La Maria Escalas ha escrit una magnífica novel·la ambientada als anys de la Segona República i la Guerra Civil a un petit llogaret
de Mallorca: Abans que el teu record torni cendra (ARA Llibres, 2016).
En parlo aquí abans que res perquè em sembla que és una novel·la que val molt la pena llegir. Però sobretot per aquest petit detall al voltant del pessebre que hi apareix. És el matí de Nadal a la rectoria del poble, i...
"Na
Maria va anar a jugar amb les figures del pessebre: aquell matí
havien posat l’infant Jesús al bressol que havia estat buit."
Aquest petit fragment, escrit com de passada, m'ha fet adonar de dues coses que massa sovint deixem de banda i que els pessebristes moltes vegades oblidem.
D'una banda del pessebre com quelcom dinàmic: el pessebre és un "lloc" on passen coses. No és una foto fixa: "...aquell matí havien posat l'infant Jesús al bressol...". Tradicionalment el pessebre no era com els nostres diorames, tan estàtics, sinó que eren un element central de la vivència del Nadal. A vegades els nostres diorames són Nadal "exposat". El pessebre és Nadal "viscut". Per això penso que, quan en aquest blog parlem de nous llenguatges, que cerquen aquesta vivència, en el fons estem parlant d'un retorn als orígens.
I, ja que parlo de retorn als orígens, fixeu-vos en això: "Na Maria va anar a jugar amb les figures del pessebre". La relació entre joc i pessebre és més important de la que sovint imaginem. I la frontera entre el que és una joguina i el que és una figura de pessebre no sempre és clara, si és que existeix. Aquest petit fragment de la novel·la ens descriu una realitat: el pessebre com un element de joc. Tradicionalment ho ha estat i em temo que això s'està perdent... i no tinc clar que això sigui bo. Vull dir que hauríem de promoure que els nens i nenes juguessin amb el pessebre... Tal com els grans hi juguem fent-lo!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada