Seguint les indicacions de Letizia Arbeteta

Letizia Arbeteta és una de les principals autoritats en coneixement de la història del pessebre que hi ha a Espanya. Va ser tot un plaer poder escoltar part de la seva ponència al Simposi Internacional de Pessebrisme celebrat a Sitges del 18 al 21 d'abril passats.

Estic convençut que, com a tot bon Simposi, les ponències que es van presentar a Sitges seran publicades. Només per poder llegir la ponència d'Arbeteta ja us dic que me'n guardeu un exemplar!

Però ara m'agradaria fer-me ressò d'alguna de les idees que va expressar i que a mi em van cridar l'atenció. Una mirada atenta a la història del pessebre i de les seves figures ens mostra com el pessebre és simbòlic, el que s'hi representen són idees, sentiments. En aquest sentit, la tendència que majoritàriament domina l'actual panorama pessebrístic s'allunya plenament de la centenària tradició pessebrista: ara es cerca un pretès realisme, i en això als catalans ens agrada dir que en som capdavanters.

Arbeteta es lamentava que aquest pessebre tradicional està en extinció. Veiem algun pessebre antic (dels pocs que encara queden) i ens costa “llegir-lo”. Es lamentava d'algunes restauracions de pessebres centenaris (de convents de monges, per exemple), en què els tècnics havien suprimit elements aparentment accessoris (flors, ornaments, etc.) però que, de fet, formaven part del pessebre. Cada dia que passa estem perdent informació dels pessebres tradicionals, i és urgent el seu estudi i conservació.

El pessebre tradicional no és només un objecte: és molt més. Al seu voltant s'hi vivia el Nadal. S'hi cantava, s'hi resava, s'hi menjava... El pessebre no era un element estàtic, com els nostres diorames, sinó que gaudia de canvis a mesura que avançava el cicle nadalenc (val a dir que Joan Amades, en el seu llibre El pessebre, fa un bon recull d'aquest costumari al voltant del pessebre, a Catalunya).

I ara estem on estem. Ens agrada veure com el pessebre s'ha “globalitzat”, però aquesta globalització ha contribuït a aquesta pèrdua de símbols i de sentits del pessebre.

Però el discurs de Letizia Arbeteta no es limita a lamentar la pèrdua o a enyorar “temps passats millors”. No. En això s'assembla molt poc al pensament que domina en amplis sectors pessebristes, un pensament al que, al meu entendre, li costa fer propostes en positiu.

Ben lluny d'això, Arbeteta mira al futur amb optimisme. Amb l'optimisme de qui sap que hi ha molta feina per fer però que fa temps que s'ha arremangat per fer-la. Un dels punts de futur que proposava era repensar l'activitat que fem al voltant del pessebre. Ara, la majoria de pessebres no generen activitats al seu voltant. Fem pessebres molt bonics, però al seu voltant no s'hi viu el Nadal. Vet aquí una característica dels pessebres tradicionals que caldria recuperar perquè, només així, podrem mirar el futur del pessebrisme amb optimisme.

I encara més, Arbeteta es va dirigir als pessebristes reunits al Simposi: “les propongo que inicien investigaciones sobre sus tradiciones y belenes”. I és que Letizia Arbeteta lamentava el poc coneixement sobre el món del pessebre (història, significat, tradició, etc.) que hi ha entre els propis pessebristes, i això és una mancança que cal millorar.

Modestament, des d'El Bou i la Mula fa temps que seguim les indicacions d'Arbeteta. Només cal fer un cop d'ull a les nostres memòries anuals o a la nostra llibreria. I la gent del Simposi espero que també li facin cas. De moment, la idea que sortia al Simposi era sol·licitar a la UNESCO la declaració del pessebre com a patrimoni immaterial de la humanitat. Suposo que és perquè, fa uns mesos, van escoltar el text de l'Enric Benavent a Fes ta festa (on, per cert, es parla del pessebre com a patrimoni immaterial i material, ¿o és que els pessebres i les seves figures no són objectes materials?).