"I parem una mica més d'atenció al pessebre artístic que organitzà per encàrrec del Foment d'Arts Decoratives (FAD) al Nadal de 1931.
El FAD, que presidia el destacat decorador Santiago Marco, considerava que les entitats artístiques tenien l'obligació d'organitzar manifestacions culturals i espectaculars que cridessin l'atenció del públic i que les ajudessin en la seva tasca de presentar els nous corrents estètics sense oblidar mai les bones tradicions. Per això, com escrivia Santiago Marco al fullet de presentació de la iniciativa que comentem, "ara intentem donar un pas endavant amb l'exhibició d'un gran Pessebre on l'escenografia i el difícil art del figurista, que fa més viu l'interès emotiu del paisatge, surtin del realisme de la fira per consagrar-se a l'interès expressiu del gran fet de Déu encarnat per l'obra feliç de l'artista".
Del projecte i escenografia, se n'encarregà Joan Vila "D'Ivori", amb l'assessorament religiós de Manuel Trens. De la direcció luminotècnica en va tenir cura Carles Buïgas; les figures foren realitzades per l'escultor Josep Granyer, i els dibuixos que calia projectar foren demanats a Evarist Móra. El local on s'instal·là fou el de l'actual Publi Cinema al passeig de Gràcia, i Bartomeu Llongueras li preparà una atractiva façana. Hi participaren bons i destacats artesans i tant el pessebre com la cavalcada de Reis que després s' organitzà provocaren comentaris elogiosos.
Josep Granyer va fer per al Pessebre prop de cent escultures de fang que un cop utilitzades quedaren en un magatzem. Dispersades per atzars de la Guerra Civil, al cap d'uns anys algunes, possiblement per error sortiren fotografiades en un llibre de Josep Pla dedicat a Manolo Hugué i es donaren com a pròpies d'aquell escultor. Anys després, feta una curta tirada en bronze a partir del model, sortiren a la venda com a obres de Manolo. Explicat públicament el fet en una carta a La Vanguardia, per Francesc Granyer, fill de l'artista responsable de l'original mal utilitzat, sembla que va ser restablerta la veritat i esmenat l'error mitjançant la destrucció de les còpies falses. Tanmateix, com que en poden quedar d'altres mal atribuïdes, considero que no és sobrera l'explicació."
El FAD, que presidia el destacat decorador Santiago Marco, considerava que les entitats artístiques tenien l'obligació d'organitzar manifestacions culturals i espectaculars que cridessin l'atenció del públic i que les ajudessin en la seva tasca de presentar els nous corrents estètics sense oblidar mai les bones tradicions. Per això, com escrivia Santiago Marco al fullet de presentació de la iniciativa que comentem, "ara intentem donar un pas endavant amb l'exhibició d'un gran Pessebre on l'escenografia i el difícil art del figurista, que fa més viu l'interès emotiu del paisatge, surtin del realisme de la fira per consagrar-se a l'interès expressiu del gran fet de Déu encarnat per l'obra feliç de l'artista".
Del projecte i escenografia, se n'encarregà Joan Vila "D'Ivori", amb l'assessorament religiós de Manuel Trens. De la direcció luminotècnica en va tenir cura Carles Buïgas; les figures foren realitzades per l'escultor Josep Granyer, i els dibuixos que calia projectar foren demanats a Evarist Móra. El local on s'instal·là fou el de l'actual Publi Cinema al passeig de Gràcia, i Bartomeu Llongueras li preparà una atractiva façana. Hi participaren bons i destacats artesans i tant el pessebre com la cavalcada de Reis que després s' organitzà provocaren comentaris elogiosos.
Josep Granyer va fer per al Pessebre prop de cent escultures de fang que un cop utilitzades quedaren en un magatzem. Dispersades per atzars de la Guerra Civil, al cap d'uns anys algunes, possiblement per error sortiren fotografiades en un llibre de Josep Pla dedicat a Manolo Hugué i es donaren com a pròpies d'aquell escultor. Anys després, feta una curta tirada en bronze a partir del model, sortiren a la venda com a obres de Manolo. Explicat públicament el fet en una carta a La Vanguardia, per Francesc Granyer, fill de l'artista responsable de l'original mal utilitzat, sembla que va ser restablerta la veritat i esmenat l'error mitjançant la destrucció de les còpies falses. Tanmateix, com que en poden quedar d'altres mal atribuïdes, considero que no és sobrera l'explicació."
CADENA, J.M. (1997): D'Ivori, la màgia de la il·lustració. Barcelona. Ajuntament de Barcelona (p. 33-34)
2 comentaris:
Aquest és un cas més de falsa atribució de la feina d'un figuraire. D'altres vegades és fa difícil atribuïr autories per haver passat motllos d'unes mans a altres, i d'altres, potser les que més, les ganes i presses d'atribuïr autories per part de col.leccionistes. Un exemple clar és Amadeu, a la seva època segur que hi havia altres autors i deixebles, però sembla que tota figura del seu temps s'atribueix a ell -Museus inclosos-, pràcticament com si fos l'únic.
Llàstima de la poca informació que hi ha al respecte, i d'haver tractat sempre, i encara passa, el treball dels figuraires com de segon ordre.
Això de l'atribució de l'autoria és un tema interessantíssim si parlem de figures de pessebre. Algun dia n'haurem de parlar llargament. Però de moment només apunto uns exemples: que Carratalà feia servir motlles de Masdeu, que els tallers d'Olot comercialitzen figures amb motlles d'en Duran de Sabadell, que la majoria de propietaris de tallers de Múrcia fan figures fetes amb motlles d'altres escultors, que les figures de plom dels Bertran són fetes amb motlles encarregats al Pep del Nas... Sense parlar de l'autoria dels originals de moltes figures de plàstic...
Publica un comentari a l'entrada