Després de dinar, amb prou feines retirades les tovalles, una capsa de cartó plena de pols i teranyines era posada damunt de la taula. A dintre de la capsa dormien feia onze mesos, embolicades amb encenalls i paper de diari, les figures del pessebre. D'una a una la mà captinguda del meu pare les anava treient i arrenglerant. Sempre hi havia víctimes! Rabadans decapitats, el bou amb una banya trencada, galls sense cresta i ovelles tristament privades de totes quatre potes. Amb paciència i una solució enganxadissa de fórmula casolana, feta a base de midó i de pa mastegat, el meu pare realitzava veritables miracles de cirurgia, acabats els quals el cirurgià arquitecte esdevenia escenògraf, esdevenia taumaturg, creador omnipotent de la terra i del cel, de l'aigua, dels homes, de tot un món. Un món nou. Un món de pessebre.
Eugeni Xammar, «Nadal a Barcelona» (1939), dins Periodisme (Barcelona: Quaderns Crema, 1989)
Si voleu sentir tota la descripció d'aquest intel·lectual exiliat que recorda amb nostàlgia el pessebre casolà l'any 1939 ho podeu fer amb la veu d'Adolf Beltran de Catalunya Ràdio
(Fotografia del Nou Pregoner de Mataró)
2 comentaris:
El text complet a la nadala del nostre amic Joan Safont: http://www.joansafont.cat/2013/12/bon-nadal.html
Albert, gràcies per l'aportació ampliant el text. El final ens ha de fer meditar sobre com el pessebre ens remet a la nostra infantesa de manera directa, sobretot en moments tràgics:
"Tot això és el passat perdut. Tot això és el passat que hem de retrobar. En aquesta nit d'un Nadal fosc i trist jo us convido a obrir el finestral com un acte d'esperança. Fa fred. No es veu res. Tot és negre. Però si teniu voluntat d'escoltar, sentireu la veu de l'àngel "
Publica un comentari a l'entrada