Pessebres surrealistes

 

Miro un quadre de René Magritte. Hi veig un paraigua. Es tracta d’un paraigua molt ben pintat, ben realista: no em cal gens d’imaginació per reconèixer que és un paraigua. També hi veig un got de vidre; com el paraigua, està molt ben pintat, és d’un estil ben realista. Però la suma del paraigua i el got, tan reals, fa una imatge irreal. És clar: Magritte era un pintor surrealista!

Durant les passades festes de Nadal vaig visitar diverses exposicions de pessebres. Us descric un dels molts diorames que hi vaig veure. És el carrer d’un poble; un poble que podria ser del Pirineu català; està reproduït amb un gran realisme; està nevat: quasi notes el fred només de mirar-lo. De tan real i tan ben fet, sembla ben bé una fotografia. Al mig del carrer unes figures de pessebre: sant Josep i la Marededéu, vestits a l’hebraica, demanen hostatge a l’hostaler; l’hostaler porta turbant i sandàlies. Són unes figures molt reals, molt ben fetes (són dels Castells, no cal dir res més!). Però m’adono que la suma del poble català (realista) i les figures hebraiques (realistes) em fan una imatge impossible, és una imatge irreal. Sóc davant d’un pessebre surrealista?

Ja fa molts anys que Josep M. Garrut, en el seu seu llibre Viatge a l’entorn del meu pessebre (Barcelona, 1957), lamentava que el pessebrisme encara no havia trobat el seu Joan Miró. Segurament encara no l'ha trobat. Del que podem estar segurs, això sí, és que, si no tenim cap Miró pessebrista, sí que almenys tenim més d'un Dalí!

ARXIU CATÀ 10: Figurillas de pesebre

El P. Basili de Rubí escrivia l'any 1947 aquest article on reivindica que hi haura d'haver figuretes de pessebre populars i de qualitat.
Arxiu Catà n. 76

ARXIU CATÀ 9: Folklore nadalenc a Mallorca: Els Betlems

Un extens article del P. Andreu de Palma, publicat l'any 1934 al Correo de Mallorca.
Arxiu Catà n.61

ARXIU CATÀ 8: Del pessebre

L'article de l'any 1932 escrit per Francesc de P Colldeforns a la revista Amunt ens parla de la importancia de fer el pessebre amb serietat i fa algunes recomanacions tècniques.
Arxiu Catà num 48

Tesi doctoral sobre pessebrisme

Aquest dilluns 23 de gener, a la Sala Sant Jordi de la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull, el nostre company Enric Benavent va defensar la seva tesi doctoral SIMBOLISME RELIGIÓS A L’ESPAI PÚBLIC. EL CAS DELS PESSEBRES PÚBLICS I LES POSSIBILITATS D’INNOVACIÓ EN EL PESSEBRISME.

L’elaboració de la tesi ha estat dirigida per la Dra. Josefina Roma. El tribunal el formaven els professors Dra. Letizia Arbeteta, Dr. Ignasi Roviró, i Dr. Jean Louis Olive, de la Université de Perpignan Via Domitia que el presidia.

Tant la presentació de la tesi que va fer l’Enric com els comentaris i preguntes que es van fer des del tribunal van ser molt interessants. Val a dir que els membres del tribunal van valorar especialment la novetat de la tesi i l’atreviment de l’Enric en parlar de pessebrisme en una tesi doctoral. Un tema que malauradament encara és poc present en el món universitari, i més si tenim en compte la important presència del pessebre a la nostra societat, ara i històricament.

El tribunal va fer notar l’amplitud de la tesi («és com dues tesis en una», es va arribar a afirmar!) i la gran quantitat de qüestions al voltant del pessebre que s’hi analitzen. De ben segur que es tracta d’un treball que caldrà tenir molt en compte a partir d’ara a l’hora de parlar de pessebrisme.

El text complet de la tesi està disponible en aquest enllaç

Moltes felicitats, doctor Enric!

ARXIU CATÀ 7: Belén y belenes

Un interessant article d'Antonio Perez de Olaguer a la revista La Família, en tres entregques. Any 1968. La segona part recull una interessant entrevista al pessebrista i col.lecionista de pessebres Mn. Camprubí.  Arxiu Catà num 19

L'ARXIU CATÀ 6: Las últimas navidades de un pueblo

Sabíeu que al Pantà de Sau hi ha un pessebre submergit? Els habitants de Sant Romà de Sau van deixar un pessebre muntat en una de les cases just abans d'abandonar el poble per fer el pantà.

És el document 1085 de l'arxiu Catà

Encara París

El pessebre de La Madeleine anava acompanyat d'un tríptic amb un comentari d'art a càrrec d'un crític d'art, una presentació del mossèn, una breu biografia de l'artista i del text que a continuació us tradueixo, on vincula el pessebre contemporani amb el pessebre de Sant Francesc, en la més pura línia Albert Dresaire. També hi havia un tríptic pensat per als infants amb una pregària per fer davant del pessebre i un petit joc. Finalment, entre els documents es podia recollir un breu diccionari de termes relacionats amb el Nadal. Tot plegat fa que el pessebre sigui presentat com una proposta artística, en diàleg amb el públic. Al davant, en un costat, quatre cadires permetien la contemplació i la pregària. Un llibre de visites convidava, a més, a deixar les pròpies impressions del pessebre.

"La devoció per la Nativitat ben aviat va prendre la forma de representacions. La més coneguda és la que Sant Francesc d'Assís va concebre per la missa de Nadal de 1223, a Greccio, a l'Umbria. Va reconstituir de manera molt eloqüent l'humil quadre en el qual el Salvador va venir a la terra. En una cova, va disposar una menjadora plena de fenc i al costat un bou i un ase de veritat. No hi havia cap representació: ni de Jesús, ni de Maria, ni de Josep.

Per Francesc, Jesús-Crist estava present en l'eucaristia que es va celebrar. Després del primer pessebre, s'han portat a terme moltes altres representacions. La seva estètica ha evolucionat al curs dels segles. Als nostres dies, el seu estil sovint despullat condueix la mirada interior vers l'essencial: el misteri de Déu que es fa home. Cadascun dels nostres pessebres, com el d'en Samuel Yal, revela el missatge de Nadal a l'home d'avui en dia."

De pessebres per París

Sota el fris medieval que narra la infància i vida pública de Jesús enguany un pessebre provençal....Amb tots els seus personatges.... Els pessebres contemporanis que altres anys hi havia a Notre Dame sembla que han passat a millor vida

A la Madeleine en canvi mantenen l'aposta per l'art contemporani a l'hora de presentar el pessebre. Aquest any Samuel Yal proposa unes mans en actituds diferents que acompanyen l'Infant. Tot plegat sobre una catifa de fotos de personatges històrics de tendències ben diferents. Tota la cera de mans i Nen Jesús prové de les espelmes de pregària. M'he quedat impressionat i captivat.

A Saint Eustache prop de les Halles, un dels districtes amb mes pobresa, als anys 80 i 90 es va recuperar la tradició que la gent del barri fes el pessebre. Un barri castigat per la SIDA i alhora il·luminat per la solidaritat s'encarnava en el pessebre. Aquesta iniciativa va resultar incompresa per algunes persones.

L'estiu passat es va decidir convocar un concurs entre estudiants de Belles Arts. Téophile Stern va proposar aquest pessebre pensant en les persones que han perdut la vida al Mediterrani.

La barca que s'enfonsa fa de cova en la que Jesús pren el rostre de persones concretes.

Pessebre no fàcil d'entendre a la primera. Jo hi hauria posat alguna referència icònica al Nen Jesús.

Finalment al Sacré Coeur un pessebre d'estil més clàssic però no tant si ens fixem en els reis: un es xinés, un altre africà i un altre àrab.

L'ARXIU CATÀ 5: L'emoció dels Reis Màgics en els pobles de Catalunya

Un article de l'any 1935 a la revista L'Instant escrit per Miquel Capdevila ens apropa a les tradicions relacionades amb els Reis des de molts punts de vista.

És el document 892 de l'Arxiu Catà

Pessebristes rics, pessebristes pobres

(Reprodueixo l'article que vaig escriure per la revista de l'Associació de Pessebristes de Mataró d'aquest Nadal. És una petita reflexió que fa referència al patrimoni dels pessebristes mataronins, però que penso que es podria aplicar a altres entitats).

Els problemes que fa un temps estem patint els pessebristes de Mataró pel que fa al local ens haurien de permetre valorar allò que tenim. Perquè és cert que no tenim local, i que això ens fa «pobres», però al mateix temps tenim un important patrimoni, que ens fa «rics».

Fa temps que explico, a qui vol escoltar, que els pessebristes de Mataró tenim un patrimoni molt important. Tinc la sensació que les administracions no coneixen els actius de la nostra entitat, però a vegades els propis pessebristes no en som conscients, del que tenim.

Voleu fer-ne un repàs ràpid? Comencem.

Abans que res cal fer esment de la nostra col·lecció de figures i d’altres elements per fer el pessebre. Una col·lecció que a hores d’ara deu superar les 4.000 peces. Algunes figures són peces úniques (Carratalà, Castells, Catà, autors mataronins, etc.). Quasi 3.000 d’aquests figures formen part de l’IPEC (Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya), essent les primeres peces de caràcter pessebrista incloses en aquest inventari nacional.

A més de les figures, la nostra entitat té una important col·lecció de diorames, alguns de gran valor. Sense voluntat de ser exhaustiu, hauríem de fer esment als diorames de Manel Serena o de Francesc Cabot, d’una gran qualitat tècnica, i reconeguts més enllà de casa nostra.

Però tot aquest patrimoni material es veu complementat amb un important patrimoni documental:

• L’arxiu històric, que conté documentació des de l’any 1935 i que ha estat dipositat al Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró, prèvia classificació i catalogació.
• L’arxiu actual (secretaria), en procés d’ordenació.
• L’arxiu d’imatges. Comptem amb fotografies de pessebres i d’actes socials de l’entitat des de l’any 1960.
• La biblioteca. A part de molts llibres de temàtica no pessebrista, la nostra entitat té un centenar de llibres sobre pessebres, alguns dels quals són llibres difícils de trobar i d’un gran valor per a l’estudi i el coneixement de la història i la tradició del pessebre.
• Hemeroteca. Col·leccions de revistes pessebristes d’àmbit nacional i internacional, com ara Il Presepio.

Ja ho veieu, els pessebristes som «pobres» (hem de «viure» en una «casa» que ens deixen, perquè no tenim ni per pagar un lloguer...). Però som «rics» perquè disposem d’un patrimoni que és l’enveja de moltes entitats... Ho valorem com cal?

L'escàndol de la castanyera

(Reprodueixo l'article que vaig escriure per la revista de la Fira de Santa Llúcia de Barcelona d'aquest Nadal).

Castanyera dels germans Vidal.
Col·lecció de l'Associació de Pessebristes de Mataró.
Fotografia: Jordi Montlló

No ens enganyem: quan parlem d’innovar en el món de la tradició poc o molt ens trobem amb una certa oposició. Hi ha una tendència a pensar la tradició com quelcom immutable quan, de fet, les úniques tradicions que no canvien són aquelles que han desaparegut.

Les figures de pessebre no són alienes a aquesta tensió tradició-innovació. Això s’ha vist els darrers anys amb l’aparició de nous models de la figura del caganer. Sempre havíem vist el caganer guarnit amb la típica barretina. Ara, no només representa oficis diversos, sinó que retrata a personatges famosos dels nostres dies, des de polítics a esportistes, arribant fins a tot a personatges de ficció.

Paral·lelament a l’èxit d’aquestes noves figures han aparegut veus crítiques: «Això no és tradicional», ens diuen. O bé: «Això no té res a veure amb la tradició!». I encara:» «Quina relació té això amb el pessebre?». Però la paradoxa rau en què aquesta afirmacions formen part, també, de la tradició.

L’any 1946 Joan Amades publicava la primera edició del seu llibre El pessebre. En aquest llibre el gran folklorista barceloní afirmava, literalment, que la introducció de la figura de la castanyera en el pessebre constituïa un esnobisme. Quan Amades escrivia això, ja feia prop de 100 anys que els artesans de la fira de santa Llúcia feien castanyeres.

El propi Amades explica que, durant el segle XIX, molts figuristes van crear noves figures amb el desig de vendre més. Fruit d’aquest afany de novetat va aparèixer la castanyera, però també altres figures avui desaparegudes com ara el sereno, el guàrdia municipal, els qui anaven a adorar amb velocípede i fins i tot el venedor de pólvores mata-rates. I en els pessebres hi van aparèixer personatges com ara el general Prim dalt de cavall o un sant Josep amb unes patilles com les de Rius i Taulet.

Si en el futur veiem aparèixer noves figures de pessebre, podrem opinar si ens agraden o no («sobre gustos no ho ha res escrit», diuen), però el que no podrem dir mai és que no formen part de la tradició.

O, com deia Eugeni d’Ors, «el que no és tradició és plagi».

Pessebre social d'en Francesc Mateu

Ja fa uns quants anys que en Francesc Mateu fa un pessebre a casa seva on posa el naixement de Jesús en un context contemporani. Els videos són una delicia de delicadesa i de missatge d'esperança. Reconec que m'emocionen.
Podeu veure el d'aquest Nadal, però en el seu blog hi ha els enllaços als de nadals anteriors

Pessebre vivent a Sant Pere de Ribes

Jo soc poc de pessebres vivents, la veritat. L'altre dia em van convidar a veure el de Sant Pere de Ribes, fa 28 anys que el fan i és el primer que van fer parlat. Per tant estem davant d'un pessebre vivent que en el seu moment va ser transgressor. A més té la particularitat que cada any el representen en un indret diferent del municipi de Sant Pere de Ribes, i clar d'aquesta manera donen a coneixer les masies i els boscos de la vila, per tant estem davant d'un pessebre que pretén alguna cosa que va més enllà del pessebre pròpiament.

Vaig gaudir dels fragments d'en Folch i Torras, més o menys adaptats que recitaven els actors. Vaig apreciar la bona feina d'una colla de persones d'edats diferents que s'apleguen per fer el Pessebre.

Pessebres a la biblioteca

L'Associació de Pessebristes de Mataró ha portat a terme uns cursos de pessebre a la Biblioteca Antoni Comas. Els pessebristes mataronins van haver de canviar de local ara fa dos anys per problemes estructurals amb l'anterior; amb aquesta activitat els pessebristes es fan presents al seu nou barri i donen continuïtat a la tasca de divulgació del pessebre entre els més petits que fa anys que fan a la seva escola de pessebristes. 

Podeu veure la notícia de l'activitat en aquest enllaç.

L'ARXIU CATÀ 4: Los olvidados Santos Inocentes

L'any 1980 es publicava a La Vanguardia  aquest article de Luis Bettonica on explica la festa dels Innocents, de vegades mal coneguda.

És el document 667 de l'Arxiu Catà

Gran pessebre a Molins de Rei

 

Aquest és el tercer any que a la parròquia de Sant Miquel Arcàngel de Molins de Rei s’hi fa un gran pessebre, cada vegada més atractiu. L’originalitat és que l’ambientació està situada al Parc de Collserola, i s’hi poden identificar fàcilment alguns detalls de la zona més propera a la vila. Per exemple, hi ha el castell Ciuró, l’ermita de Sant Pere de Romaní, les masies de Can Calopa de Dalt i de Can Ferrés, la font de la Tartana o de Can Bofill i el salt d’aigua de La Rierada.

Cada any els pessebristes afegeixen alguna construcció més, i aquesta vegada han estat el pou d’aigua, l’aqüeducte i l’oratori de Sant Venceslau, totes tres en el terreny de la masia de Can Planes. Les construccions estan fetes a escala, amb escaiola i suposen el treball des de mesos enrere. També hi ha dues canalitzacions d’aigua corrent, a més dels típics decorats amb les muntanyes, horts, animals… I, no cal dir-ho, les figures típiques de tot pessebre, evidentment amb el naixement en el lloc més central, en aquest cas sota el pont de l’aqüeducte de Can Planes. El pessebre fa 3 metres x 3 metres, i els seus autors són Cesca Fernández, Jesús Jiménez, Josep Vinyets i Nil Vinyets. Es pot visitar a la parròquia de Sant Miquel fins a la Fira de la Candelera de Molins de Rei.

Hi ha diversos llocs de casa nostra que fan pessebres que ajuden a conèixer indrets de la pròpia població, o moments de la història local. El Pessebre Monumental deCan Banús, a Vilassar de Dalt, ja fa més de 40 anys que es basteix i també és un bon exemple d'aquests tipus de pessebre amb vocació divulgativa.

(Nota elaborada a partir de la informació de Flama.info del dia 21 de desembre de 2016)

Celebrem el Nadal

L'Amadeu Carbó ha fet un llibret sobre el Nadal que és una delícia. Ho és perquè té l'aire de la tradició però mirat des d'avui dia, amb una mirada actual sobre els fets més tradicionals.

Ho és també perquè té la missió de "manual" per a tots els que no saben de què van aquestes festes, que cada vegada són més. També ho és perquè ens parla del sant Esteve com un fet diferencial català, i és molt curiós de llegir tot aquest capítol.

A mi m'agrada especialment com ha tractat el tema del pessebre, amb una mirada oberta, recollint les noves tendències que hi ha en aquest art que alguns voldrien ben anquilosat.