22 de novembre del 2012

Un pessebre basc

(Article de Jordi Montlló publicat al butlletí número 15 d’El Bou i la Mula. Novembre de 2004)

Hem trobat una petita referència a un pessebre fet de fusta per un xicot basc a la darrera obra del conegut escriptor Bernardo Atxaga. El grup de protagonistes són un grup d’amics d’un petit poblet basc, Obaba, prop de Donosti. Però l’escena que fa referència al pessebre fet per l’Adrián, s’ubica en un col·legi de La Salle de Donosti, als anys seixanta del passat segle.

Además Adrián, que de morrosko no tenía nada por su problema físico, y que incluso estaba exento de gimnasia, pasó a ser nuestro artista oficial cuando, al llegar las Navidades, obsequió al colegio con unas tallas de madera hechas por él mismo: un pesebre completo para el Nacimiento, con el Niño, los Padres y los animales. El capellán del colegio, don Ramón, anunció que teníamos un nuevo Berruguete entre nosotros, y el fraile que nos enseñaba Historia del Arte escribió una alabanza de las tallas en la revista del colegio.

Potser, de tot plegat, no en farem mai res; però penso que mirant una mica enllà, quan tinguem un corpus prou important de textos que fan referència a pessebres, podríem treure’n algunes conclusions, si sabem aplicar l’anàlisi sociològica i interrogar-nos com reflecteixen les diferents societats literàries que anem trobant.

Potser, nosaltres no ho sabrem fer, però vindrà algú altre que sí. Qui ho sap?

Autor: Bernardo Atxaga
Edita: ALFAGUARA
Lloc i any d’edició: Madrid, 2004.

19 de novembre del 2012

Una entrevista

(Entrevista feta per l'Albert Dresaire i publicada al butlletí número 0 d'El Bou i la Mula. Abril de 1999)


La Noemí és una jove mataronina que treballa d’auxiliar administrativa. Per guanyar uns diners de més va decidir, ara fa uns anys, dedicar-se a fer casetes de suro pels pessebres. Casetes de suro?
N. Sí. Les casetes les fabrica una empresa que té un gran magatzem a un poble del Maresme. Des d’allà distribueixen gairebé tota la feina a fora: et porten el suro, t’ho porten tot, i tu amb allò fas les casetes. El suro, per exemple, et ve a tires; aleshores cal tallar la façana, després fer-li les portes, i també les finestres, amb un retolador dibuixar tots els marcs... Et donen una mostra de la caseta i les plantilles, i a partir d’aquí s’ha d’anar tallant el suro i encolant... Abans ho feien amb cola blanca, però quan m’ho van donar per fer la prova ho vaig fer amb silicona, aquesta de pistola calenta, i va molt bé; és súper-ràpid. Des d’aleshores fem totes les casetes així.
Sempre fas el mateix model de caseta?
N. No, són tres models els que faig normalment. Després, cap a final d’any, faig un altre model que és una casa més grossa, que aleshores va amb serradures. Has d’anar al bosc a buscar molsa (perquè aquest model també porta un tros de molsa natural). És entretingut, eh!
Però tinc entès que vas molt ràpid...
N. Sí, com una màquina! En faig unes 3.600 al mes...
I tardes molt en fer una casa?
N. No gaire. Les casetes les faig per tandes. Primer faig totes les façanes, i així. A part, pot semblar que necessitis molt d’espai, però ho vaig posant tot en caixes i ho apilono; aleshores quasi no necessito espai. Amb el temps he anat millorant el sistema. Al principi no les feia pas ni volent, les 3.600 casetes al mes; en feia la meitat, si la feia!
Coneixeries les teves casetes, en una botiga?
N. No. Són totes fetes iguals i a més a més les posen en caixes. N’hi van 30 per caixa.
I aquesta fàbrica es dedica a fer només casetes de pessebre?
N. No. També fan pous, figures de plàstic,... de tot. I ho comercialitzen tot ells mateixos. Les casetes que jo faig es poden trobar a El Corte Inglés, a moltes paradetes de la fira de Santa Llúcia,... i a les botigues de tot a 100! Pensa que és una empresa familiar i que s’hi dedica tota la família. La nau que tenen és molt gran, impressionant, i donen treball a molta gent. En molts casos, però, són jubilats que per fer quatre calerons fan algunes casetes al mes...
I les figures de plàstic, també les fan ells?
N. No. Les compren. I la majoria són de la Xina. El que es fa aquí són les casetes...
I com és que vas començar a fer aquesta feina?
N. El meu germà coneixia una noia que ho feia. En vaig fer unes de prova i, mira... A part a mi m’agraden les coses manuals i se’m dóna bé. Com que hi guanyo “peles” i m’agrada, doncs... Fixa’t que aquest any vaig retardada, però normalment començo a fer-ne el mes de febrer. Pensa que porto des de Nadal que no en faig ni una i...
Tens el “mono”?
N. Sí, sí, tinc el “mono” de les casetes!

16 de novembre del 2012

El pessebre a l'escola, un munt de possibilitats

Un bloc dedicat als pessebres escolars ens mostra exemples tècniques i recursos per fer del pessebre una activitat educativa 


El Col·lectiu El Bou i la Mula acaba de posar en marxa un bloc destinat a ajudar a mestres i educadors en general que vulguin fer del pessebre una activitat educativa. Aquest col.lectiu que ja fa anys que està treballant en aquesta línia, ha comptat amb la col·laboració del Grup Pessebrista de Castellar del Vallès per a l’elaboració d’algunes de les entrades tècniques. 

El Bloc recull més de cinquanta pessebres escolars de tot Catalunya, suggeriments tècnics de diferents graus de dificultat per fer elements del pessebre, llibres, retallables i diversos recursos educatius. La intenció d’agrupar tot aquest material en un espai d’Internet respon a la realitat de les escoles catalanes, i també d’altres centres educatius, que majoritàriament fan el pessebre com a activitat educativa. 

Segons un estudi promogut l’any passat per aquest Col·lectiu pessebrista tres de cada quatre escoles públiques de Catalunya fan el pessebre ja sigui com a activitat comuna de l’escola o com a activitat d’una aula o d’un cicle educatiu. 

El Bloc titulat “El Pessebre a l’escola” es pot consultar a: http://pessebrealescola.blogspot.com.es/

14 de novembre del 2012

L’exposició Rêver le Nöel. Faire la crèche en Europe de Marsella. Una perspectiva diferent en les relacions entre pessebrisme i cultura?

(Article de Jordi Montlló Bolart publicat al butlletí número 19 d'El Bou i la Mula. Agost de 2007)


La darrera sortida de membres del Col·lectiu El Bou i la Mula tenia l’objectiu de visitar l’exposició Rêver le Nöel. Faire la crèche en Europe. Per a nosaltres existia un doble interès en veure-la: per un costat, la temàtica tractada (el pessebrisme a Europa); i, per l’altra, la col·laboració que alguns dels nostres socis, com la Josefina Roma o l’Albert Dresaire, han aportat a l’esdeveniment.
La iniciativa ha estat apadrinada pel Musée national des Civilisations de l’Europe et de la Méditerranée, que s’està construint a la multicolor ciutat francesa. L’exposició, que és temporal, forma part d’un programa més ampli en vistes a la reorganització d’aquest nou equipament museístic; alhora que s’aprofitava per adquirir nous fons etnològics a l’estil de les antigues missions científiques.

L’espai escollit per acollir-la ha estat la Torre du Roy René del fort Saint-Jean. Una preciosa torre arquitectònicament parlant, amb una magnífica vista a la ciutat i al seu port antic. Però, alhora, molt desafortunada per a qualsevol activitat destinada a un públic. Té tots els inconvenients que qualsevol edifici històric pot presentar davant d’una proposta museològica, als que cal afegir unes immenses escales de cargol i uns àmbits extremadament reduïts. Desconeixem la reglamentació de la República francesa pel que fa a equipaments públics i la seva accessibilitat. Però és evident que el revolucionari lema “fraternité, egalité et liberté” no és res més que això: un lema. La igualtat no deu fer referència a la gent gran, a les persones amb discapacitats motrius, o a pares i mares amb cotxes per la canalla. La igualtat només és fa present per l’absència de toilettes, i ni així, perquè pel personal laboral sí que n’hi havia, però no pel públic que no estava convidat per Marie Pascal (comissària de l’exposició). En aquests casos podem optar per utilitzar el comodí de la “liberté”; la llibertat de no assistir a aquest tipus d’espectacles.
Tot i els inconvenients, encara que siguem àgils, atlètics, esportistes, joves, blancs o francesos de pura raça, ens podem estalviar la visita d’aquesta exposició si no és que vivim al costat o ens guia la Marie Pascal.
És veritat que la nostra visita fou molt profitosa: portàvem la millor guia possible, i ens en va fer un tour personalitzat molt minuciós. Aquesta és la única manera d’esbrinar que pretenen explicar l’exposició. Si es fes una enquesta als visitants se’n traurien conclusions molt interessants a considerar en un segon projecte similar.
L’exposició es divideix en quatre nivells: La crèche, un symbole d’actualité; La crèche et les rituels de l’hiver; Reconstruire un univers i J’avais envie de faire ma petite crèche à moi. Però el guió és desigual, inconnex amb els objectes que es mostren i poc treballat. Plantegen hipòtesis d’entrada elevades a categoria indiscutible com apriorismes inamovibles que no serveixen per iniciar un debat sinó per justificar discursos poc fonamentats. No sabem mai si es parla a nivell d’Europa, com indicaria el títol, o es parteix de l’experiència francesa. De vegades sembla una cosa i altres vegades l’altra. En el primer nivell, ocupa més espai la recepció que la museografia i d’enlloc es pot entendre que realment el pessebre sigui un símbol d’actualitat. Els rituals de l’hivern relacionats amb el pessebre és un tema molt interessant, tractat molt per sobre, poc sintetitzat i exposat bàsicament amb episodis anecdòtics, on s’entreveu una mica d’etnografia, però molt poca etnologia. Algunes bones idees estan molt lleugerament presentades i pobrament executades. 
 
L’àmbit del pessebre com el reflex d’un univers propi és un dels temes més globals, amb exemples a tot el territori pessebrístic i on una bona teoria es podria haver defensat amb molts bons exemples i on la museologia s’hauria pogut lluir més. Per contra ens trobem un altre cop amb l’anècdota, que no aconsegueix mai traspassar el llindar del particular al general. Els exemples de Cracòvia i Bohèmia poden ser interessants, però resulten insuficients i no passen del detall.
El darrer nivell és el non plus ultra de l’exposició. Es tracta d’un àmbit reservat a pessebres frikys, intranscendent des d’una òptica pessebrista i menys encara des d’una òptica etnològica. Un seguit d’exemples típics que sortirien en els mitjans de comunicació de casa nostra. En Salvador Alsius podria fer un programa anomenat “mousse de pessebres”.
La museologia està gairebé absent o, si més no, no està gens encertada. Els dubtes programàtics, les rebaixes pressupostàries i la precipitació final de l’execució no són excuses vàlides per a justificar aquesta migradesa d’imaginació. Sobretot si considerem que es tracta d’un museu francès d’àmbit nacional i no de l’exposició d’una associació local. En el primer nivell es confon l’espai de recepció amb l’espai musealitzat. No sabem si els primers pessebres que trobem estan a la venda o formen part de l’exposició. El text introductori està després i tapat per la única vitrina present.
Sovint, la museologia francòfona sap tancar un discurs expositiu amb una finestra oberta, una finestra de reflexió i debat, de síntesi i de prospectiva. És una de les característiques que més he admirat de la museologia moderna i que costa trobar a casa nostra. Quan vaig projectar el que hauria d’haver estat el Museu del Pessebre de Catalunya, així ho vaig dissenyar; amb un darrer àmbit anomenat “Calidoscopi”, que pretenia precisament tancar l’exposició obrint-la a la societat real, a la multiplicitat de formes que pren el pessebre en el carrer, pensant en clau de futur i obrint més que no tancant nous interrogants. Però en visionar el darrer nivell de Faire le crèche, la decepció és brutal, no només perquè no existeix aquest plantejament, sinó perquè tanca l’exposició molt grollerament, amb anècdotes extravagants, amb una sèrie de vídeos aprofitats, llargs i repetitius. Amb un final així, el que no sigui coneixedor del món dels pessebristes i hagi visitat l’exposició per voluntat de conèixer, sortirà amb l’idea que tots plegats som una colla d’inadaptats.
Tot i el que acabem de dir, una exposició d’aquest tipus a casa nostra és impensable. Faire la crèche en Europe és una exposició que es planteja des de l’etnologia i no des del folklorisme. Els seus plantejaments inicials són genèrics, globals i no locals. Hi ha un guió de treball, encara que després la realització no sigui la desitjada. Predominen els criteris científics per damunt dels pietosos. El llenguatge utilitzat és sobri, suggestiu, ponderat i no quico i carrincló. 
 
Per poder plantejar una exposició des d’aquestes premisses a Catalunya han de passar moltes coses abans i , també, uns quants anys. Si no ens miréssim tant el melic ...


9 de novembre del 2012

Un pessebre a la presó

(Escrit de Josep M. Diamant publicat al butlletí número 14 d'El Bou i la Mula. Maig de 2004)

Josep Diamant Llovet (Mataró, 1887 – 1956) fou el primer president de l’Associació de Pessebristes de Mataró, fundada el 1935. Home vinculat al Foment Mataroní, entitat de signe catòlic, fou empresonat l’any 1938 sota falses acusacions i no va ser alliberat fins a la fi de la Guerra Civil. El seu fill Josep M. Diamant Montañés ens ha facilitat un testimoni del pessebre que Diamant va fer a la presó el Nadal de 1938. 



Tras el alzamiento militar del 18 de julio de 1936, convertido en guerra civil, detuvieron a mi padre, siendo encarcelado en la celda nº 226 de la 3ª galería de la carcel Modelo de Barcelona, no sin antes haber recorrido varias dependencias judiciales. Bajo acusación de “Alta Traición y Espionaje”, naturalmente falsa, ya que sólo se le podía acusar de bondadoso y honrado, además de Presidente de la Asociación de Pesebristas, y dirigir los “Pastorets del Centre Parroquial Foment Mataroní”. En la Navidad de 1938, y durante su cautiverio, construyó un Belén de cartón tipo diorama y plegable, visitaban en su celda los presos en horas de paseo; el citado Belén fue bendecido por el Obispo de Teruel, uno de tantos “Ilustres” cautivos, y colocado en el altar (mesa de madera con dos velas) que presidía la Misa del Gallo en el fondo de la galería, en donde hubo Comunión y canto de villancicos y como colofón el militar de más rango con gran esperanza, y profunda emoción, pronunció un discurso. (…).  Pasaron 33 días, y el 26 de enero de 1939 el ejército (…) les trajo la “Liberación” y continuaron los Belenes en mi casa…

7 de novembre del 2012

Pessebres socials

Un grup de col·legues americans, professors de Treball social a diverses universitats americanes es van interessar per la meva dèria de construir pessebres socials. Els vaig prometre que els enviaria unes fotos del que havia fet els darrers anys. Aquí ho teniu!

6 de novembre del 2012

Una religiosa creadora de figures de pessebre

(Article de Margarida Guixà, carmelita descalça de Mataró, publicat al butlletí número 13 d'El Bou i la Mula. Febrer de 2004).
 
La germana Maria del Carmel Montcerdà i Bas, carmelita descalça de Mataró, neix a Palma de Mallorca, fa 50 anys. El dia 8 de setembre de 1974 ingressa al monestir de monges carmelites de Binissalem (Mallorca) i fa la seva professió solemne a Binissalem, el dilluns de Pasqua de 1979, el 16 d'abril. El dia 1 de març de 1993 ve a formar part de la comunitat de Mataró. Pel juliol de l'any 1995, la comunitat de Binissalem se suprimeix i les germanes van a les comunitats de Palma de Mallorca, Tarragona i Mataró.
Al voltant de l'any 1988, la germana Maria del Carmel (juntament amb una altra germana de comunitat que ara és a Tarragona) s'inicia en la modelació de figures de terracota. És un amic de la comunitat, Antoni Fontanet, fill de La Real (Mallorca) qui les ensenya a modelar amb les seves mans un tros de fang i les orienta una curta temporada; perquè molt aviat elles soles es llancen a plasmar en el fang allò que viuen interiorment. La germana Maria del Carmel sempre s'ha sentit inspirada a fer figures per bastir el pessebre, figures petites, fer el "misteri", diu ella, amb el seu parlar mallorquí. I d'uns anys ençà, els versos del Poema del pessebre de Joan Alavedra, i musicat per Pau Casals, l'acompanyen en el seu afer artesà de modeladora de fang, les figures li surten espontànies i recobren vida la vella que fila, el pescador, l'home que llaura, l'home del pou, uns pastorets amb instruments musicals, els tres Reis, els àngels, ... la Mare de Déu i sant Josep i el Nen, ... i el bou i la mula, el ramat d'ovelles, ...
En moltes d'aquestes figures, l'he sentit dir alguna vegada, hi reconeix trets concrets de la seva vida. Apunto alguna reflexió que li he sentit comentar quan pasta el fang i li surt la figura que la mou des de dins:
- Porto en mi la certesa d'haver sortit de les mans creadores de Déu que va modelar l'home del fang. Sento un desig d'emulació amb el Creador i voldria ser una artesana per a prolongar en el temps la seva obra. Déu crea en llibertat i per amor.
- Hi ha tradicions que son constitutives de la meva persona, perquè les he viscut intensament en el si de la meva família cristiana i el seu influx segueix viu en mi, és el pessebre i el seu entorn, viscut des de petita com una gràcia. La vivència del pessebre no s'ha truncat, ha estat com un corrent que s'ha anat encaminant cap a una experiència més profunda.
- La meva història, les persones que han il·luminat el meu camí i la Litúrgia están presents en mi quan modelo figures, quan tinc un tros de fang en les meves mans. El camí cap el Nadal inclou tot l'any; sé que a la fi hi ha la trobada amb un Nen que és Déu.
- El fang és fràgil, necessita coure's a 1000 graus per tenir consistència; així, també, el viure en comunitat dóna consistència, depura, transforma.
- M'agrada fixar-me en els rostres concrets de cada una de les germanes de la comunitat. Els seus rostres aquests dies de festa estan més il·luminats. Hi ha un missatge recíproc per intercanviar, per donar, per rebre. Cadascuna viu el misteri de Nadal des del seu nivell però hi ha la trobada fraterna que ens uneix i ens renova.
- L'Oratori de Pau Casals m'ha donat raó i explicació a allò que jo no sabia donar-hi nom però que ja estava imprès en mi. He après que cada figura que compon el pessebre té una missió. Ara fàcilment, d'una manera nova, entro en diàleg amb cada una de les figures i es renova la conciencia de la meva pròpia identitat en contemplar-les.


2 de novembre del 2012

Pessebres de tot el món

(Article d'Enric Benavent publicat al butlletí número 16 d'El Bou i la Mula. Febrer de 2005)
  
Quan fa tres anys intentàvem tirar endavant el projecte del llibre de Solius, vam argumentar en diverses ocasions la manca de bibliografia pessebrística en català, i ens proposàvem, modestament, que la nostra llengua tingués representació en el món de les edicions pessebrístiques Així vam publicar Diorames del Monestir de Solius al 2001 i al 2003 Fem el Pessebre.
Enguany han sortit tres llibres més de pessebres en català: l’excel·lent treball del nostre vicepresident Albert Dresaire El pessebre a Mataró. Història d’una tradició viva, la publicació de l’associació de Palau Solità i Plegamans Construcció d’un pessebre, obra de Jordi Mañosa i el llibre que voldria comentar Pessebres de tot el món de Janine Couget.
Aquesta professora de matemàtiques jubilada ens vol mostrar la seva important col·lecció de pessebres del món amb un treball ple de fotografies –algunes de les quals l’editorial ha volgut ampliar massa en detriment de la qualitat final– i textos on s’explica les particularitats de les figures en els diferents països.
D’entrada diria que és una bona notícia que una editorial hagi publicat un llibre com aquest en català, a més s’ha vist molt ben distribuït durant les festes de Nadal. Però si filem més prim diria que amb la riquesa pessebrística que tenim a Catalunya, llàstima que Pagès editors no hagués apostat per fer un llibre de pessebres en català i fet a Catalunya.
L’obra de Couget, molt ambiciosa, no respon a les expectatives que m’havia desvetllat. La pobresa de rigor en l’explicació del capítol dedicat al pessebre a Espanya i en concret quan es refereix a Catalunya em fa pensar que la font d’informació que ha fet servir no només no era adequada sinó que no va estar contrastada en cap moment. He trobat alguna omissió inexcusable com la de Lluís Carratalà i alguna repetició excessiva com la de Montserrat Ribes. He vist poc criteri a l’hora de seleccionar les imatges, posant a doble pàgina uns reis de José Luís Mayo de la col·lecció que es donava per fascicles, quan sabem que hi ha molta obra de Mayo molt més interessant que aquesta. Un excessiu protagonisme de l’associació de Barcelona en detriment de la plural realitat pessebrística de Catalunya em referma la idea d’una mala selecció de les fonts d’informació.
Després de llegir aquest capítol no m’he pogut llegir amb gaire confiança la resta del llibre perquè probablement les informacions que s’hi donen deuen estar tan esbiaixades i deuen ser tan poc documentades com la de Catalunya.
Si fa temps que denunciem que en premsa escrita no hi ha voluntat de fer articles ben documentats sobre el pessebre, el mateix passa quan les editorials intenten posar-se en aquest tema.
Amb tot, el llibre convida a fer un passeig per les figures i pessebres del món.

28 d’octubre del 2012

Curset de pessebrisme a Girona

(Article publicat al butlletí número 18 d'El Bou i la Mula. Desembre de 2006)



Tot preparant el llibre Per Nadal, el pessebre, vam anar recollint diverses fotografies corresponents als pessebres que allà es descriuen. Com que els llibres de la col·lecció Emaús no incorporen cap il·lustració, no vam poder publicar-ne cap. Per això ara mostrem alguna de les fotografies més interessants. En aquest cas són les fotografies que ens va enviar Jordi Dalmau per il·lustrar el seu escrit L’ensenyament del pessebre. En aquest text, Jordi Dalmau ens parla del Curset de pessebrisme, que a proposta de la Comissió sociocultural del Grup Excursionista i Esportiu Gironí, GEiEG, havia realitzat l’any 1980. Les dues imatges que mostrem corresponen a les fases teòrica i pràctica d’aquell curset. Jordi Dalmau, pessebrista gironí, va col·laborar amb un text en el llibre Els diorames del Monestir de Solius.

24 d’octubre del 2012

El pessebre de la parròquia de Lurdes (barri del Poble Sec, Barcelona. Nadal de 2004)

(Article publicat al butlletí número 17 d'El Bou i la Mula. Desembre de 2005) 

Tot preparant el llibre Per Nadal, el pessebre, vam rebre diverses fotografies corresponents als pessebres que allà es descriuen. Malauradament els llibre de la col·lecció Emaús no incorporen cap il·lustració, per la qual cosa no vam poder publicar-ne cap. Per això ens hem proposat donar-ne a conèixer alguna de les més interessants en el butlletí. Comencem per les fotografies del pessebre que ens comenta en el llibre en Joan Cabot. Es tracta del pessebre fet el Nadal de 2004 per una colla d’adolescents del barri del Poble Sec, a Barcelona, que a finals d’octubre començaven a trobar-se per iniciar un procés de grup vinculat a la parròquia de la Mare de Déu de Lurdes. Eren una dotzena de nois i noies d’entre 11 i 16 anys, la majoria dels quals havia fet la catequesi infantil i havia celebrat la primera Comunió a la parròquia, encara que no tots. Bona part d’ells nouvinguts al barri els darrers anys, provinents de Colòmbia, de Bolívia i de l’Equador. L’experiència que van viure al voltant d’aquell pessebre la podeu llegir al llibre, però les fotos són aquí.






20 d’octubre del 2012

La función e importancia de las figuras en el pesebre


No sé si los seguidores de este blog siguen también las peripecias del Foro de Belenismo. Con mi inimitable habilidad para pisar todos los charcos (y quedarme empapado), me he lanzado de cabeza a criticar la exposición del Congreso de Valencia, que fue un "mayopolio" absurdo, con casi la totalidad de las presentaciones de belenes (en diorama, abiertos, en cuadro)  ABARROTADAS de figuras de Mayo, lo que desmerecía y devaluaba totalmente la exposición y pienso que si hubiera existido un coordinador (¿se dice "comisario" para las exposiciones?) podría haberse evitado, aunque fuera en parte. 

http://foro.belenismo.net/forums/thread-view.asp?tid=23506&posts=22#M367836

Me preguntaréis ¿para qué te metes, Hernán, en el tema de los Congresos, si ya sabes perfectamente que están fuera de tu ámbito y pertenecen al insondable e inefable mundo del "belenismo de acreditación", al que nunca pertenecerás?. Y os contesto, porque ponen "belenístico" y eso hace que me interese y que me desplace cada año un porrón de km y me lleve unos disgustos que no veas.

Pero lo que en realidad me disgusta es que las interpelaciones "ad hominem" y la imposibilidad fáctica de hacer una crítica belenística serena (y digo "crítica" en el sentido de análisis y no de "criticar") nos impide profundizar en el fondo del asunto, que es determinar cuál es el papel y la importancia de las figuras dentro del pesebre, si son más importantes que las construcciones, si lo son menos o si unas son tanto como las otras. Yo creo que los belenistas, las asociaciones, el foro y las revistas tipo "Taller de Belén", gentes todas ellas de acción, se decantan por las construcciones y sus problemas técnicos. En esa anécdota que yo siempre explico, Ignasi Carbonell me dijo un día: "La APB es una asociación de dioramistas, no de belenistas" Y tiene toda la razón del mundo. 

Un debate sobre esta cuestión sí que habría sido una ponencia entretenida en el Simposium de Sitges, en vez del camino que lleva a Belén, porrompompom...

Claro, yo soy básicamente coleccionista de figuras y no soy imparcial. Supongo que la respuesta "políticamente correcta" sería decir que ambas partes son igual de importantes, pero no lo creo. Yo creo que las figuras son infinitamente más importantes que el entorno. Hay muchas razones, la primera de las cuales es que el belén representa una historia protagonizada por PERSONAS y no por paisajes, y que un belén se hace con figuras y un poco de musgo, serrín, o lo que quieras, lo único que no puede faltar son las figuras. Luego vendría la permanencia sobre lo transitorio (las figuras se quedan, los belenes se desmontan, aunque dejo para mejor ocasión la moda actual de "Diorams Are Forever" que me resulta fastidioso), el valor artístico y material, etc...

Pero en realidad, me quedo con la importancia de las figuras para la permanencia futura del arte pesebrístico y como vehículo de los nuevos lenguajes. Todo ello ya lo he apuntado antes y solamente he de rehacer un poco el argumento: yo creo que el pesebre es una NARRACIÓN plástica, y el teatro nos demuestra que lo importante en la narración, en la representación, son los actores. Como he dicho antes, coges los actores (es decir, las figuras), las colocas en cualquier escenario (suntuoso, con decorados, minimalista, povero) y ya pueden empezar a explicarte algo. Lo importante es la narración, el sentido de la narración quedará afectado y matizado por lo que la acompaña, pero lo fundamental son los actores. Las figuras.

Eso lo pasamos a los nuevos lenguajes. En mi interpretación del término, los "nuevos lenguajes" no solamente son una nueva forma de presentar el pesebre, sino inventar formas de expresión que se adapten a la vida moderna. 

Realmente es casi imposible que en las casas modernas se pueda montar un gran belén o diorama, expropiando una parte importante de una habitación y llenándola de yeso, tableros, musgo, porex, etc. Quizás el desempleo ayude a los aficionados a tener un tiempo que antes no tenían, pero difícilmente podrán hacer grandes desembolsos en comprar materiales para el belén, y difícilmente podrá comprometerse a los niños, acostumbrados a resultados inmediatos, a planificar y montar un belén. 

Los pesebres familares actuales exigen el uso de elementos adquiridos en el comercio y/o prefabricados. Vamos, por definición, las figuras de belén son eso. Pero además, los nuevos lenguajes conllevan siempre (o casi siempre) una simplificación estilística que prima la narración (o el mensaje, si se quiere decir de otra manera) sobre el paisaje. Es decir, que se da más importancia a los protagonistas de la acción que a los accesorios.  

Con eso las figuras quedan primadas sobre el paisaje, pero a su vez, exige un nuevo tipo de figuras. Es difícil entender los nuevos lenguajes con las figuras comerciales de molde de siempre. Al centrarse el belén sobre los actores, éstos han de ajustarse mucho mejor al mensaje. El belén ya no ha de ceñirse a la definición de Amades (tridimensional, panorámico, con figuras móviles, desmontable al final de su función) sino que puede moverse en muchos otros ámbitos (esperemos que hasta la "realidad virtual") y las figuras ya no han de ser como siempre. Las figuras comerciales pierden papel frente a las figuras creadas por el belenista, que las ha podido modelar, recortar, fotografiar, pintar... o alterar las figuras comerciales disponibles. Claro que pueden adquirirse figuras hechas "ad hoc" por los artistas (cuestión de presupuesto) pero siempre primando la originalidad y la especifidad de la figura para la función que está pensada. La gran ventaja de que el belenista invierta más tiempo en crear figuras que en crear construcciones es que el modelado de figuras ocupa mucho menos espacio y sus resultados son más inmediatos (lo que es ideal para atraer a los niños). 

Por otra parte, las figuras comerciales "low cost" de plástico u otros materiales permiten la creación de belenes interactivos, en que los espectadores sitúen las figuras a su gusto, y en especial, la actuación sin restricciones de los niños (protagonistas a mi entender de la Navidad y del belén).

La visión “dioramista” (primar el paisaje por encima de la narración) convierte al constructor como el protagonista del belén y deja su mensaje en segundo plano. La construcción del belén se complica, se dificulta y se llena de desafíos técnicos (siempre el más difícil todavía) para evidenciar la calidad del constructor. Se convierte, por tanto, en un arte elitista y exclusivo, al alcance de pocos, y convierte a los que no son iniciados en mero espectadores, sin poder participar de la experiencia, ni cuando contemplan el belén, ni en su casa, ya que nunca podrán hacer trabajos de esa calidad. Las Asociaciones se elitizan e imponen ese punto de vista. El belén deja de ser un arte casero, familiar, en el que las familias desenvuelven amorosamente las figuras “de siempre” para colocarlas encima del aparador del comedor, para ser un galimatías de puntos de fuga, perspectivas y cortadoras de hilo de nycron. Yo, en particular, prefiero volver a lo básico.   

 (Todo esto que he explicado, un poco más desarrollado, con una presentación powerpoint y un pequeño debate posterior da para una ponencia pesebrista actual, interesante y polémica, de un par de horitas. No es tan difícil hacer algo de "teoría pesebrística", que lo sepan los Congresos y los Simposiums)

17 d’octubre del 2012

La vitrina Carratalà

L’Associació de Pessebristes de Mataró celebra la festa de Sant Francesc d’Assís amb una missa i un ressopó. Enmig d'aquesta celebració enguany va destacar la presentació de l'obra que l'artista mataroní Joan Bta. Parés (Parés de Mataró) va donar a l'Associació. Es tracta d'una gran pintura que conté una quantiosa simbologia pessebrista, gaudiniana, mataronina i religiosa.

Us reprodueixo la imatge i el text que hi ha al darrere del record que es va repartir als assistents a la missa, que mostrava una reproducció. De totes maneres, aquest Nadal podreu contemplar el quadre de Parés de Mataró a l'exposició de pessebres de l'Associació de Mataró, ja que formarà part de la “Vitrina Carratalà” que presideix la Presó, el local social de l'entitat.


El pessebrisme és ben bé una Escola de respecte i coneixement de la Natura i la Humanitat on s’hi ha encarnat la Persona Divina del Nen Jesús, que ens porta la Pau i el Bé tal com saluda tot franciscà. D’altra banda, els pessebristes són com un Conservatori d’Arts i Oficis que sols es poden realitzar de manera manual, en els que si de cas es necessita alguna eina, és ella que està al servei de la mà de cadascú, mai a l’inrevés; això sí, sense ignorar cap tecnologia.

La vitrina Carratalà

L’Associació de Pessebristes de Mataró ha realitzat en memorial del màxim figuraire del nostre país, completíssim artista que excel·lí també en el teatre català. Es tracta del Sr. LLUÍS CARRATALÀ i VILA (1895-1991), Creu de Sant Jordi 1989 per ser “capdavanter del pessebre català”. Acotxats per tota l’Associació, un petit grup de pessebristes, mestres en els seus oficis de fuster, ferrer i electricista varen realitzar un conjunt que estigués d’acord amb el lloc que ocupa en l’antiga presó, obra de l’arquitecte Elies Rogent, mestre de Gaudí. Un conegut pintor de Mataró [Joan Bta. Parés], nascut el 1939, s’encarregà de plasmar en un dibuix de taller els suggeriments d’aquests pessebristes per arribar a un conjunt que expliqués la trajectòria de Carratalà i la seva filla Montserrat: és per això que s’hi veuen uns àngels noucentistes on encara hi ha el mestratge de l’escultor Josep Llimona; després un catalaníssim naixement adquirit fa poc temps per l’Associació. I per devota amistat amb un pessebrista mataroní està també a la vitrina “El Rabadà”, darrera feina que el genial figuraire va fer com escultor de petites grans obres tal com aquesta vitrina demostra i que resta coronada per una pintura que intenta explicar l’arrel i pervivència del missatge del primer pessebrista: SANT FRANCESC D’ASSÍS.


10 d’octubre del 2012

Un caganer romànic


Si viatgeu a la comarca aragonesa de Las Altas Cinco Villas us podeu aturar a visitar Uncastillo, un poble presidit per un castell i rodejat per carrers “de pessebre”. Entre les diverses esglésies romàniques d'Uncastillo destaca la de Santa Maria, una bonic temple romànic que actualment és la parròquia del poble. Aquesta església té com a element remarcable una espectacular portada romànica. Val la pena aturar-s'hi una estona i intentar endevinar què volen representar les moltes figures i escenes que hi ha entre els seus arcs. I si la vostra observació és pacient, potser arribareu a veure que, entre personatges sagrats i formes al·legòriques, hi ha un caganer. Un caganer del segle XII, ni més ni menys!

6 d’octubre del 2012

Nit de Ràdio Estel

El passat dijous dia 4, alguns membres d'aquest Col·lectiu ens vam fer presents al sopar organitzat per donar suport a Ràdio Estel i Catalunya Cristiana. Calia ser-hi. Aquests dos mitjans sempre han estat oberts a les nostres activitats i s'han mostrat atents a les nostres propostes de difusió del pessebrisme.

Érem més d'un miler de persones presents al sopar i més de 600, ens van informar, en format fila 0 donant suport a aquests dos mitjans que, com tantes d'altres empreses, estan passant un moment delicat. Destaquem una cosa que va dir la Presidenta del Parlament de Catalunya en la seva al.locució. Va afirmar  que el fet religiós interessava a la nostra societat si se sabia transmetre d'una forma moderna i actual. 

Aquest és el repte del pessebrisme també, saber ser present d'una forma moderna i actual enmig d'una societat canviant marcada per la convivència de diverses ofertes culturals i de la secularització.

Bona sort per Ràdio Estel i per Catalunya Cristiana!

5 d’octubre del 2012

El simposium


No hay nada como decir que no tienes noticias sobre alguien o algo para que inmediatamente aparezca a la vuelta de la esquina. Al día siguiente de escribir sobre el 150 aniversario de la APB he recibido un programa del simposium que se celebrará en el próximo mes de abril (http://www.pessebrescat.cat/pdf/150anys_Simposi_cas.pdf) y no me puedo resistir a comentarlo. 
Vaya por delante que tengo una gran admiración personal y simpatía hacia Josep Porta, que tiene una serie de cualidades que faltan de forma absoluta en el pesebrismo catalán: empuje, capacidad organizativa, buenos contactos y facilidad para encontrar financiación. Un buen dirigente en cualquier organización, yo siempre he tenido la esperanza de que llegue a presidir la APB, como única posibilidad de salvación de la entidad. 
Dicho esto, yo creo que el programa de actos del simposio no es acertado. En primer lugar, copia en su totalidad el esquema espantosamente caduco y carrinclón de los congresos belenistas españoles, con esa sucesión horrorosa de comidas y cenas de hermandad (como diría el Butanito, “con buen comer y mejor beber”) manifestaciones folklóricas locales y culminado con una misa, por supuesto "solemne". Veo que hay hasta mercadillo navideño. Bueno, el típico espectáculo para el "belenista de acreditación colgada al cuello", con un entrañable regusto a excursión del IMSERSO, que es la manifestación más lamentable del pesebrismo, para dar esa imagen envarada, anticuada y totalmente alejada del espíritu de la Navidad y del Belén, pero que es paradigma del belenismo oficial. 
El elemento diferenciador e interesante son las ponencias del simposium. No las ponencias en sí mismas, de las que luego hablaré, sino de que se haga el esfuerzo de que entre tanta superestructura añadida de desayunos, comidas, espectáculos, lo más sustancial sean las ponencias que se presentan. Y que se haga énfasis en la parte didáctica (como no sucede en los Congresos) es un elemento diferenciador.
A lo que iba (hasta ahora todo era preámbulo), las ponencias. Partiré del título del Simposium "150 anys de pessebrisme associatiu a Catalunya". Un título astuto que oculta la incapacidad de la APB para haber podido organizar por sí misma la celebración de su cumpleaños y que justifica perfectamente su asunción por la Federació. Cinco conferencias (o ponencias) y una mesa redonda final. Como salvo a Leticia Arbeteta Mira no conozco al resto de los ponentes, he buscado su biografía y obras por internet y he quedado gratamente impresionado por sus conocimientos, por lo que no dudo que serán conferencias interesantes. Y como ya pasó con el número del año pasado de la revista "Naixement", es una gran idea de la Federació buscar intelectuales que estén fuera de la órbita estricta del pesebrismo, y que a través de sus conocimientos científicos, artísticos, etc., fijen su atención en el pesebre y aporten nuevos puntos de vista.
Pero... ¿qué tienen que ver las ponencias con el título del simposium, 150 anys, etc? La primera conferencia trata sobre la Navidad en Catalunya, la segunda, sobre los Evangelios, la tercera, va de los Magos de Oriente, la cuarta, Villancicos del mundo, y la quinta, sobre las figuras de pesebre (en general, no las catalanas). Un programa absolutamente neutro que encajaría en cualquier congreso belenista español, en un congreso sobre folklore general, en un reportaje de la CNN sobre cultura catalana (o católica, o sobre la Navidad en el mundo) y, si se le añadiera una ponencia del tipo "Las recetas culinarias en las bodas de Canaan" hasta serviría para Karakía. 
¿Dónde han quedado aquellos señores bigotudos de la foto de 1863, la Sagrada Arpillera tacada de guix de Moliné, Martí Castells, las exposiciones de la cripta de Betlem, Amades, Caballé y Garrut, los problemas de Carratalà con sus figuras con barretina, la tensión en la postguerra entre la manifestación católica y la reafirmación nacional a través del folklore?¿Dónde están Mestres, Bofill, Romagosa, Padrosa, Térmens y tantísimos otros?¿Y la UN-FOE-PRAE, fundada por la APB? ¿Y por qué no hablar del Sr. Costa, el Secretario despótico y de la lucha de liberación de las asociaciones catalanas de la "tiranía" barcelonesa? ¿Por qué en un “simposium internacional” no hay un ponente italiano que hable de la influencia de la “Escola de Barcelona” en el pesebrismo italiano?¿Por qué no se habla de la “Escola de Barcelona” mientras que es posible que se hable de Raphael cantando “El Tamborilero”? Y si hablamos del asociacionismo catalán, ¿por qué no aparecen asociaciones tan potentes como las de Mataró, Olot, Tarragona, Vilanova, o tan interesantes como Castellar y Sant Pere de Torelló? Docenas, cientos y miles de historias que, como dijo aquel subido en el tejado, "se perderán... como lágrimas en la lluvia".
En todo caso, una ocasión perdida para hacer historia “sobre” y “en” el pesebrismo catalán. Otra.
Ya pasó algo parecido cuando la celebración de los 25 años de la Federació, y yo me quejé amargamente. Inauguró Jordi Pujol, que ha pasado de ser eminente político a ser esa figura entre venerable y friki que le hace ser al mismo tiempo padre y madre de la Patria. Escuchar a Pujol es siempre interesante y divertido, ya que domina la audiencia, y luce muchísimo en cualquier inauguración. Ahora, afición e interés por el pesebre, nulo, no supo salirse de una experiencia infantil en el Maresme y por el resto nos hilvanó un discurso estándar muy apañao sobre la importancia de la asociación X (ponga el nombre sobre la línea de puntos) en la (re) construcción civil de Catalunya y se volvió a General Mitre tan pichi.
Este simposium es lo mismo, organizado, pulido, culto, ortodoxo, ajustado a una forma de “hacer país”, muy de Cap d'Area del Departament de Cultura… pero pesebrista, pues como que no, y como testimonio de 150 años apasionantes, gasto inútil… y a mí los villancicos me dan grimilla. Vamos, que no iré, salvo que la “Exhibición de folklore sitgetà” sea sobre lo que pasa en el carrer del Perill los sábados por la noche….

4 d’octubre del 2012

Sesquicentenario


Una centena... y media, una palabra poco conocida y menos usada, a mí me encanta. Un ilustre cumpleaños, quizás un poco maquillado, ya que la anciana vio el 1863 y verá el 2013, pero hay muchos años por el medio en los que no acabó de estar, pero bueno, que le quiten lo bailado. 

La dichosa crisis me ha obligado a multiplicar mis horas de trabajo, lo que unido a, por mi parte, un cierto ¿desencanto? ¿desencuentro? ¿mero cansancio?, (no sé, algo, reconozco que es mi culpa, como aquel que deja la pareja diciendo "no eres tú, soy yo") me ha hecho ir desligándome del pesebrismo "oficial" (ese objeto adherido por encima de los encantadores pesebrismos de hecho y de derecho de los que nos hablaba Garrut) y fuera de ese ámbito no me llega noticia alguna de la fiesta de cumpleaños del alma mater del pesebrismo catalán, otrora espejo del belén mundial. No veo repercusión "fuera" del ambiente y no veo "caliu" dentro de él y no sé si se está haciendo algo para llegar al pesebrista de la calle, al que no se colgará nunca una identificación para pasearse por Catalunya o Espanya para ver belenes. 

Ni sé para qué hablo o escribo ¿importa algo todo esto? Me quedo con mi vitrina en medio de la calle Entença, con la gente que pasa y se queda admirada y entra y me habla de su belén, el de su padre o el de su cuñado, de los niños que le cuentan a su mamá historias maravillosas sobre las figuras (los oigo desde dentro) y las beatillas que camino de misa (la parroquia está dos portales más abajo) se indignan al ver un despacho de abogados con figuras de belén en la puerta. A todos les encantan los belenes y las figuras. Nadie es de ninguna Asociación, nadie tiene carnet ni conoce ningún artista (aunque todos tuvieron de pequeños una figura igual que ésta o la otra) Y casi seguro que ninguno ni siquiera llegará a saber que se han cumplido 150 años de una entidad de la que nunca conocerán su existencia. 

Ah, como cosa curiosa, tras nueve meses de tener abierto mi local lleno de figuras de inspiración religiosa, todavía estoy esperando que algún Mossen de los que frecuentan la parroquia se pare a mirar, ya no digamos que entre y haga algún comentario. Qué raritos que somos los catalanes....

20 de setembre del 2012

Històries per a nois de Rafael Barradas

Anem avançant en la recerca d'artistes contemporanis que d'una manera directa o indirecta han tocat el món del pessebre. Fa poc vaig trobar-me un altre artista de primera fila, l'uruguaià Rafael Barradas (1890-1929) que va participar activament en les avantguardes artístiques espanyoles i que va viure uns anys a l'Hospitalet del Llobregat, que va projectar unes Històries per a nois en els que, en forma d'auca, desenvolupava uns contes infantils. El llibre fou publicat després de la seva mort per l'editorial L'Estampa de Barcelona el 1932.

És curiós constatar que malgrat ser un artista molt vinculat a unes formes cubistes en el moment d'encarar les seves il·lustracions, tant infantils com per a adults, intenta ser més expressiu i contingut formalment.

La primera història del llibre, que és la que ens porta a aquí, és un petit conte de Nadal on el pessebre és el paisatge. Mireu com el representa de manera sintètica i quines figures en destaca.

Nota posterior: avui mateix s'ha penjat aquest apunt sobre Rafael Barradas i Sitges de la Beli Artigas.


18 de setembre del 2012

Els pessebres del Moto Club Tarragona (2)

Ja fa un anys vaig publicar uns curiosos pessebres que hom pot trobar en el Santuari de Sant Magí de la Brufaganya que any darrera any el Moto Club Tarragona lliura en la seva sortida de desembre i que queda per sempre en el santuari.

Curiosament aquests pessebres s'han anat conservant sense que ningú els retirés i això fa precisament que ara s'hagin convertit en un esplèndit exemple d'iniciativa pessebrística. Malauradament n'hi ha que estan molt ben conservats i d'altres en una pila del greix plena de pols i desmuntats.

Esperem que la tasca que l'Associació d'Amics de Sant Magí i el seu entorn que estan restaurant el santuari tinguin cura també d'aquest patrimoni curiós que barreja el pessebre amb el món de les motos.






13 de setembre del 2012

A Perpignan

El passat dilluns el nostre consoci i professor de la URL Enric Benavent va ser rebut a la Université de Perpignan pel professor Esteban Castaner del departament d'història de l'art i patrimoni per tal de concretar detalls de l'estada de recerca que l'Enric farà durant tres mesos en aquella universitat.

El professor Castaner es va interessar molt pel treball del Col·lectiu El Bou i la Mula i especialment per les darreres recerques portades a terme. L'Enric Benavent, que està treballant la tesi doctoral sobre simbologia religiosa en l'espai públic centrada en el pessebrisme, dirigida per la Dra. Josefina Roma, compartirà el seu treball a la universitat nord catalana durant els proper mesos de gener, maig i juny.