En Miquel caminava capcot,
amoïnat i pensarós. Volia anar a veure aquella família de la que
tothom parlava, i portar-los-hi un bon present, però en Miquel era
pobre, molt pobre, i no sabia què fer.
Havia
nascut a la llar on ara vivia sol al mig del bosc. Els seus pares
feia anys que faltaven, mai havia anat a l’escola i no en sabia res
de lletres ni de números i a més, era una mica enze. En Miquel però,
era una ànima de càntir, un tros de pa que mai tenia un no per
resposta i el poc que tenia sempre ho compartia. Treballava al bosc
fent fagines pels forns i feixos de llenya que repartia per les cases
a canvi de la voluntat, però eren mals temps per tothom i aquesta
era més aviat escadussera.
Se’n
parlava arreu. Dins d’una cova havia nascut un nen. Els seus pares
feien una fila mísera. S’hi estaven acompanyats per un bou i una
mula i com en Miquel, eren molt pobres. Tothom de la rodalia havia
portat presents: un mató, un cistell d’ous frescos, una carbassa,
un pa, fins i tot hi havia una panera de peix. Ell s’ho mirava de
lluny, amagat rere uns arbustos i tapat amb una gruixuda capa de
pell, doncs feia molt de fred. Patidor com era frissava ja que no tenia res per a dur. Trist i capcot se’n va anar de nou a la
muntanya a treballar.
Dins
del bosc, continuava fent voltes sobre què fer: podia vendre’s
l’única destral que tenia i comprar algun present, però després
com treballaria? Volia vendre’s la capa que el protegia del fred,
però era vella i estava espellifada. Mentre en pensava alguna, o si
més no amb força voluntat ho intentava, va posar-se a nevar com mai
ho havia fet en aquella contrada.
En
Miquel, que era un home fort i valent com pocs, havia fet un feix de
llenya molt gran, l’havia lligat amb una corda i veient que el
gruix de neu cada vegada es feia més gruixut va decidir anar-se’n
cap a casa. Tot just a mig camí i passant prop de la cova on
s’estava aquella família pobra i misteriosa, la nevada va fer-se
extraordinàriament intensa. Amb prou feines podia caminar. Des
d’allà estant, va veure l’obertura de l’habitacle improvisat
per aquella pobra gent i va sentir el plor d’un nen. Un plor
profund que l’esgarrifava i li estrenyia el cor. Sense deixar anar
el feix de llenya va córrer tot el que les seves cames i la neu li
varen permetre, fins arribar al portal on encara plorava l’infantó.
En Miquel va adonar-se que tota la gentada havia fugit pel mal temps
i que dins la cova només hi havia la mare del nen, una noia jove i
bonica com un sol, el pare, un home gran i amb cara de bona persona,
un bou prim i vell, una mula i un nen rosset i blanquet que no parava
de plorar.
Tímid
com era, en Miquel va gosar preguntar:
-Perdoneu,
per què plora aquest infantó?
La
mare, amb un somriure a la cara que no amagava l’amargor li va dir:
-Te
fred i no tenim res per a escalfar-lo, patim per por de que se’ns
mori glaçat!
En
escoltar aquestes paraules en Miquel va sentir un calfred que li va
transcórrer tot el cos i fermament va exclamar:
-No
us amoïneu ara mateix deixarà de plorar!
D’una
revolada deixà anar la pesada càrrega de llenya que duia a
l’esquena, va preparar un munt de branquillons i esca seca i amb
una pedra foguera va encendre un foc en un no res.
L’expressió
d’aquells pares amoïnats, va passar en un instant de la profunda
tristor a la immensa alegria, i el nen en sentir l’escalfor del
foc, va regalar un somriure a aquell llenyataire, adormir-se tot
seguit mentre la seva mare l’alletava.
Josep,
que era com es deia el pare del nen, va torrar pa i Maria, la mare,
va fer truites. Tots tres soparen junts i fins ben tard varen xerrar
i riure, fins que plegats, bou i mula inclosos, quedaren adormits al
voltant del foc. Tots menys en Miquel. Ell no va aclucar l’ull
vigilant les brases, embadalit i feliç, sentint-se valorat i estimat
per aquella família desconeguda i pobre, tant pobre com ell.
I
és així com el bon llenyataire, sense saber-ho, va portar el
present més valuós de tots els que va rebre aquella família pobre
i misteriosa. Tanmateix va emportar-se el millor dels regals:
l’agraïment d’uns pares desesperats i el somriure d’un nen ros
i blanquet, mort de fred.
Toni Dorda
Desembre de 2019
