15 d’abril del 2019

El pessebre de Neus Català


Foto: Cesc Benavent
Fa tot just tres anys que vaig tenir la sort de poder visitar la Sra. Neus Català als Guiamets per portar-li una foto del pessebre que li vaig dedicar el Nadal del 2015. La idea de fer aquest pessebre em va venir sobtadament escoltant un fragment de l'obra "Un cel de plom" escrita per Carme Martí, a partir del testimoni de Neus Català. 


Representar un pessebre dintre d'un camp de concentració era una experiència contradictòria. L'escenari que estava construint era lleig, perquè èticament era deplorable. Nulla aesthetica sine ethica, com va dir el meu professor José M. Valverde. Malgrat això l'escena que s'hi representava tenia una càrrega d'esperança fortíssima: unes dones presoneres en un camp de concentració superaven les seves diferències culturals i ideològiques per construir un pessebre la nit de Nadal. Construint el pessebre hi havia moments que em venien les llàgrimes als ulls. El mateix em va explicar la meva companya Carme Altayó, que va modelar les figures principals.


El resultat va ser sorprenent, les reaccions del la gent que el va veure no es van aturar en aquells dies. Hi havia persones que s'emocionaven, d'altres aprofitaven l'escena per explicar als seus fills o filles el que estaven veient.... Un pessebre paradoxal, enmig del mal el bé, enmig de la desesperació l'esperança. L'ésser humà en totes les seves dimensions.


Vam poder visitar la Neus Català i fer-li a mans una fotografia del pessebre. No sé si va acabar d'entendre el que li explicarem, però nosaltres si que vam sentir de la seva veu el que recordava del camp. Estava velleta però se l'entenia prou bé quan ens deia lo dolents que eren aquells homes.



Finalment, transcric els paràgrafs finals de la meva tesi doctoral on parlo de les possibilitats expressives del pessebre, i faig referència a la Neus Català:


"Per acabar, un exemple emocionant ens l’aporta Neus Català, supervivent republicana del camp de Ravensbrück, quan dóna testimoni de com, enmig de la immundícia dels camps de concentració, ella amb les seves companyes van voler construir un pessebre com a símbol d’unió i d’esperança. 


Tot i no ser creient, el dia de Nadal a casa era un dia especial i, com totes, em sento molt més trista del que em sento els altres dies: volem pensar que avui ens deixaran tranquil·les. Passem tot el matí preparant la celebració. Durant uns quants dies hem robat del taller tot el cartró que hem pogut. Hem fet un altar i un pessebre. La Tití ha dibuixat escenes bíbliques, les holandeses han fet les figures, jo he col·laborat fent la vara de sant Josep. (Martí, 2012, p. 185).


La imatge del naixement de Jesús continua sent una icona principal d’aquest període festiu. El pessebre com a representació plàstica popular d’aquest esdeveniment és una de les activitats de la cultura popular més practicades i apreciades tant en entorns creients com no creients. És una tradició instal·lada en el més profund de la nostra cultura. Potser, com que és la representació d’un naixement arquetípic, ha pogut formar part sense massa discussions de l’entramat cultural de totes les èpoques. Com a símbol, cal deixar que s’encarni, que s’impregni d’allò que preocupa les persones que el viuen. Perquè el pessebre continuï sent alguna cosa que ajudi a expressar el­­ sentit o que permeti aplegar persones diverses al seu voltant i les faci vibrar d’emoció, com va pretendre Francesc d’Assís, és imprescindible deixar-lo créixer. Els símbols són mecanismes privilegiats per expressar allò més important de les persones. Voler encasellar els símbols no fa més que generar confusió."