Oportunitat perduda

Avui he anat a veure l'exposició Religió, llengua i cultura a Catalunya, una interessant proposta de diàleg entre religions i societat civil promoguda per la DG d'Afers Religiosos.

En el quart àmbit es mostren les relacions entre les confessions religioses i la religiositat popular. Entenc que no hi podia faltar el pessebre i certament no hi faltava, alegria d'entrada doncs. Però, sempre hi ha un però, clar, en una exposició destinada a mostrar les relacions entre les religions i la cultura catalana... la única cosa que no hi podia haver és el pessebre que hi havia. Un pessebre sense identitat ni en la forma ni en la matèria.

Han muntat un pessebre de tipologia hebraica amb unes figures (precioses) d'en Daniel. No, home no! havia d'haver-hi més que mai un pessebre amb figura catalana!!! i encara diria més, un pessebre amb figura popular! Si per aquest costat el pessebre no deia res de la relació entre religió i cultura catalana, encara menys per la seva construcció: ni suro pelegrí, ni molsa, ni ginebró, ni farigola. Un pegot de poliestirè expandit mal dissimulat era tot el material constructiu d'aquest pessebre.

I si encara era poc el despropòsit, totes les vitrines estaven ben documentades amb explicacions breus del que hi havia excepte una, la del pessebre. Ni una línia, ni un comentari, res. Una pena.

Per acabar-ho d'adobar, pel tren quan llegia el catàleg de l'exposició, he vist que hi havia agraïments a la Federació Catalana de Pessebristes i al seu president (suposo que per ser l'autor del pessebre). Conclusió, no n'hi ha prou en fer pessebres si no sabem què volem dir amb el pessebre.

En exposició tan visitada calia aprofitar millor l'oportunitat de tenir una presència del pessebrisme català una mica més elaborada, una mica més digna. Amb el pessebre podem dir i transmetre moltes coses, i en una exposició d'aquesta mena era un espai ideal. No tot és posar-hi figures boniques.