(Article publicat al butlletí de l'Associació de Pessebristes de Mataró. Nadal 2017)
L’any
2011 un grup d’artistes mataronins va organitzar una mostra d’art
a la Presó. Es deia CAPS.A 11 a la presó. Una exposició
magnífica. El catàleg de l’exposició el conservo a casa: un
bolígraf USB. L’he volgut llegir però em trobo que el programari
que feia funcionat ja ha quedat obsolet (que per fer una cosa moderna
s’editi un catàleg en un format que al cap de quatre dies ja està,
materialment, obsolet, podria ser una metàfora de l’art
contemporani... però això és un tema que ara no toca...).
El
que recordo d’aquell catàleg (dic «recordo» perquè, com he dit,
m’ha estat impossible recuperar-ne el contingut), és la
presentació que hi va escriure el que aleshores era l’alcalde de
Mataró, Joan Mora. L’alcalde es felicitava per aquella exposició
(jo també!) i deia que caldria treballar perquè, en el futur, la
Presó fos un espai de cultura.
Fixeu-vos
que, en el moment de fer aquella afirmació, a la Presó hi havia,
entre d’altres entitats, l’Associació de Pessebristes de Mataró.
Durant molts anys els pessebristes hem estat organitzant exposicions
de pessebres a la Presó. Doncs es veu que això no és cultura... o
és cultura de segona divisió.
Suposo
que el fet que allò només es pogués llegir en un bolígraf USB amb
tecnologia obsoleta va facilitar que els pessebristes no llegíssim
aquell menyspreu a la nostra feina. La Presó era definida com un
«contenidor d’entitats» que calia convertir en un espai de
cultura. Com si aquelles entitats no féssim res, com si la nostra
obra (els nostres pessebres!) no fossin cultura.
Cada
vegada que en mitjans de comunicació o en cercles polítics veig com
es relega el pessebrisme (i bona part de la cultura popular) a un
paper secundari, me’n recordo d’aquell catàleg. Perquè aquell
menyspreu, per desgràcia, no és un fet puntual.
En
aquest mateix butlletí podeu llegir que enguany s’han presentat
dues tesis doctorals sobre pessebrisme. I només caldria que
repasséssiu tots els butlletins publicats fins ara per descobrir que
la nostra activitat va més enllà de la construcció de diorames.
Quan parlem de pessebrisme estem parlant de tradició, de música,
d’art, de religió, d’història... quan parlem del pessebre estem
parlant de cultura.
Però
no pretenc fer un lament. Ni ser victimista. Ben al contrari. Els
pessebristes també hem de fer autocrítica i veure com treballem per
posar la consideració social del pessebre en el lloc que es mereix.
Tenim molta feina a fer. Però hem de tenir molt clar que hem de
reivindicar, i dir-ho ben clar, que el pessebre és cultura, i que és
cultura amb majúscules. I que ens mereixem la mateixa atenció que
qualsevol altra manifestació cultural.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada