Pessebrisme en evolució?

Comparteixo l'escrit que he fet per al Catàleg de la Biennal del Pessebre Català 2018 celebrada a Vilanova i la Geltrú.

L’ambient pessebrístic de 1943, any de fundació de l’Associació pessebrista de Vilanova, estava molt marcat per la utilització ja força consolidada de la tècnica del diorama com a gran novetat en front al pessebre obert. Aquesta novetat expressiva, va ajudar a fer evolucionar el pessebrisme almenys en dos sentits: d’una banda es va parcialitzar el relat, ja que mentre en els pessebres oberts hi ha un únic relat amb diferents escenes simultànies, en els diorames es pot fragmentar la història del Naixement tant com es vulgui. D’altra banda, es van començar a representar escenes costumistes relacionades amb el Nadal. Llegim en la crònica d’una exposició de pessebres al Centre Excursionsita de Gràcia de l’any 1942, com en aquella exposició s’hi combinaven diorames de temàtica bíblica amb d’altres de temàtica no bíblica com “Per Nadal cada ovella al seu corral”, “La tradició de visitar pessebres”, “La missa del gall”, “Els pastorets”, “La fira de santa Llúcia”o el “Caga tió”. En aquest nou escenari pessebrístic els creadors de figures van haver d’adpatar-se a les demandes cada cop més específiques i creatives dels pessebristes.

Aquell mateix any 1943 Josep Maria Garrut afirmava que el que ens atrau de forma irresistible del pessebre és el seu bucolisme, és a dir l’expressió de nostàlgia del paisatge perdut, de la natura que ha quedat lluny de les ciutats, de les tradicions dels avantpassats. La vida urbana i impersonal enyorava la natura i la vida del camp. Per això el pessebre és una tradició més de ciutat que de camp. Diu també Garrut que davant del quadre d’un idil·li campestre ingenu, fem els bons propòsits de bondat, emulant els pastors que adoren en Nen.

El P. Basili de Rubí publicava un llibre l’any 1946 on deia que els pessebres s’havien d’allunyar de conceptes historicistes o arqueològics i ambientar-se en els paisatges quotidians de les nostres comarques. Construïts amb suro, boix grèvol, molsa, galzeran i elements característics de la natura propera, ambientats amb les figures populars. El naixement de Jesús, segons el caputxí, s'ha d'inserir en la nostra història, situar-lo en la terra catalana seguint la inspiració del que, podríem anomenar una teologia de l'encarnació continuada, que tants figuraries i pessebristes han adoptat com a corrent propi.

Altres escrits d’aquella època també posen de manifest la dialèctica entre pessebres fets amb rigor històric i d’altres que incorporen anacronismes bucòlics com una manera d’incorporar les noves generacions a l’adoració del nen Jesús. El pretés rigorisme històric, però, es va anar apoderant del pessebrisme provocant el que el P. Basili va anomenar “una campanya veritablement iconoclasta de la figura popular”.

A finals dels anys 50 Garrut ja parlava de endarreriment del pessebrisme barceloní que considerava estancat. Ara, més de mig segle després, veiem com el pessebrisme encara està força estancat, conceptualment ha evolucionat poc. Continuem fent servir la tècnica del diorama, en molts llocs encara hi ha la pretensió de que el pessebre ha de perseguir un rigor o una estètica historicista, i quan fem pessebre bucòlics seguim encallats en les escenes vuitcentistes. Serà precís obrir la mentalitat cap a propostes expressives i artístiques que ajudin a que el pessebre continuï sent una tradició viva, que pugui dialogar amb una societat que ha canviat molt. El pessebre és la representació més popular d’un dels relats fundacionals de la nostra cultura. Per això és tan important preservar i fer evolucionar el pessebrisme.