retornat al seu lloc d’origen, el Monestir de Solius, aquest diorama nadalenc, titulat “El pessebre de la parròquia”, i així tinguem el goig de contemplar aquesta meravella, obra del G. Gilbert Galceran, juntament amb tots els altres quadres.

El Monestir de Solius té la satisfacció de poder oferir aquest servei cultural, tan propi de la seva missió religiosa, i adient a la tradició monàstica de ser acollidors amb tothom.

Seguint les indicacions de Letizia Arbeteta

Letizia Arbeteta és una de les principals autoritats en coneixement de la història del pessebre que hi ha a Espanya. Va ser tot un plaer poder escoltar part de la seva ponència al Simposi Internacional de Pessebrisme celebrat a Sitges del 18 al 21 d'abril passats.

Estic convençut que, com a tot bon Simposi, les ponències que es van presentar a Sitges seran publicades. Només per poder llegir la ponència d'Arbeteta ja us dic que me'n guardeu un exemplar!

Però ara m'agradaria fer-me ressò d'alguna de les idees que va expressar i que a mi em van cridar l'atenció. Una mirada atenta a la història del pessebre i de les seves figures ens mostra com el pessebre és simbòlic, el que s'hi representen són idees, sentiments. En aquest sentit, la tendència que majoritàriament domina l'actual panorama pessebrístic s'allunya plenament de la centenària tradició pessebrista: ara es cerca un pretès realisme, i en això als catalans ens agrada dir que en som capdavanters.

Arbeteta es lamentava que aquest pessebre tradicional està en extinció. Veiem algun pessebre antic (dels pocs que encara queden) i ens costa “llegir-lo”. Es lamentava d'algunes restauracions de pessebres centenaris (de convents de monges, per exemple), en què els tècnics havien suprimit elements aparentment accessoris (flors, ornaments, etc.) però que, de fet, formaven part del pessebre. Cada dia que passa estem perdent informació dels pessebres tradicionals, i és urgent el seu estudi i conservació.

El pessebre tradicional no és només un objecte: és molt més. Al seu voltant s'hi vivia el Nadal. S'hi cantava, s'hi resava, s'hi menjava... El pessebre no era un element estàtic, com els nostres diorames, sinó que gaudia de canvis a mesura que avançava el cicle nadalenc (val a dir que Joan Amades, en el seu llibre El pessebre, fa un bon recull d'aquest costumari al voltant del pessebre, a Catalunya).

I ara estem on estem. Ens agrada veure com el pessebre s'ha “globalitzat”, però aquesta globalització ha contribuït a aquesta pèrdua de símbols i de sentits del pessebre.

Però el discurs de Letizia Arbeteta no es limita a lamentar la pèrdua o a enyorar “temps passats millors”. No. En això s'assembla molt poc al pensament que domina en amplis sectors pessebristes, un pensament al que, al meu entendre, li costa fer propostes en positiu.

Ben lluny d'això, Arbeteta mira al futur amb optimisme. Amb l'optimisme de qui sap que hi ha molta feina per fer però que fa temps que s'ha arremangat per fer-la. Un dels punts de futur que proposava era repensar l'activitat que fem al voltant del pessebre. Ara, la majoria de pessebres no generen activitats al seu voltant. Fem pessebres molt bonics, però al seu voltant no s'hi viu el Nadal. Vet aquí una característica dels pessebres tradicionals que caldria recuperar perquè, només així, podrem mirar el futur del pessebrisme amb optimisme.

I encara més, Arbeteta es va dirigir als pessebristes reunits al Simposi: “les propongo que inicien investigaciones sobre sus tradiciones y belenes”. I és que Letizia Arbeteta lamentava el poc coneixement sobre el món del pessebre (història, significat, tradició, etc.) que hi ha entre els propis pessebristes, i això és una mancança que cal millorar.

Modestament, des d'El Bou i la Mula fa temps que seguim les indicacions d'Arbeteta. Només cal fer un cop d'ull a les nostres memòries anuals o a la nostra llibreria. I la gent del Simposi espero que també li facin cas. De moment, la idea que sortia al Simposi era sol·licitar a la UNESCO la declaració del pessebre com a patrimoni immaterial de la humanitat. Suposo que és perquè, fa uns mesos, van escoltar el text de l'Enric Benavent a Fes ta festa (on, per cert, es parla del pessebre com a patrimoni immaterial i material, ¿o és que els pessebres i les seves figures no són objectes materials?).

Els clients dels pessebristes

 

Fa uns dies es va celebrar a Sitges el Simposi Internacional de Pessebrisme. El motiu per a la seva convocatòria era celebrar els 150 anys de pessebrisme associaciatiu a Catalunya (sic). La primera referència documental d'una entitat pessebrista és de l'any 1863, a Barcelona. Per això és oportuna aquesta convocatòria. Per això, i perquè a Catalunya hi ha moltíssimes entitats pessebristes que apleguen a centenars de persones.

Però, vés a saber per què, pràcticament cap d'aquests centenars de pessebristes es va sentir motivat a participar en el Congrés de Sitges. No els hi retrec. Jo tampoc tenia previst assistir-hi. Però en Carles va posar-hi una parada de figures i em va demanar que li donés un cop de mà. No podia dir que no.

Gràcies a això vaig poder escoltar algun fragment de les interessantíssimes ponències que es van presentar al Congrés. Pràcticament cap tenia res a veure al fenomen de l'associacionisme pessebrista. Algunes, de fet, ni tan sols parlaven de pessebres. Però mai és sobrer aprendre coses noves.

Després de les ponències es va fer una taula rodona que volia reflexionar sobre el moment actual del moviment pessebrista. Hi havia una certa unanimitat en constatar la dificultat d'obtenir un relleu generacional. Costava més fer propostes per aconseguir l'entrada de gent jove.

Em va agradar l'aportació de Iñigo Bastida, de la Asociación Belenista de Álava i ac tual president de la Federación Española de Belenistas (per cert, a la web de la FEB no hi he sapigut trobar cap referència al Simposi...). Iñigo va fer una mena de DAFO de les entitats pessebristes, per assenyalar, segons el seu parer, quines eren les debilitats i les amenaces del pessebrisme a Espanya, i quines eren les fortaleses i les oportunitats.

De tot el que va dir, em vaig quedar amb algunes idees. Per començar, va parlar dels visitants de les exposicions de pessebres com de “clients”. Em sembla una idea suggeridora. Massa sovint els pessebristes dediquem moltes hores a fer les nostres obres i després, un cop inaugurada l'exposició, amb prou feines hi entrem. Potser fem els pessebres pensant més en nosaltres que en les persones que els han de mirar. Iñigo proposava que, a les exposicions, es pogués oferir un servei de visites guiades, a càrrec d'algun dels pessebristes de l'entitat...

Iñigi Bastida també va remarcar com, a la seva entitat, havien experimentat la importància que, a les exposicions de pessebres, hi hagués continguts pensats per als nens i nenes. Fa uns anys van presentar un pessebre fet amb figures de Playmobil i aquell pessebre s'ha hagut d'anar repetint un any rere l'altre pel gran èxit que va tenir.

També em va agradar molt la reflexió que va fer en el sentit que les obres presentades a les exposicions de pessebres són tan perfectes, tan bones, que més que motivar els visitants a fer el pessebre el que aconsegueixen és mostrar-los que ells no estan capacitats per fer allò... Una idea que no és nova (el doctor Camprubí fa anys que deia una cosa semblant), però que em sembla molt vàlida en l'actualitat.

Destaco algunes de les aportacions que el president de la FEB va fer a la taula rodona, i n'hi afegiria alguna de les que hi va fer Leticia Arbeteta. Arbeteta va animar als pessebristes a obrir el seu catàleg de propostes (que no es limitin a presentar una magnífica exposició de diorames), perquè, segons ells, sovint es pot identificar les associacions pessebristes com a “capillitas que hacemos maquetismo”. I és evident que hauríem de fugir d'això.

Però he començat a explicar el que va dir Leticia Arbeteta. I és que que la seva ponència i les aportacions a la taula rodona van ser, al meu parer, el més interessant del Simposi. El seu comentari mereix un post a part.

El primer pessebre (i VII) - El principi d'una tradició

El principi d'una tradició

En diferents posts he intentat compartir alguna idea al voltant del que, tradicionalment, s'ha considerat com el primer pessebre de la història: el que va fer Sant Francesc d'Assís la Nit de Nadal de 1223 en una cova del bosc de Greccio.

Penso que, més enllà de citar-lo cada vegada que volem parlar de la història del pessebre, el que cal fer amb el pessebre de Sant Francesc és reivindicar-lo, i intentar treure'n les lliçons que el sant d'Assís ens hi transmet.

Acabo aquesta sèrie de posts reivindicant l'adjectiu “primer” per al pessebre de Sant Francesc. Fou el “primer” perquè després n'hi va haver d'altres.

M'explico. Una de les gràcies del pessebre del sant d'Assís és que va ser el “primer”, i no l'”últim”. Malament rai si després de la nit de Nadal de 1223 a Greccio mai més s'hagués fet un pessebre ni res de semblant. Sant Francesc va promoure la devoció al Naixement de Jesús i va iniciar, d'aquesta manera, una tradició.

Sovint parlem de les tradicions com d'una cosa l'origen de la qual es perd en el temps. Parlem de tradició com a sinònim d'antic. I no ens adonem que tota tradició en algun moment va néixer, va ser “inventada”. Qualsevol tradició va ser una novetat. I les tradicions que segueixen vives en els nostres dies (i el pessebre n'és una!) és perquè s'han anat renovant, i han anat canviant tal com canviava la societat de la que naixien.

L'orde franciscà, els framenors caputxins, han estat, i són, fidels seguidors dels ensenyaments de Sant Francesc d'Assís. També ho són, és clar, pel que fa a la gran lliçó de la nit de Greccio. A ells es deu, en bona part, la difusió del pessebre per molts llocs d'Europa. A ells es deu la pervivència de la tradició del pessebre. Perquè ells van escampar el pessebre arreu. Modernament, moltes entitats pessebristes i molts concursos de pessebre tenen el seu origen en l'empenta de frares caputxins o d'agrupacions locals del VOT (Venerable Orde Tercer).

Certament: els caputxins van crear associacions que abans no existien o van convocar concursos de pessebres que mai s'havien fet abans. D'aquesta manera, innovant la tradició, van ajudar a mantenir-la viva.

I el pessebre seguirà viu si seguim les lliçons del primer pessebre de Sant Francesc d'Assís, si som capaços de fer pessebres pobres i nous que interpel·lin als homes i dones d'avui i en els que, sobretot, no importi tant com o amb què estan fets com la vivència que transmeten.

El primer pessebre (VI) - Viure el pessebre

Viure el pessebre

Sant Bonaventura va escriure el relat de la Nit de Nadal de 1223 a Greccio. Una de les coses que m'agrada més del que explica Sant Bonaventura és quan diu: “...la cova va ressonar de crits i es féu esplèndida i solemne aquella nit amb la claror de llums abundants i pels cants sonors de lloança. El baró de Déu estava davant de la menjadora, ple de pietat, abundós de llàgrimes i radiant de goig”. Crits, cants, lloança, goig, plors...: emoció autèntica!

De pessebres n'he fet i n'he vist molts. Moltíssims. Però he de reconèixer que massa sovint tinc una sensació de “dejà vu”. Davant de molts pessebres he quedat admirat per la destresa dels seus autors, o m'ha impressionat la quantitat d'hores invertides en la seva construcció, o m'he delectat amb les figures “de palillo” que hi havia...

Però són poques les vegades que, davant d'un pessebre, m'he emocionat. Són pocs els pessebres que m'han arribat al cor. Segurament és perquè dec ser poc sensible. O potser no: tampoc recordo haver coincidit, en una exposició, amb gent cridant o plorant per l'emoció de veure un pessebre.

 

En canvi, el primer pessebre va provocar cants de joia i plors d'emoció. Una cosa que rarament haurem vist en una exposició de pessebres però que sí que hem viscut: fent el pessebre amb la família o cantant nadales davant el pessebre de la parròquia. I ja que esmentem els cants, posats a buscar comparacions amb el pessebre de Sant Francesc, el tema de la música no és menor: quina és la música amb la que acompanyem els nostres pessebres? Perquè en el primer pessebre hi havia cants... és impossible imaginar-lo en silenci o amb una musiqueta enllaunada de fons.

En definitiva, el primer pessebre és, abans que res, una vivència. Retornant a Josep M. Garrut, podríem repetir que el pessebre és una presència. Sí, però no una presència qualsevol. És una presència que interpel·la, que ens toca el cor. Una presència que ens demana una participació activa a tots aquells que la percebin.

El pessebre no és una simple representació artística. El pessebre no és només un objecte votiu. El pessebre no és només una tradició.

No: el pessebre és una vivència. Vet aquí el gran ensenyament del primer pessebre que va fer Sant Francesc d'Assís.

El primer pessebre (V) - Un pessebre pobre

Un pessebre pobre

Aquests dies, amb l'elecció del nou Papa, s'ha parlat molt de la tria del nom. El cardenal Bergoglio ha escollit Francesc en homenatge a Sant Francesc d'Assís, per remarcar l'opció preferencial que l'Església ha de fer pels pobres.

L'Església de Jesús, que va néixer pobre, amb el temps s'ha anat enriquint, en diversos moments s'ha anat allunyant d'aquella pobresa inicial. I sants com Francesc han maldat per retornar l'Església al camí de senzillesa que no hauria d'haver abandonat mai. Sant Francesc és el sant dels pobres, tot i que són molts els sants i santes que han treballat per l'opció evangèlica d'estar al costat dels més desafavorits.

Amb tots els matisos que hi vulgueu posar, amb la història del pessebre passa una mica el mateix que amb la trajectòria de l'Església. El pessebre va néixer pobre. ¿Voleu més pobresa que uns quants frares i gent del poble aplegats, la Nit de Nadal de 1223, per celebrar la missa en una cova del bosc de Greccio? Fixeu-vos en tota la “inversió” que Sant Francesc va fer aquella nit: “féu preparar una menjadora d’animals, hi portà fenc i menà al lloc escollit un bou i un ase”...

Però després d'aquella nit, el pessebre té una llarga història durant la qual va entrar als palaus dels nobles i va passar per les mans dels millors artistes. I no és que em sàpiga greu: gràcies a això podem admirar el Belén de Salzillo o les figures de Domènec Talarn, per posar només dos exemples.

Avui gaudim de pessebres rics, molt rics. Rics no només pels materials i figures emprats en la seva construcció. Són rics per la gran quantitat d'hores dedicades a bastir-los. Són rics per la gran qualitat artística dels seus autors. Són rics per la sofisticació de les tècniques utilitzades en la seva construcció.

I és bo que tots plegats gaudim d'aquesta riquesa. Però també seria bo que això no ens allunyés de la pobresa original del pessebre. Que fer el pessebre estigui a l'abast de tothom. Dels qui no tenen traça per l'art, dels qui no tenen massa hores lliures, dels que no disposen de diners per comprar figures de qualitat...

Perquè el primer pessebre, el pessebre de Sant Francesc era pobre, però tenia la gran riquesa d'aplegar, al seu voltant, a tot el poble. Els nostres pessebres són pobres com el primer pessebre?

El primer pessebre (IV) - Un pessebre trencador

Un pessebre trencador

Un temps abans del primer pessebre, a les esglésies s’havien popularitzat les representacions dels misteris de Nadal. Unes celebracions que tenien molt d’èxit entre el poble i que s’havien convertit en uns actes tan massius que semblaven revetlles. Sembla que en alguns casos l'enrenou era considerable i això va portar el papa Honori III a prohibir les representacions teatrals a les esglésies; ho va fer l'any 1207, és a dir, només 16 anys abans del pessebre de Sant Francesc.

Quan el sant d'Assís es va proposar celebrar la nit de Nadal a Greccio estava trencant la prohibició papal. És cert que, prèviament, havia demanat autorització al Papa (com diu Sant Bonaventura, “per tal que no se’l pogués titllar de lleuger, consultà el seu pla al Papa, el qual li donà llicència”). Però no és menys cert que Sant Francesc es va rebel·lar contra el que hi havia establert.

I és que massa sovint parlem de Sant Francesc com l'”inventor” del pessebre i no ens fixem el que hi ha darrera d'aquesta paraula. Per “inventar” cal imaginació, creativitat, genialitat, contemplació... “Inventar” és fer alguna cosa nova. El pessebre més franciscà serà aquell que mantingui aquest esperit fundacional del pessebre: quan fem el pessebre estem “inventant” una cosa nova. Malament rai si fer el pessebre es limita a reproduir una mecànica similar a la de l'any anterior...

Per això penso que cada Nadal hem d'acollir qualsevol pessebre, tant se val quin sigui el seu estil o tècnica, tant se val si és més o menys tradicional. El millor homenatge que podem fer a Sant Francesc és “inventar” un nou pessebre cada Nadal.

Que els nostres pessebres siguin, també, un “primer pessebre”.

El primer pessebre (III) - Un pessebre actual

Un pessebre actual

L’any 1219 Sant Francesc d’Assís es va unir a les Croades. Va viatjar a Acre i Adieta i es va entrevistar amb el soldà d’Egipte. Va retornar a Itàlia el 1220 i, tres anys més tard, va celebrar la Nit de Nadal en el bosc de Greccio.

Eren temps en què la fe cristiana es volia imposar amb la violència. El “no mataràs” havia quedat arraconat. El sant d’Assís maldà per convèncer els croats de la necessitat d’obeir aquest manament. Desatès i sense poder complir el seu objectiu, es va desplaçar a terra enemiga (Egipte) per predicar l’Evangeli.

Francesc va visitar, doncs, la terra que havia trepitjat Jesús. I no és difícil imaginar que la visió d’aquell indret convertit en un escenari de guerra i mort va impactar-lo.

I tampoc deu seu cap disbarat imaginar que Sant Francesc tenia aquella visió molt present quan va proposar fer la Missa de Nadal en una cova de Greccio. Fent allò, feia el mateix que els croats: recuperar els llocs sants. Però no els recuperava físicament, per la força, sinó amb l’esperit, amb la força de la fe. Els croats es volien apoderar dels llocs sants però no s’adonaven que la santedat ha de néixer de cadascú, no pot dependre en cap cas de la possessió o no dels llocs que va trepitjar Jesús.

Veiem, doncs, com el pessebre de Sant Francesc és un pessebre contemporani. No buscava recrear una escena de feia més de 1200 anys, sinó que volia transportar al seu temps l’experiència de la nit del Naixement.

De vegades ens escandalitzem quan veiem pessebres que representen escenes de l’actualitat, i no ens adonem que aquests són pessebres profundament franciscans.

Recordo el pessebre de la plaça de Sant Jaume de Barcelona del Nadal de 2004, en el que els barcelonins i barcelonines (representats en fotografies de mida real) passaven a formar part del pessebre i, en conseqüència, es convertien en adoradors del Nen Jesús: un pessebre 100% franciscà!

I recordo també haver vist en una exposició de pessebres un diorama que ens mostrava una escena de la Palestina actual després d’un recent bombardeig... Vet-ho aquí una visió franciscana de Terra Santa: una visió que ens mostra el sofriment que encara pateix la terra que veure néixer Jesús. Sant Francesc també va patir veient que Terra Santa era un lloc de guerra...

Sant Francesc no va pretendre reproduir històricament la cova de Betlem. No. La lliçó de Sant Francesc és una altra: quan fem el pessebre no estem representant una escena del passat sinó que hauríem de ser capaços de reflectir-hi la fe i l’esperança del nostre món d’avui.

Els nostres pessebres són actuals com aquell primer pessebre?

(Algunes idees d'aquest post estan extretes de l'article d'Aldo Angioletti "Francesco e l'ideazione del Presepio: consistente verità o semplice attendibilità spirituale?", publicat al número 231 d'Il Presepio (setembre de 2012)

El primer pessebre (II) - Les parts del pessebre

Les parts del pessebre

El que s'ha anomenat “primer pessebre de la història”, el que va fer Sant Francesc d’Assís, només tindria dos elements que ara reconeixeríem com a parts essencials d'un pessebre: una cova, d'una banda, i el bou i l'ase, d'una altra. Ni Sant Josep, ni Mare de Déu... ni Nen Jesús! Bé, el Nen Jesús sí que hi era: segons el relat de Sant Bonaventura el Nen va aparèixer als braços de Sant Francesc. El pessebre com una experiència mística.

En alguna ocasió he escrit que el pessebre és la materialització d'una devoció. El misteri del Naixement posat en escena. Aquest és un dels ensenyaments de Sant Francesc: no és gaire important com fem el pessebre, ni quines figures hi posem o hi deixem de posar, el que és fonamental és que el pessebre sigui una representació del misteri, una presència, com tan encertadament deia Josep M. Garrut.

M’és difícil imaginar Sant Francesc polemitzant sobre si la perspectiva d’un diorama és correcta, o si, abans de construir un pessebre, cal fer-ne un projecte previ. I, en canvi, qüestions com aquestes semblen preocupar molt en certs ambients pessebristes.

A mi cada vegada em fa més mandra respondre a la pregunta “Com ha de ser un pessebre?” “Quines figures s’hi ha de posar (i quines no)?” En els que d'una manera o altra estem en aquest món del pessebrisme, aquestes preguntes, i altres de similars, ens les fan sovint. I més d’una vegada em vénen ganes de contestar: “L’has de fer com et doni la gana”. Que no deixa de ser una resposta barroera però, en el fons, ben franciscana. Perquè m’atreveixo a imaginar Sant Francesc responent aquestes preguntes: “El pessebre fes-lo com vulguis... sempre i quan et serveixi per viure, i fer viure, el misteri de Nadal”.

Són d’aquesta “forma”, els nostres pessebres?

El primer pessebre (I) - El pessebre de Sant Francesc era un pessebre?

El pessebre de Sant Francesc era un pessebre?

Té bona part de raó l’Enric Benavent quan explica que l’afirmació que Sant Francesc d'Assís va fer el primer pessebre és un mite, una mena de llegenda fundacional del pessebrisme. Té raó si ens fixem en la part formal del que va fer Sant Francesc al bosc de Greccio la nit de Nadal de 1223. Efectivament, si ara poguéssim viatjar en el temps, i ens plantéssim al bell mig d'aquella missa, ens costaria molt reconèixer-hi un pessebre. Si més no un pessebre tal com l'entenem avui dia...

Només cal que llegim el relat que en fa Sant Bonaventura: “En l’any tercer abans de sa mort, a l’objecte d’excitar la devoció a la memòria de la nativitat de l’infant Jesús, es disposà a celebrar-la amb tota la solemnitat possible a Castro Greccio. Per tal que no se’l pogués titllar de lleuger, consultà el seu pla al Papa, el qual li donà llicència, féu preparar una menjadora d’animals, hi portà fenc i menà al lloc escollit un bou i un ase. Foren cridats els frares, hi acudí el poble, la cova va ressonar de crits i es féu esplèndida i solemne aquella nit amb la claror de llums abundants i pels cants sonors de lloança. El baró de Déu estava davant de la menjadora, ple de pietat, abundós de llàgrimes i radiant de goig: quan acabà la missa solemne damunt la menjadora, Francesc cantà l’Evangeli. Després predicà al poble circumstant la naixença del Rei pobre, sense saber anomenar d’altra manera l’Infantó de Betlem, ple de tendresa, d’amor. Un cavaller virtuós i verídic, que per amor de Crist, deixada la milícia secular, estigué unit amb el baró de Déu, per gran familiaritat, el senyor Joan de Greccio, assegurà que ell veié un formós nin adormit dintre de la menjadora, que el pare Francesc prengué en els seus braços i el va fer adormir”.

Aquesta “missa curiosa” (així l'anomena Joan Amades a “El Pessebre”) no és un pessebre. O, millor dit, no s'assembla gaire a un pessebre popular com els que fem a casa o a un diorama dels que veiem a les exposicions. No s'hi assembla gens, si més no en la forma.

Però... el pessebre és només “forma”? ¿No hem afirmat en més d'una ocasió que el pessebre és molt més que una simple reproducció plàstica del Naixement de Jesús? No hem dit sempre que el pessebre és un món? Doncs si això és cert haurem de reconsiderar el plantejament inicial que fèiem sobre el “pessebre” de Sant Francesc.

Perquè potser sí que el pobrissó d'Assís no ens va ensenyar a fer bé la perspectiva o a posar la Sagrada Família al pessebre (en el pessebre de Sant Francesc no hi ha ni Sant Josep ni la Mare de Déu!!!), però, en canvi, ens va mostrar algunes coses molt més importants del que és, o hauria de ser, un pessebre.

I potser aquesta podria ser la primera lliçó que hauríem de treure del patró dels pessebristes: deixar de banda certes preocupacions que tenim a l'hora de parlar de pessebres i fixar-nos en l'essencial. Potser parlem del primer pessebre, del pessebre de Sant Francesc, amb molta lleugeresa. I penso que ens deixem perdre moltes coses. Intentaré parlar-ne més endavant.

Pessebres artístics

PessebreBCN, dissenyat per estudiants d'art de l'Escola Massana. 2004

En el món del pessebrisme ha fet fortuna la divisió que classifica els pessebres en “populars” quan estan fets de suro i molsa o “artístics” quan estan fets de guix. Pensant-hi bé, si la qualificació d’artístic està referida només al tipus de material que s’utilitza o a la tipologia de pessebre que es fa, de seguida veiem que alguna cosa d’aquesta classificació no acaba de funcionar.

M’agradaria aportar una reflexió sobre aquest tema en base als conceptes d’art i d’artesania. La majoria de pessebres que podem contemplar per Nadal són obres d’artesania, no pas obres d’art. Els artesans es preocupen per fer reproduccions d’un model inqüestionat, incorporant lògicament millores tècniques, però sense més pretensió que fer de transmissors d’aquell model. L’artista té una intencionalitat que va més enllà del model, tal com afirma Panofsky. En l’obra d’art hi ha la voluntat d’entrar en diàleg amb el públic a partir d’un llenguatge simbòlic. L’artista es preocupa per transmetre, per donar un missatge, per interpretar una realitat. Per això Panofsky afirma que la comprensió d’una obra d’art no es pot quedar en la iconografia (reconeixement d’uns elements representats) sinó que ha d’arribar a la iconologia (interpretació d’un sentit profund).

L'art, aporta una intencionalitat narrativa. L'artista interpreta la realitat i l'expressa de forma simbòlica amb la intenció de que l'espectador participi d'aquest diàleg. Quan Josep M. Garrut,

a finals dels anys 50, deia que al pessebrisme li manca encara el seu Joan Miró o el seu Picasso, volia dir això: el pessebrisme està encara en la categoria d'artesania i no en la de l'art.

La riquesa el pessebrisme no s’esgota en els pessebres populars o en els de guix. El Misteri de Nadal, és sens dubte un dels temes més representats al llarg de la història a partir de totes les modalitats artístiques possibles. Certament que hi ha també artistes que fan del pessebre una obra d’art més enllà de les valuoses representacions que fan els artesans pessebristes. Els pessebres que correspondrien a la categoria d’obres d’art no sempre són ni ben compresos ni ben acceptats, ja que per a molta gent l’observació plaent d’un pessebre es basa en el reconeixement d’aquell model inqüestionat que transmet habitualment l’artesà. Els pessebres concebuts amb mentalitat artística conviden l’espectador a dialogar amb l’obra, a completar-la amb la seva interpretació. L’obra d’art només està acabada quan l’espectador hi entra en contacte.

Fixem-nos en alguns pessebres que es feien a la Plaça de Santa Jaume de Barcelona, en alguns dels que es feien al Raval de Montserrat de Terrassa, en els de l’Escola d’Art d’Olot, en els que es van presentar a l’exposició de la Biennal-2010, Nous llenguatges per al pessebre, a Castellar el Vallès, en els que es munten cada any a Nôtre Damme de París... per posar alguns exemples. El pessebrisme també té alguna cosa a dir en el món de l’art.

Renovar les tradicions

Aquests dies estic donant voltes a què vol dir renovar la tradició en l'àmbit del pessebrisme, quines possibilitats i quins límits. Tot buscant coses em vaig trobar amb aquest acudit que va publicar El Periódico l'any 2004. Ja sabem que el sentit de l'humor sovint ens situa als extrems de la realitat, però el bon sentit de l'humor el que fa en el fons és ajudar-nos a plentejar moltes coses.

Les famílies bíbliques, també la de Jesús, s'assemblen moltes vegades més a les families postmodernes que a la idílica família tradicional. Diverses vegades he fet el pessebre amb la Mare de Déu i Jesús només, i no crec que sigui l'únic. I respecte a l'altre tema que apareix en l'acudit, està molt bé l'article "Viure Sol" que en Jesús Rex va fer per a la publicació "Per Nadal, el pessebre" que vam fer amb el CPL l'any 2005.

Pessebres simbòlics a Perpinyà

« Une crèche de Noël particulièrement émouvante par sa simplicité et le symbolisme qui se’n dégagent, a été réalisé au Palais dus Rois de Majorque par le restaurateur de ce haut-lieu, M. Jacques Lladó. » Així comença el comentari del diari l’Indépendant (24/12/1978) sobre un dels pessebres que acostumava a fer el Sr. Jaume Lladó. En aquesta ocasió el pessebre estava construït en un dels calabossos del palau. L’articulista fa referència a l’emoció i al simbolisme d’aquest pessebre. « La crèche de Noël qui y a été aménagé est volontairement dépouillée, et l’ensemble constitue une vision propre à émouvoir grands et petits face au mystère de la Incarnation » Després d’explicar com el pessebre evoca la família i el treball, virtuts que diu estan començant a afeblir-se, acaba posant èmfasi novament en la capacitat de desvetllar emocions que té la instal•lació : « La rusticité et la simplicité de cette crèche ramènent au véritable esprit de la fête de Noël »

1979 pessebre simbòlic al palau dels Reis de Mallorca

L’any següent (30/12/1979) l’articulista de l’Indépendant, després de descriure el pessebre tradicional i les exposicions d’art de Nadal instal•lades al Palau dels Reis, passa a explicar de la següent manera el pessebre simbòlic del Sr. Lladó: “Lladó a placé une crèche d’un symbolisme dépouillé et cinglant sur notre monde, ses inégalités, ses paradoxes et ses injustices. Au pied d’une colonne surmontée d’une pierre figurant la grandeur et la décadence de l’empire roman, un berceau rustique rempli de paille ou repose un enfant. A coté de l’enfant une pancarte clame “J’ai faim! Tinc gana!”, tandis que l’on voit dans une poubelle des pains entiers, des bouteilles de champagne vides, et d’autres aliments négligentment jetés. Un tableau qui donne à réfléchir.”

L’any 1980 el titular de l’article parla « d’une crèche émouvante aun Palais des Rois”. El periodista explica que després de la missa del Gall celebrada al mateix Palau ningú va quedar insensible “a la beauté dépouillée de la crèche symbolique composée d’un berceau en bois garni de paille sur laquelle son déposées de tous petits vêtements d’enfant figurant la naissance du Christ, autour un collier du bœuf, une lanterne, la scie de Saint Joseph menuisier, une écheveau de laine prés duquel on imagine la vierge Marie, le houx…cet ensemble volontairement dépouillé pour solliciter la participation émotionnelle et imaginative du visiteur. » Tot seguit en un petit paràgraf el periodista descriu un pessebre que reprodueix un paisatge del Rosselló, destacant l’enginy tècnic que li dóna profunditat. 

Jaume Lladó amb una de les seves figures

Vull destacar d’aquests fragments de premsa el tractament que reben aquests pessebres simbòlics que feia el Sr. Lladó. Veiem com cada any es destaca el seu caràcter simbòlic, la voluntat del pessebrista de fer reflexionar al públic, de com aquests pessebres desvetllen l’emoció, de com demanen la complicitat emocional i la imaginació del visitant, de com parlen dels problemes del món actual, en relació al missatge de Nadal, de com fan entrar en el veritable esperit de Nadal... Cada Nadal, al costat d’aquest pessebre simbòlic el Sr. Lladó hi construïa també un pessebre d’estil català, com ell diu, representant paisatges del Rosselló, en un format semblant als diorames. En els articles de premsa també se’n parla d'aquests i es valora la destresa tècnica o la capacitat de reproduir un paisatge, normalment en un únic i breu paràgraf, sense cap referència a les reaccions dels visitants ni a l’impacte que generen.

2012 pessebre a la Catedral de Perpinyà

Conrad Paris

A Perpinyà, la tradició del pessebre està força arrelada en les famílies catòliques i en les catalanes sobretot. Es fan o s’han fet exposicions de pessebres a les esglésies i també a espais públics com el Palau dels Reis de Mallorca, a la Casa Pairal, a l’Ajuntament, a l’oficina d ela Generalitat així com en força aparadors de botigues.Un dels pessebres més populars de Perpinyà és el que es munta cada any a la masia de Sant Vicenç, la seu d’una fàbrica de ceràmica, amb figures de Conrad París.

Segons un text de la Casa de la Catalanitat:

L’escultor Conrad París (1927-2013), va néixer a Burriana i va viure la seva infantesa a Barcelona. L’any 1943 va treballar a costat de l’escultor Georges Caseblanque a París i als anys següents va anar a les escoles de belles arts de Marsella i Perpinyà. L’any 1949 va exposar la seva obra als tallers de Sant Vicenç de Perpinyà on coneix diversos artistes. Aleshores crea les seves figures de pessebre en ceràmica. L’any 1978 instal·la el seu talles a Saint Ferreol, a Céret. El seu talent ha estat reconegut per diversos artistes: L’any 1955 Dalí va exposar una orella gegant a l’aeroport d’Orly, a l’interior de la qual hi havia els santons catalans de Conrad París.

Les seves figures són tot un passat fet d’oficis humils però necessaris, simples però vertaders que Conrad parís fa reviure posant de la mà un mestratge únic i una poesia intemporal. Tot el nostre patrimoni està allà: des del ballador de sardanes a l’esmolet, la dóna que renta, la que porta la llet, el sabater, el cadiraire, el forjador.

A l’església parroquial de Ceret, cada any s’hi exposa un pessebre seu.

Pessebre de l'escola FEDAC de Suria

En aquest reportatge del TN Comarques del dia 20 de desembre, veiem com a l'escola FEDAC de Suria fan uns pessebres molt ben treballats.
Estem contents per que aquest reportatge, igual que l'anterior de l'escola Casas s'han gestionat des del nostre col.lectiu com a consequèencia directa de la posada en marxa del blog El pessebre a l'escola.

El podeu veure en aquest enllaç