El Liceu i els pessebres

Dimarts vaig anar al Liceu, era la meva primera vegada. Feien el Tannhäuser de Wagner. L’obra té un argument ben clàssic: la recerca de l’essència de l’amor, la lluita entre l’amor passional i l’amor virtuós, la rauxa i el seny, la sensualitat i l’espiritualitat, Dionís i Apol.lo, el pecat i la redempció... en fi un tema clàssic en els grans relats.

La versió, dirigida per Robert Carsen es presenta amb una posada en escena molt poc clàssica. El director ha fet una traducció de la història en la que el trobador medieval és ara un pintor i on tota l’òpera està ambientada en un espai contemporani en el que els cavallers són executius i els nobles són gent de l’alta societat contemporània.

Aquest experiment no va acabar d’agradar a tothom el dia de l’estrena. A mi, que com he dit sóc un neòfit en temes operístics, em va captivar, i a la meva filla de 15 anys que m’acompanyava, també. Crec que, en el nostre cas de dues persones allunyades del món de l’òpera, la presentació de l’espectacle va aconseguir guanyar dos espectadors. Com que vaig tenir el goig d’anar-hi amb un bon amic pessebrista (que aprecia la feina que fem des d’aquest Col·lectiu), en un dels entreactes li vaig fer un breu comentari que ara intentaré explicar.

Fa unes setmanes llegia un text de l’Albert Sáez que ara és el president del Consell de govern del CCMA (i que en els inicis de El Bou i la Mula vam poder gaudir d’una entranyable col·laboració seva) en el que reclamava una actualització del llenguatge en el missatge cristià i ho exemplificava en la necessitat d’uns “Pastorets 7.0”. Ja fa temps que penso en la necessitat imperiosa de trobar noves formes expressives aplicades al pessebre.

Ja m’he manifestat en diverses ocasions sobre la riquesa que aprecio en els pessebres de la Plaça Sant Jaume. Lògicament no agraden tothom. Especialment desagraden als pessebristes que estan ancorats en un estil clàssic i no agraden al públic que no vol fer esforços d’interpretació davant d’una obra d’art i que s’estimen més tenir al menjador de casa seva pintures hiperrealistes.

L’altre dia al Liceu el muntatge em va captivar per que constantment em feia pensar, em feia dialogar amb el director sobre les opcions que havia pres a l’hora de traduir el Tannhäuser a un llenguatge contemporani. Segurament si hagués vist una versió clàssica amb els cavallers vestits de cavallers hauria quedat meravellat de la riquesa de detalls històrics però intueixo que m’hauria avorrit una mica relegat en el paper d’espectador passiu.

És el que em passa amb els pessebres. Cada vegada m’interessen menys els pessebres amb pretensions historicistes i cada vegada em criden més l’atenció els pessebristes que s’esforcen en traduir a un llenguatge i a una realitat contemporània una història universal. Un pessebre clàssic acaba sent sempre el mateix i pot captivar una vegada als espectadors més allunyats d’aquest art. Un pessebre contemporani pot tenir la gràcia de la novetat constant i del diàleg entre l’artista i l’espectador.