El pessebre de la Plaça de Sant Jaume de Barcelona no ha deixat ningú indiferent. Enguany sembla que no ha desvetllat tantes crítiques com l'any passat. Certament que aquest any és un pessebre més fàcil de llegir i d'interpretar.
Unes siluetes situades al capdamunt d'uns pals, dibuixen un pessebre alçat, que convida a mirar al cel per a la seva contemplació. Bon símbol. un pessebre que convida a mirar lluny, més enllà... a no mirar-se el melic. Les siluetes són clarament identificables, no hi ha experiments en aquest punt. Cada un dels pals que les aguanta porta escrit un valor o una actitud relacionada amb la figura. Veus com el públic observa la figura i comenta el valor, veus com pares dialoguen amb infants sobre el sentit d'aquesta associació entre el valor i la figura. Genial manera de fer entrar l'espectador en el llenguatge simbòlic. El pessebre transmet, diu coses, fa pensar, convida al diàleg. Crec que s'ha aconseguit el que ha de tenir un pessebre públic: fer present la tradició i fer participar tot dialogant, l'espectador divers i plural que el visita.
Un pessebre situat en un espai públic no es pot limitar a ser un pessebre clàssic amb figures clàssiques i escenografia clàssica. L'oportunitat de posar un pessebre a l'espai compartit per tothom ens ha de portar a explorar llenguatges i formes de representar el relat del Naixement de formes diverses. Això, sens dubte, acaba sent motiu de discussions o de crítiques però és gràcies a aquests debats que la cultura, i també la cultura popular i les tradicions, evolucionen. Les propostes que un any són durament criticades, acaben incorporant-se al cap d'un temps.
D'altra banda, enguany l'Ajuntament de Barcelona aquest any ha incorporat un altre pessebre al programa d'actes nadalencs. Un pessebre clàssic que es pot veure al pati del Museu Marés. Sembla que és una activitat que es vol consolidar i això ja és una bona notícia. Que hi hagi pessebres, sempre és una bona notícia.
Aquest pessebre del Museu Marés l'ha fet l'Associació pessebrista de Barcelona, màxim exponent de la manera clàssica i tradicional de fer el pessebre. Són uns dels grans detractors del pessebre que molts anys s'ha fet a la Plaça de sant Jaume. És un pessebre situat a ran de terra, que obliga els espectadors a mirar cap avall. Un paisatge muntanyenc indefinit, unes figures molt boniques fetes a Itàlia i d'estètica hebraica, com si a Catalunya no hi hagués escultors de figures.... Vaig tenir la sensació de veure un pessebre com tants d'altres, sense cap novetat. Un pessebre que podia haver estat fet a Barcelona o a qualsevol altre lloc. Sense identitat. El més clar exemple del que ja denunciava el P. Basili de Rubí l'any 1947 quan es van començar a implantar les figures hebraiques en detriment de les de tipologia catalana.
El dia que hi vaig anar es va formar una cua de persones que esperaven per veure'l. És un pessebre situat en un recinte privat, amb un horari d'obertura, i, per tant, qui hi va és per que vol veure precisament allò. Vaig observar els comentaris dels visitants, i lògicament, eren posititius posant en valor el treball que hi ha en la construcció del pessebre. Però res més. "Qué bonic", què maco", "quines figures".... i prou. El pessebre no anava més enllà, no generava cap mena de diàleg, cap missatge, cap complicitat, cap necessitat d'interpretar res.
De tot plegat, veiem una cosa interessant: a l'espai públic hi ha un pessebre que convida a la participació, al diàleg i a la interpretació i al museu hi ha un pessebre que convida a l'observació distant. Els museus són el lloc del passat, d'una realitat tancada i sovint anquilosada, i l'espai compartit és el lloc del futur de la dialèctica i de l'evolució.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada