En motiu del tancament de la presó model de Barcelona, transcric un fragment de la meva Tesi doctoral on parlo de dos pessebres fets a les cel·les de la presó. Ben segur que n'hi va haver d'altres:
En aquest context no és difícil trobar pessebres fets per les persones més diverses en les circumstàncies més diferents. Fer el pessebre s’ha convertit en una activitat polisèmica en la qual cada persona o cada comunitat que el fa pot donar-li un significat ben personal i ben diferent alhora. Recollim alguns testimonis que ens ajuden a cloure aquest viatge al voltant del significat simbòlic del pessebre i de les seves possibilitats expressives que ens ajuden a comprendre com de divers pot ser el pessebrisme si ens hi acostem amb una mirada oberta i integradora.
El primer ve d’un pessebrista, Josep Diamant Llovet, que va ser el primer president de l’Associació de Pessebristes de Mataró. Fou empresonat l’any 1938 sota falses acusacions i no va ser alliberat fins al final de la Guerra Civil. Del seu fill ens arriba un testimoni del pessebre que va fer a la presó Model el Nadal de 1938[1].
En la Navidad de 1938, y durante su cautiverio, construyó un Belén de cartón tipo diorama y plegable, visitaban en su celda los presos en horas de paseo; el citado Belén fue bendecido por el Obispo de Teruel, uno de tantos “Ilustres” cautivos, y colocado en el altar (mesa de madera con dos velas) que presidía la Misa del Gallo en el fondo de la galería, en donde hubo Comunión y canto de villancicos (...)
La presó és la protagonista també del segon testimoni, i ens ve de la mà del mestre i polític Pere Carbonell i Fita. En les seves memòries recorda com per Nadal va aconseguir muntar un pessebre a la seva cel·la.
No recordo quines col.laboracions, quantes complicitats vaig haver d’aconseguir. [...] El cas és que durant molts dies [...] vaig anar modelant les muntanyes, enganxant els elements de la cova, pintant pacientment cel i terra. [...] Tot plegat resultà una petita baluerna que, un cop encesa, feia el seu efecte. Sorprenia tothom. Jo hi havia posat sentiment. Hi havia qui la contemplació li produïa una fugaç emoció o un punt de nostàlgia. Per a molts, si més no, constituïa una nota que redimia la cel·la de la seva rònega vulgaritat. (Carbonell, 2000, p. 101)
L’experiència de privació de llibertat i sofriment obren la ment vers l’esperança, i el pessebre actua moltes vegades com a símbol de les situacions vivencials difícils.
[1] Recollit al Butlletí El Bou i la Mula. n. 14 maig 2004
