Els clients dels pessebristes

 

Fa uns dies es va celebrar a Sitges el Simposi Internacional de Pessebrisme. El motiu per a la seva convocatòria era celebrar els 150 anys de pessebrisme associaciatiu a Catalunya (sic). La primera referència documental d'una entitat pessebrista és de l'any 1863, a Barcelona. Per això és oportuna aquesta convocatòria. Per això, i perquè a Catalunya hi ha moltíssimes entitats pessebristes que apleguen a centenars de persones.

Però, vés a saber per què, pràcticament cap d'aquests centenars de pessebristes es va sentir motivat a participar en el Congrés de Sitges. No els hi retrec. Jo tampoc tenia previst assistir-hi. Però en Carles va posar-hi una parada de figures i em va demanar que li donés un cop de mà. No podia dir que no.

Gràcies a això vaig poder escoltar algun fragment de les interessantíssimes ponències que es van presentar al Congrés. Pràcticament cap tenia res a veure al fenomen de l'associacionisme pessebrista. Algunes, de fet, ni tan sols parlaven de pessebres. Però mai és sobrer aprendre coses noves.

Després de les ponències es va fer una taula rodona que volia reflexionar sobre el moment actual del moviment pessebrista. Hi havia una certa unanimitat en constatar la dificultat d'obtenir un relleu generacional. Costava més fer propostes per aconseguir l'entrada de gent jove.

Em va agradar l'aportació de Iñigo Bastida, de la Asociación Belenista de Álava i ac tual president de la Federación Española de Belenistas (per cert, a la web de la FEB no hi he sapigut trobar cap referència al Simposi...). Iñigo va fer una mena de DAFO de les entitats pessebristes, per assenyalar, segons el seu parer, quines eren les debilitats i les amenaces del pessebrisme a Espanya, i quines eren les fortaleses i les oportunitats.

De tot el que va dir, em vaig quedar amb algunes idees. Per començar, va parlar dels visitants de les exposicions de pessebres com de “clients”. Em sembla una idea suggeridora. Massa sovint els pessebristes dediquem moltes hores a fer les nostres obres i després, un cop inaugurada l'exposició, amb prou feines hi entrem. Potser fem els pessebres pensant més en nosaltres que en les persones que els han de mirar. Iñigo proposava que, a les exposicions, es pogués oferir un servei de visites guiades, a càrrec d'algun dels pessebristes de l'entitat...

Iñigi Bastida també va remarcar com, a la seva entitat, havien experimentat la importància que, a les exposicions de pessebres, hi hagués continguts pensats per als nens i nenes. Fa uns anys van presentar un pessebre fet amb figures de Playmobil i aquell pessebre s'ha hagut d'anar repetint un any rere l'altre pel gran èxit que va tenir.

També em va agradar molt la reflexió que va fer en el sentit que les obres presentades a les exposicions de pessebres són tan perfectes, tan bones, que més que motivar els visitants a fer el pessebre el que aconsegueixen és mostrar-los que ells no estan capacitats per fer allò... Una idea que no és nova (el doctor Camprubí fa anys que deia una cosa semblant), però que em sembla molt vàlida en l'actualitat.

Destaco algunes de les aportacions que el president de la FEB va fer a la taula rodona, i n'hi afegiria alguna de les que hi va fer Leticia Arbeteta. Arbeteta va animar als pessebristes a obrir el seu catàleg de propostes (que no es limitin a presentar una magnífica exposició de diorames), perquè, segons ells, sovint es pot identificar les associacions pessebristes com a “capillitas que hacemos maquetismo”. I és evident que hauríem de fugir d'això.

Però he començat a explicar el que va dir Leticia Arbeteta. I és que que la seva ponència i les aportacions a la taula rodona van ser, al meu parer, el més interessant del Simposi. El seu comentari mereix un post a part.