Miro un quadre de
René Magritte. Hi veig un paraigua. Es tracta d’un paraigua molt
ben pintat, ben realista: no em cal gens d’imaginació per
reconèixer que és un paraigua. També hi veig un got de vidre; com
el paraigua, està molt ben pintat, és d’un estil ben realista.
Però la suma del paraigua i el got, tan reals, fa una imatge irreal.
És clar: Magritte era un pintor surrealista!
Durant les passades
festes de Nadal vaig visitar diverses exposicions de pessebres. Us
descric un dels molts diorames que hi vaig veure. És el carrer d’un
poble; un poble que podria ser del Pirineu català; està reproduït
amb un gran realisme; està nevat: quasi notes el fred només de
mirar-lo. De tan real i tan ben fet, sembla ben bé una fotografia.
Al mig del carrer unes figures de pessebre: sant Josep i la
Marededéu, vestits a l’hebraica, demanen hostatge a l’hostaler;
l’hostaler porta turbant i sandàlies. Són unes figures molt
reals, molt ben fetes (són dels Castells, no cal dir res més!).
Però m’adono que la suma del poble català (realista) i les
figures hebraiques (realistes) em fan una imatge impossible, és una
imatge irreal. Sóc davant d’un pessebre surrealista?
Ja fa molts anys que
Josep M. Garrut, en el seu seu llibre Viatge a l’entorn del meu
pessebre (Barcelona, 1957), lamentava que el pessebrisme encara
no havia trobat el seu Joan Miró. Segurament encara no l'ha trobat.
Del que podem estar segurs, això sí, és que, si no tenim cap Miró
pessebrista, sí que almenys tenim més d'un Dalí!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada