El títol d’aquest post no és cap
disbarat: unes de les millors figures de pessebre que Carratalà va
realitzar al llarg de la seva vida ara es poden veure ara a l’antiga
presó de Mataró, que allotja l’exposició de diorames i pessebres
que cada any ens presenten els pessebristes mataronins.
Si no coneguéssim aquest detall de ben
segur que la lectura de l’encapçalament d’aquestes línies
(“Carratalà a la Presó”) ens suggeriria el clam: “Llibertat
per a Carratalà!”.
I això mateix, “alliberar”
Carratalà, és el que ha fet l’Enric Benavent amb el seu magnífic
llibre Lluís Carratalà escultor noucentista de pessebres.
Que aquí faci una valoració positiva
del llibre pot semblar inadequat: aquest llibre ha estat promogut i
editat pel col·lectiu El Bou i la Mula, amb magnífiques fotografies
d’en Jordi Montlló (d’El Bou i la Mula) i amb text de l’Enric
Benavent (d’El Bou i la Mula). Però és que no és “autobombo”
el que vull fer-ne ara, sinó que voldria intentar mostrar el valor
del treball que ha fet l’Enric i, sobretot, reivindicar la vàlua
artística de Lluís Carratalà.
Carratalà va ser un artista
polifacètic. Fou un apassionat del teatre i fou un gran escultor. Un
escultor de primera línia. La temptació en la que podia haver
caigut l'Enric a l'hora de plantejar el llibre és la de fer una
mirada exclusivament pessebrista a Carratalà. I si ho hagués fet
així, no seria pas jo qui li critiqués. Però cal reconèixer que
hauria estat una mirada pobre, limitada i, per damunt de tot, injusta
amb la trajectòria artística i vital de Carratalà.
En el llibre, l’Enric Benavent
emmarca l’obra de Carratalà dins del Noucentisme. I, en fer-ho,
està reclamant, per al nostre artista, un lloc dins de la història
de l’art català. No es tracta de voler creure que Lluís Carratalà
hagi d’anar de bracet de Dalí o Tapias, però tampoc hem de
permetre que, com ha passat fins ara, l’escultor de Gràcia no
sigui considerat com un artista destacat, i que pràcticament només
se’l valori dins del món pessebrista.
 |
Carratalà, de jove, caracteritzat
per a un paper teatral |
És clar que tots plegats en devem ser
una mica culpables, d’aquest cert menysteniment de l’obra de
Carratalà. Més preocupats per tenir una peça de Carratalà a la
nostra col·lecció o al nostre pessebre, no hem tingut la
generositat suficient de mostrar-lo més enllà. Els pessebristes hem
homenatjat a Lluís Carratalà i a la seva filla Montserrat, li hem
dedicat llibres, articles, pessebres, exposicions... Fins i tot li
vam demanar la Creu de Sant Jordi, -merescudíssima- en tant que
pessebrista (d'això darrer en parlo amb propietat perquè jo vaig participar-hi, ja que en aquella època era el secretari de la Federació...).
Per això el text de l’Enric i les
fotografies d’en Jordi poden ser una boníssima eina per donar a
conèixer l’obra de Carratalà més enllà dels ambients
pessebristes. Perquè si de debò ens estimem les figures del senyor
Lluís i de la seva filla Montserrat el millor que podem fer és
obrir portes i mostrar-les a un públic el més ampli possible.
Perquè els “ninots” de Lluís Carratalà no són “només” figuretes de pessebre, són també l’obra d’un gran escultor. Són un petit tresor de l’art català que no ens podem quedar només per a nosaltres.
Hem de fer que Carratalà no es quedi
només a la Presó. Llibertat per a Carratalà!
