Les figures orfes

Molt sovint, potser massa, observem tant a Museus, com a exposicions i col·leccions privades, l’atribució de figures a autors dels que precisament no en coneixem res de res, o com a molt, el que Joan Amades ens va deixar escrit a la seva obra El Pessebre i, sovint, aquesta és una informació poc o gens contrastada.

Un exemple clar és el de Pere Teixidor. D’ell no tenim cap informació o dada, cap ni una apart del nom i any defunció, però de les seves figures de colors terrossos i amb turbant se’n coneixen milers, tantes i amb tanta variació d’estil, que fan impossible que es tracti d’un sol autor.

Quantes vegades sentim a boca de col·leccionistes entesos aquella frase: això és un Amadeu, això és un Lino, un Marcé o un Pep del Nas, i et preguntes: i quin criteri han seguit per atribuir-les-hi? i qui eren aquests autors?

De Marcé gràcies al treball de Jordi Montlló, se’n pot deduir l’autoria i, a més a més, disposem de recursos biogràfics, i com d’ell, de tants altres, però, i de Josep Prats? I de Lino Fèlix? Del gran Salvador Masdeu sort que es conserven els motllos que ens permeten identificar llur obra amb certesa, però d’ell què en sabem? Res, i el més trist de tot, i aquesta és la meva opinió, és que no importa gaire. La qüestió és tenir figures, acumular-les i sentir-nos com a col·leccionistes orgullosos de la nostres vitrines. Sí, de les nostres vitrines plenes, massa sovint, de figures orfes.

Un cas excepcionalment sagnant, tot i que en aquest cas sí que en coneixem autor i obra, és el de Daniel José Pons, fill de Daniel José Ursueguía i autor de la majoria de motllos de l’obra que s’atribueix injustament al seu pare. Un bon amic meu va batejar-lo com a Miquel Àngel dels figuraires, i crec que té raó. Quantes obres extraordinàries ha fet per a associacions, col·leccionistes i museus, i quants de nosaltres sabem realment qui és ell, com a persona i com a figuraire? I parlo en present, doncs és el darrer gran figuraire català del segle XX, viu. Quanta informació de la nissaga José i del món del pessebrisme guarda dins la seva memòria? La mateixa que es perdrà si no ens hi posem a tot córrer.

Catalunya ha estat bressol de grandíssims autors de figures, excel·lents artistes dels que se’n conserven vertaderes meravelles, però per part dels col·leccionistes no ens ha importat gaire, quasi gens, l’estudi, el record, el manteniment d’aquesta riquesa posant nom i cognoms a llurs autors.

Toni Dorda (Mataró, 12 de març de 2019)